"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 7 d’agost de 2022

Vacances



"La classe especial d’avorriment que pateixen les poblacions urbanes modernes està íntimament relacionada amb la seua separació de la vida en la terra. Això és el que fa que la vida estiga plena de calor, pols i set, com una peregrinació pel desert. Entre aquells que són prou rics per escollir la seua forma de vida, la classe particular d’insuportable avorriment que pateixen es deu, per paradoxal que semble, a la seua por a avorrir-se. En fugir de l’avorriment fructífer cauen en les urpes d’un altre molt pitjor. Una vida feliç ha de ser, en gran mesura, una vida tranquil·la, doncs només en un ambient tranquil pot viure l’autèntica alegria".

Bertrand Russell, "La conquesta de la felicitat"


Muntanya n'ha d'haver precís, i no solament de rodalia perquè de fet demà mateix marxaré cap al Pallars a passar uns dies entre boscos, cims, prats i bordes. I un poc de mar segurament també, que tot i que no és aquest el moment que més m'agrada per anar-hi, tampoc em queda tan lluny i la veritat és que la tinc darrerament bastant abandonada. Però quant a la resta, que serà la majoria, les meues aspiracions per aquestes vacances que acabe d'encetar són indubtablement modestes i poc o gens originals: veure als amics, llegir a l'ombra del pati amb alguna cervesa a prop, potser escriure una mica, i poca cosa més; el que vindria a ser, en paraules de Russell (més que un filòsof un 'desinfectant', en deia Joan Fuster), tractar d'avorrir-me fructíferament, que un poc --només un poc-- de vida tranquil·la tampoc m'ha d'anar malament... Ens veiem ben aviat, que passeu bon estiu! 





dijous, 4 d’agost de 2022

Els pastors i la muntanya

Tal i com passa a moltes altres zones de muntanya arreu del món, els rastres de l’activitat secular dels pastors i els seus ramats són una part fonamental del paisatge actual de l’Alt Atles. Tot i que sovint passen desapercebuts a observadors poc avesats, els testimonis materials d’aquest aprofitament mil·lenari (corrals, pastures o camins de transhumància, especialment, però també fonts, abeuradors i fins i tot petroglifs i altres formes de delimitació territorial) es fan presents arreu de les muntanyes. Però l’empremta del pastoralisme va molt més enllà d’aquests elements físics: tot i l’efecte dels canvis socials i econòmics recents a que es veuen sotmeses les societats muntanyenques, i que estan alterant també unes pràctiques que es basen en l’estructura tribal i que es remunten com s’ha dit molts segles enrere, la ramaderia extensiva ha donat lloc a un conjunt extraordinari de pràctiques, costums i manifestacions culturals que han merescut des de fa temps l’interés dels investigadors occidentals, no solament pel seu valor patrimonial sinó també per representar models d’ús sostenible dels recursos naturals arrelats al territori i que podrien contribuir a millorar la situació ambiental i socioeconòmica de moltes altres zones de muntanya. És el cas, per exemple, de l’agdal, un terme amazic de significats diversos que s’aplica originàriament a qualsevol espai tancat però que, en algunes zones de l’Alt Atles, designa també un model de gestió comunitària dels herbatges d’estiu basat en l’establiment de normes acordades per vedar temporalment l’accés a determinades pastures durant la primavera, amb la qual cosa es facilita la seua adequada recuperació. Amb freqüència, les limitacions d'ús dels agdal es troben reforçades per elements vinculats amb creences sobrenaturals (en Al·là, els sants locals o els genis o djinns), i la seua reobertura anual al pasturatge pot anar precedida per una festa o moussem amb cants, danses i rituals als quals hi participa tota la comunitat relacionada amb el lloc. 


Pastures d'estiu dels Aït Mizane segons H. Rachik (2011). De la xarxa
La meua curiositat pels anomenats sistemes agrosilvopastorals, especialment per aquells que es desenvolupen en territoris de muntanya mediterrània, es remunta a molt de temps enrere. Les característiques ecològiques dels àmbits als quals s’apliquen, els seues trets específics d’adaptació a les condicions locals o els mecanismes socials i culturals que els mantenen, però sobretot la possibilitat d’aplicar-los per millorar la situació socioambiental de determinades zones, m’han despertat des de sempre un interès especial, afavorit per la nombrosa documentació que, afortunadament, es troba a l’abast de qualsevol persona que s’interesse sobre el particular: fonts com el Pastoralism Knowledge Hub de la FAO, o les nombroses publicacions del CIHEAM (entre elles, la revista Options Mediterranéennes), per citar-ne només un parell, han estat fonamentals per saber-ne més sobre aquestes qüestions, i gràcies a elles vaig poder conéixer moltes de les singularitats d’aquesta activitat a l’Alt Atles –un àrea especialment ben estudiada-- quan visitar aquelles terres no era més que una vaga possibilitat de futur. Potser és per això que, ni que siga com un més dels visitants ocasionals que recorren a hores d’ara aquelles muntanyes, caminar pels seus senders ancestrals, passar la nit en algun dels azib (pletes comunals ocupades estacionalment pels pastors, junt a les quals hi solen haver closos de pedra seca o asgoun) dels que tant havia llegit, o veure als pastors recollir a boqueta nit el seu ramat, segueix tenint per a mi un significat especial. I el desig, també en açò, de no perdre mai les ganes de seguir aprenent. 

Azib al Toubkal. Del pla de gestió del Parc Nacional.



Vaig deixar pendent, de l’entrada anterior dedicada a aquest viatge, dir alguna cosa de la darrera etapa de la ruta, però la veritat és que no hi ha molt a contar: arribats finalment al refugi –menys concorregut que altres ocasions-- després d’una ràpida i còmoda baixada des del coll de Tizi n’Ouanoums, només ens quedava afrontar, al dia següent, la prevista ascensió al Toubkal, que vam completar sense cap incidència tots els membres del grup i que he de dir que en aquesta ocasió em va semblar, potser pels dies passats prèviament a la muntanya, menys feixuga que en pujades anteriors. El descens pel vall d’Ikhibi Nord i el retorn a Imlil --amb la preceptiva parada a l’encisador paratge de Sidi Chamharouch-- formen part també de trajectes que em resulten ja familiars, però no per això menys estimables, i als que espere tornar més prompte que tard.






dilluns, 1 d’agost de 2022

Agost

 
El pla no fa sinó jeure,
els turons són aclofats,
els núvols no van enlloc,
els arbres s’adormen drets.
 
Cau aclaparat el lleure
sota els cels esbatanats;
blau ventall d’aires de foc,
el llagost va pels gorets.
 
El penyal voldria beure,
els herbeis són empolsats,
pel camí llueix el roc,
ix un baf de les parets.
 
El pla no fa sinó jeure,
els turons són aclofats,
els núvols no van enlloc,
els arbres s’adormen drets.
 
Josep Carner, “Incúria d’agost
 
Aclofat com un turó i dormint-me dret com un arbre. Així comence jo també l'agost, i tampoc no puc queixar-me massa perquè --ho escrivia no fa molt-- les vesprades en verd, a l’ombra dels arbres del pati i amb un bon llibre a la mà, compensen les bascoses nits en blanc i els consegüents matins de matisos inevitablement grisencs d'un juliol que, si més no pel que fa a les calorades, no puc dir que vaja a trobar molt a faltar. Em queden, en tot cas, els dies que li resten a la setmana per (tornar a) agafar vacances, ara si, un poc més duradores que el parèntesi recent i viatger. Només cal, doncs, resistir una miqueta més, i la veritat és que tinc en qui fixar-me: a desgrat de l’etimologia, cada volta estic més convençut que els qui millor saben gestionar açò de la canícula són, paradoxalment, els gats...

 



 

dijous, 28 de juliol de 2022

Cims, colls i valls

A més de poder recórrer altres zones de l’Alt Atles que encara no havia trepitjat, i de conèixer un poc millor aquelles a les què ja hi havia estat, la ruta que ens proposava l’amic Pako Crestas per aquest últim viatge a terres amazigues em va atreure especialment per dos motius fonamentals: la possibilitat d’ascendir al presumpte quatre mil conegut a hores d’ara com a Iferouane, i poder veure de prop el llac d'Ifni, que vaig tindre ocasió d’albirar des de la distància quan vam ascendir fa uns anys al cim del Timesguida. Tots dos --Ifni i Iferouane-- se situen a l’est de la zona del Toubkal, en una àrea en general menys freqüentada per muntanyencs i caminants, i per tal de començar la caminada ens haguérem de desplaçar en vehicle primer fins a Amsouzart, on férem una primera nit en alberg i on tornaríem després camí del llac, i des d'alli fins al llogaret de Tizi n'Ougount, punt d'inici de la nostra caminada.

Des de les últimes cases de Tizi n'Ougount, i després de deixar enrere els esquifits bancals, un sender va ascendint entre savines pels empinats pendents fins guanyar finalment la carena de la muntanya. Va ser tot just en arribar-hi que una tempesta --amb algun llamp inquietant, aigua i calamarsa-- ens va dur a baixar ràpidament de cota per si de cas; a aquestes alçades, ja havíem perdut temporalment un dels integrants del grup, que va haver de tornar cap a Talate, i un altre va decidir acurtar per una drecera cap al lloc on havíem de fer nit, al costat de l’Azib n’Ouaraïne. Els quatre restants, a la vista que la tempesta no semblava anar a més tot i algun xàfec ocasional, decidírem seguir el camí inicialment previst, recuperàrem ràpidament l’altitud perduda i començàrem un trajecte en pujada suau però continua per terreny incòmode i pedregós; però en arribar a la capçalera de la valleta aigües avall de la qual s’havia instal·lat el nostre campament, amb les forces ja un poc justes i a la vista --llunyana encara, o això em va semblar llavors tot i trobar-nos ja quasi a 3.800 m-- del cim que tractàvem d'assolir, jo mateix vaig decidir també optar per la prudència i donar per finalitzat el meu intent. Deixe ens mans de Pako, que segur que en farà complida ressenya en el seu blog, el relat d’aquest últim tram que lamente molt no haver pogut fer, però que avance que va tindre com a resultat una nova constatació, GPS en mà, de que, a diferència del que indiquen els mapes més recents (els més antigues li n'atribuïen 4.001 m), l’altitud de l’Iferouane supera els 4.000 m. Caldrà que hi torne, doncs, i encara amb més raó...

Passada la nit i recuperades les forces al preciós emplaçament de l’Azib n’Ououraïne, amb l'única companyia del pastor que hi passa la temporada i els seus ramats, la següent etapa va començar amb una còmoda pujada fins al coll de Tizi n’ Ououraïne, en el camí de ferradura que uneix Amsouzart amb Azib Likemt i Tacheddirt; nosaltres, però, ens desviàrem cap a l’oest per descendir, també per un camí de bona traça, cap a Annsfioune i la vall de Tissaldaï, i des d’allí, per la pista que voreja el riu Tisgui, tornar en direcció cap a Amsouzart. No hi arribàrem, en aquesta ocasió, fins al poble en el què ja havíem passat la primera nit, perquè per anar fins al llac cal desviar-se, encara per carretera, cap a l'oest, fins arribar al llogaret de Tirhaltine, on acaba aquella i comença la pujada a l’imponent talús rocallós que tanca la vall ocupada pel llac. La pluja, que ens acompanya de tant en tant al llarg del trajecte, és ara benvinguda: refresca l'ambient i mata la pols, i totes dues coses s'agraeixen. 


Amb el grup de nou complet a partir de Tirhaltine, i sorpresos per la presència de nombrosos policies --els guies ens assabentem que un jove havia desaparegut al llac un parell de dies abans, i la recerca encara no havia donat resultat-- encetàrem la senzilla pujada cap al coll que ens separa del llac, des dalt del qual s'albira una perspectiva impressionant de la fondalada ocupada per les aigües i vorejada per imponents parets de roca. Encara havíem de vorejar el llac pel nord fins arribar a les cabanes de pastors --algunes d’elles habilitades, com sol ser habitual en les zones més freqüentades de la serralada, com a botigues de begudes per als visitants-- en les quals passaríem la nit; no podem evitar pensar, mentre el sol es pon rere les muntanyes, en el jove desaparegut a les aigües del llac, però la màgia de l’indret, tot i que no tan solitari com aquell del què veníem, és innegable, i només la possibilitat de poder estar allí, com he sentit tantes altres voltes, em sembla un autèntic privilegi.


El llac d’Ifni, que té a hores d’ara unes 35 hectàrees de superfície i, segons ens diuen, uns setanta metres de fondària màxima, ha d'haver conegut sense cap dubte èpoques millors, quan el que a hores d'ara és un extens i inhòspit pedregar que s'estén cap a l'oest devia trobar-se també sota les aigües. Nosaltres recorreguérem aquesta plana abans d’endinsar-nos en l'estreta i empinada vall de l'Assif n' Moursaïne, a través de la qual i després de salvar un desnivell de 1.350 m --el camí, apte també per a les mules, va salvant amb un hàbil traçat de vegades inversemblant els pendents, a trams ben notables-- arribàrem al pas de Tizi n’Ouanoums. Tal i com ens va passar pràcticament en tots els dies anteriors, a penes vam poder parar uns minuts al capdamunt del coll perquè la pluja començà de nou a caure, i encara quedava una estona de baixada --ràpida i per bon camí, però-- fins al ja familiar refugi del Toubkal i, amb ell, a una altra forma de viure la muntanya ben diferent de la calma, el silenci i la solitud que ens havien acompanyat en molts dels nostres recorreguts dels dies anteriors. Però d'això, i d'algunes altres coses que he pogut aprendre sobre aquestes muntanyes fascinants i els seues tenaços habitants, em deixe pendent parlar-ne una altra estona. 



Tal i com m'ha passat en altres ocasions, i com que no compte ara com ara amb cartografia fiable i adequada, he dubtat molt sobre els topònims amazics dels llocs recorreguts; estic segur que sabreu disculpar-me les errades, que compte amb anar resolent a mesura que milloren les meues fonts. I deixeu-me també que diga que, una volta més, un dels millors records que m'emporte de la ruta és, sense cap dubte, la gent amb la qual he tingut la sort de fer-la: els nostres guies Ibrahim i Osman, els cuiners i encarregats de les mules que ens van acompanyar, i sobretot Pako, ànima com sempre del grup, Joanmi, Julián, Yana i Pau; companys, ha estat un autèntic plaer. 


 



diumenge, 24 de juliol de 2022

Reiniciar-se


Una volta més, la collita de vivències, aprenentatges i experiències ha estat àmplia i generosa, però ja sabeu, si fa no fa, com sol anar açò: acabat pràcticament de tornar de nou de l'Atles, amb la motxilla encara a mig desfer i el cap ple d'imatges i records, m'hauré de prendre un poc de temps per posar ordre en tot allò vist i viscut abans de poder deixar-ho escrit. Ja hi haurà temps, doncs, de parlar dels camins recorreguts, les muntanyes corprenedores, els paisatges esquerps i captivadors i la gent extraordinària, d'allà i d'ací, amb la què he tingut de nou la sort de compartir els dies i les nits per terres amazigues. Demà, a l'espera de la pròxima tongada de vacances, caldrà tornar a la faena, però no volia deixar de dir que ací estem de nou i de tornada, i amb plena voluntat de reinici, perquè amb freqüència res no descansa tant com cansar-se bona cosa.