Vam estar a punt d’ajornar-ho per una previsió de l’oratge més aïnes desfavorable, i perquè des d’abans del viatge a Socotra vinc arrossegant alguna tecla que no acaba de fer net. El cas és que, en part també per la dificultat de trobar dates alternatives, finament vam decidir mantenir per al cap de setmana passat la tradicional i tardorenca eixida familiar (diguem-li “nuclear”; la que podríem considerar com “ampliada” la farem també d’ací un parell de setmanes), enguany amb l’extraordinària fortalesa ibèrica dels Vilars d’Arbeca com a destinació primordial però amb el complement difícilment superable dels cabdals monestirs cistercencs de Santes Creus i Vallbona de les Monges. I malgrat que oratge i tecla han molestat un poc, no hi ha cap dubte de què la decisió va ser plenament encertada: pels monuments, tots ells pendents d’una visita des de feia molt de temps i que, en tots tres casos, ha resultat realment emocionant poder conèixer de primera ma; per la companyia, perquè cada volta va resultant més complicat quadrar agendes però, com a pare orgullós, fa molt de goig poder presumir de filles i seguir també aprenent d’elles. Però també, no vos ho negaré, perquè poder cantar els quatre gols del Barça en un acollidor bar d’Arbeca –gràcies, Jordi!-- va ser francament abellidor... Al capdavall, doncs, un gran cap de setmana. I ara, que ploga si ha de ploure però amb coneixement, i a veure si al remat ho encertem i desteclegem la punyetera tecla: està l’agenda tardoral bastant atapeïda, però encara confie en haver-li de fer lloc a alguns esclata-sangs, i aniria bé estar en condicions per no fallar-los.
 |
| Els Vilars d'Arbeca |
 |
| Vallbona de les Monges |
 |
| Santes Creus |
Vam estar a punt d’ajornar-ho per una previsió de l’oratge més aïnes desfavorable, i perquè des d’abans del viatge a Socotra vinc arrossegant alguna tecla que no acaba de fer net. El cas és que, en part també per la dificultat de trobar dates alternatives, finament vam decidir mantenir per al cap de setmana passat la tradicional i tardorenca eixida familiar (diguem-li “nuclear”; la que podríem considerar com “ampliada” la farem també d’ací un parell de setmanes), enguany amb l’extraordinària fortalesa ibèrica dels Vilars d’Arbeca com a destinació primordial però amb el complement difícilment superable dels cabdals monestirs cistercencs de Santes Creus i Vallbona de les Monges. I malgrat que oratge i tecla han molestat un poc, no hi ha cap dubte de què la decisió va ser plenament encertada: pels monuments, tots ells pendents d’una visita des de feia molt de temps i que, en tots tres casos, ha resultat realment emocionant poder conèixer de primera ma; per la companyia, perquè cada volta va resultant més complicat quadrar agendes però, com a pare orgullós, fa molt de goig poder presumir de filles i seguir també aprenent d’elles. Però també, no vos ho negaré, perquè poder cantar els quatre gols del Barça en un acollidor bar d’Arbeca –gràcies, Jordi!-- va ser francament abellidor... Al capdavall, doncs, un gran cap de setmana. I ara, que ploga si ha de ploure però amb coneixement, i a veure si al remat ho encertem i desteclegem la punyetera tecla: està l’agenda tardoral bastant atapeïda, però encara confie en haver-li de fer lloc a alguns esclata-sangs, i aniria bé estar en condicions per no fallar-los.
Quin goig veure les teves fotografies d'aquests llocs coneguts, però que ja fa un temps que no hi vaig. Els Vilars d'Arbeca em van agradar molt, però vam deixar pendent de veure el poble actual i hi hem de tornar. Els monestirs són una joia.
ResponEliminaM'alegro que malgrat tot (l'oratge i la tecla) hagueu pogut gaudir d'aquesta trobada familiar i d'aquestes visites. Espero que la teva tecla es millori ben aviat.
Una abraçada, Pep!
Els Vilars, fins i tot amb més fang del que ens hauria agradat, van estar a l’altura de les expectatives: un lloc extraordinari, sense dubte, i poder conéixer-lo finalment després de tant de temps volent anar-hi va ser emocionant. I els monestirs, en efecte, unes vertaderes joies i (també) un deute que teníem pendent des de feia molt; no soc jo massa mitòman, la veritat, però no puc negar que veure les tombes de Violant d’Hongria i de Roger de Llúria em va arribar a commoure... Arbeca, per cert, va resultar ser una agradable sorpresa, bonic i acollidor (i amb bon oli, clar 😊)
EliminaAl remat, és cert que allò més important d’aquestes eixides és ajuntar-nos, però aprofitar per conèixer un poc millor el país tampoc no ens va gens malament. I quant a la tecla, es resisteix a marxar, però vull creure que la cosa va per bon camí... Moltes gràcies, salut i una abraçada!
La propera a Poblet. Amb molta salut per gaudir, el monestir, la família i la vida!
ResponEliminaMoltes gràcies, Xavier 😊 Has trobat el fil, perquè no fa molts anys vam fer una d’aquestes trobades familiars a Poblet i rodalia i no ens va donar temps a fer el programa cistercenc complet, així que amb la d’enguany ho hem endreçat un poc; veurem per a l’any que ve quina se’ns ocorre. I que no ens falte salut, que hi ha molt, moltíssim, per a gaudir... Abraçada i moltes gràcies!
EliminaM'omple de goix veure aquesta trobada familiar i una miqueta d'enveja també... no hi ha res més important que la família i si és per visitar llocs així, tot perfecte!
ResponEliminaAferradetes, Pep.
Quadrar agendes va sent cada volta més difícil (diria que per sort: en aquests temps, que els fills puguen aspirar a tindre la seua pròpia vida no deixa de ser una magnífica notícia), però per ara encara anem trobant alguns moments per compartir, i espere que d’una forma o d’altra podrem encara seguir fent-ho: segurament no sempre podrem veure junts com guanya el Barça, però segur que hi haurà altres records que valdrà la pena compartir 😊 Moltes gràcies, Paula, i una abraçada.
Elimina