Sempre he tractat de fugir de certeses absolutes i de simplificacions excessives. Fa temps que vaig deixar d'empassar-me històries de bons i dolents perquè, siguen els que siguen els uns i els altres, em fa l'efecte que els matisos i les gradacions s'adiuen més amb la realitat que les tonalitats categòriques, planes i sense ombres. Crec que desconfiar de quasi tot --especialment, quan quasi tot ens arriba tamisat a través d'altres ulls i altres opinions no necessàriament innocents ni imparcials-- és una pràctica cansada però saludable, i fins i tot la causa aparentment més justa tendeix a incomodar-me si la religió (qualsevol religió) s'hi fica pel mig. I amb tot, quan són xiquetes i xiquets els que cauen assassinats sota les bombes, quan l'opressió és manifesta i la injustícia palmària, quan el silenci clamorós dels nostres governs provoca nàusea i vergonya, quan "crim", "massacre" o "genocidi" són paraules que et venen contínuament a la ment quan veus certes imatges que poc a poc abandonen les portades a força de quotidianes, no pot haver lloc per al dubte, la prudència o la moderació. Així que, tot i saber que no serveix de res, que d'ací una estona tancaré l'ordinador i seguiré fent la meua vida mentre gent innocent seguirà perdent-la a l'altra banda de la mar, no volia deixar de dir-ho: prou de bombes sobre Gaza, visca Palestina lliure.
Quan et col·loques al discurs de l'analista, un dels cinc discursos humans i ho veus tot sense bons ni roïns te n'adones de que de seguida et claven com a boc expiatori, així han estat els intel·lectuals de totes les èpoques en qualsevol involució o reacció d'allò masculí front a el no-tot femení,que sempre vol caminar dialècticament cap endavant, que és el sinó de la Història i de tot ens viu? Sí, el tot-fal·lic-masculí i les seues involucions contra el no-tot-femení i la seua lluita cap a la revolució, cap a l'anorreament de l'eix, digues-li pare o mare, de la figura eix. Així que fas molt bé, jo no diria nogensmenys Palestina lliure, però sí que el poble jueu s'ha basat en la Història per a invair un poble que el tenia com a seu aquest territori, però no són tampoc bens ni sants els palestins, però sí, mirant el no-tot femení, l'un per un, davant no d'un genocidi ni tan sols, sinó davant de la mort d'una sola persona, ja siga un xiquet, un iaio o un adult o un púber cal alçar la bandera de la disensió, i dir Prou!
ResponEliminaPerò en un conflicte entre víctima i botxí sempre hi ha la connivència de la víctima amb el botxí, estigues ben segur, tot i que a aquells que ho diem ens diuen tebis i ens posen com a bocs expiatoris, diguem-nos bojos, alienats, cruels i mil dimonis més que només estan en la ment de qui ens els diu, en la ment o en la seua vida real.
Estar al discurs de l'analista és molt dur i de vegades has de lluitar pels altres, però a sobre de tot per tu mateix.
Si vols saber més de la teoria dels cuatre discursos de Jacques Lacan mira el discurs universitari, el de l'analista, l'histèric, el de l'amo i el capitalista, n'hi ha més, però són més residuals.
Una forta abraçada pensant que també la víctima té l'agulló de la vespa o millor, de l'abella.
Vicent
Prenc nota del teu suggeriment, Vicent: és molt poc el que conec de Lacan --i quasi tot a través dels seus crítics, com Sokal--, i anirà bé per aprendre un poc més posar-se al dia.
EliminaCom en quasi tot els conflictes, hi ha víctimes i víctimes, i limitar-se als qualificatius genèrics --com ara "poble palestí"-- sempre és una simplificació arriscada: quan les causes es posen per davant de les persones (és a dir, quasi sempre quan es tracta de "convençuts") poden justificar-se massa coses, per exemple la mort d'innocents, si això serveix per deshumanitzar la imatge de l'enemic i reforçar la pròpia causa. Però tot i això, i en aquest cas, crec que la desproporció de forces és de tal magnitud que és imprescindible prendre partit, sense que això signifique en cap cas justificar tampoc les accions (o les omissions) de determinades faccions palestines. En tot cas, és evident que no és un assumpte senzill; però en aquest cas, i almenys per les informacions que ens arriben, no en tinc cap dubte: cal dir prou. Salut i una abraçada!
Com a tota guerra no hi ha blancs ni negres, però sembla evident que aquí un dels cantons està actuant desmesuradament allà on fa mal. Desmesuradament i injusta, que fins i tot molts jueus reneguen de les accions dels seu exercit. El que està clar és que hi ha moltes coses que no sabem, però d'algunes sí que tenim constància. Israel és la protegida d'EUA. I Israel és del club dels que tenen armament nuclear. Crec que són motius que justifiquen el silenci de molts altres països que no pinten res a nivell de política internacional. Si poguessin, ni ens permetrien saber què està passant allà. La massacre és injusta perquè l'estan patint els que menys culpa en tenen. Com gairebé sempre...
ResponEliminaTotalment d'acord, XeXu. Ni tots els palestins són 'gihadistes', ni tots els jueus donen suport al que està fent el seu govern. I al remat, com sempre passa, les autèntiques víctimes són els més dèbils, i això hauria de ser suficient per forçar una posició ferma dels països occidentals. En tot cas, hi ha una imatge --d'aquests últims dies-- que trobe especialment significativa: la Casa Blanca "preocupada" pels bombardeigs sobre escoles, alhora que autoritza la venda de més munició a Israel. Com gairebé sempre, en efecte... Salut i moltes gràcies
EliminaIntento ser neutral políticament, però davant dels bombardejos contra escoles, hospitals i població civil, només es pot dir: això no és una guerra, això és un crim.
ResponEliminaCal reconèixer que els soldats invasors són uns herois. Cal ser molt valent per matar infants innocents.
He vist aquests dies algunes notícies sobre soldats israelians vantant-se en les xarxes socials de matar xiquets palestins... Vull creure que són casos aïllats (i que també de l'altre costat hi hauria qui ho faria, si fóra el cas), però posa els pèls de punta llegir-ho. I ara com ara són els xiquets palestins els qui segueixen morint mentre els nostres governs es pensen què fer o miren cap a un altre costat. Salut i moltes gràcies!
EliminaCompartisc del tot el teu plantejament. Salut i força.
ResponEliminaGràcies, Jesús. Salut i força, i endavant sempre!
Eliminajo també dic prou!
ResponEliminaPoc cas ens faran, malauradament, però cal dir-ho. I cada cop més fort. Salut i endavant!
EliminaNo dubte de la teua sinceritat, però sí de la teua equitat. Els europeus ens solidaritzem amb la víctima segons qui siga el botxí.
ResponEliminaAmb el teu permís, m'autocite:
http://descans.blogspot.com/2014/07/arabs-morts.html
Un poc de raó si que mous, Josep: vaig llegir l'entrada al teu blog quan la vas publicar (fins i tot vaig pensar que dir-te "frívol" tampoc era molt d'insult, ateses les circumstàncies ;) i és cert que quan es tracta de morts aliens rarament som equànimes, ni amb els qui moren ni amb els qui els maten. De fet, hi ha molts conflictes vius al món --on moren també xiquets innocents-- que simplement són ignorats pels mitjans de comunicació i, per tant, acaben sent irrellevants per a l'opinió de la gent. Orient Mitjà és, en aquest sentit, "mediàtic", i disposem d'informació que facilita una presa de posició. I Israel, en aquest sentit, ho posa fàcil: per més "gihadisme" que s'amague entre els palestins, crec que han superat tots els límits. O, per dir-ho millor: han superat tots els límits, i ens hem assabentat. Salut i moltes gràcies!
Elimina(PS: Khuzestan és un cas interessant --com el Kurdistan, una de les meues debilitats--; però tot i que siguen els perses els qui maten àrabs --o els àrabs que maten kurds--, també en aquesta categoria la culpa la tenen els occidentals i les seues fronteres imposades ;)