A la vista

El senyal encara recent del pas del foc (l'esgarrifós incendi que va consumir més de dotze mil hectàrees de les valls de la Marina l'agost del 2022, l'últim d'una llarga i lamentable llista) accentua més si cap el caràcter marcadament mineral del paisatge. De tant en tant, quan travessa el pedregar, és fàcil perdre el rastre del precari senderol i fins i tot en algun cas hem hagut de recular per trobar la traça bona i evitar algun pas un poc més compromès; quasi sempre, però, el camí és deixa resseguir sense problema sobre la carena que separa les valls de Gallinera i Alcalà, que és d'on venim. Feia temps que no caminàvem per aquesta banda de l'abrupta i penyalosa serra Foradà(da), i saber d'una ruta abalisada que la recorre, ens va acabar de decidir: es tractava sobretot de caminar, però sempre és millor fer-ho per allà on, mires cap on mires, hi ha tantes coses que val la pena veure. Encara que ja les coneguérem --quasi totes-- de tants anys i tantes caminades; encara que encara dolga haver de tornar veure-les cremades una volta més.

És difícil que les meues fotos els puguen fer justícia, però m'heu de creure que les vistes d'aquest racó del món que tant m'estime paguen sobradament la pena, i més en aquest camí que permet recórrer en només una estona corrals, fonts, castells, poblats ibèrics i despoblats moriscos. I encara una cosa més: aquesta caminada --especialment pedregosa, irònicament-- va ser l'última que vaig fer abans de passar fa uns dies pel quiròfan per a que em llevaren el càlcul que m'ha fet tanta companyia aquests últims mesos, i al que vos assegure que no trobaré gens a faltar. Ara ja recuperant a casa, i espere que en uns dies de nou a la seguida. I per cert: recordeu aquell videojoc antic de la nau que disparava un raig als asteroides? doncs no sé per què serà, però ara no me'l puc treure del cap...

Re(Sis)tir

Si vos sóc sincer, aquesta volta si que em pensava que no hi arribaria. Els tràfecs d'aquests mesos passats no solament han seguit traient-me temps material --curiosa expressió, per cert-- per a poder escriure. Ha estat, sobretot, tindre el cap ocupat en altres tasques i quefers, i haver de seguir deixant de banda --no del tot, però si en gran mesura-- moltes de les coses que, al remat, han anat nodrint el blog al llarg de tots aquests anys, des de llibres a caminades. El cas és que, al ritme que s'ha pogut, sovint amb molt poc trellat (menys, encara, del que sol ser habitual), però gràcies, sobretot, a vosaltres, que sempre heu estat al seu costat, la línia ha anat fent camí, i hui fa ja sis anys que va començar-lo. És probable que, en els mesos que venen, les coses seguisquen complicades, i que de tant en tant torne a temptar-me l'opció d'una prudent i discreta retirada; o no, ves a saber. Però pel moment, ja podem dir que hem arribat fins ací (hem arribat fins a sis), i trobe que no és poca cosa: encara que haja estat a mig gas, la mitja dotzena s'ha de celebrar. Amb vosaltres, òbviament; amb qui, si no?

Si l'any passat --un any, ja-- vaig celebrar l'aniversari fora, enguany l'he passat entre penyes: he eixit a la muntanya amb intencions de travessia, però al remat he acabat passant les hores que pensava dedicar a recórrer el serrat que separa les valls de Gallinera i Alcalà, des del Castell de Benissili fins la Foradà, perdent-me entre els racons a peus de les cingleres, recorrent sense presa les restes ibèriques del Xarpolar --nom, per cert, que Coromines fa vindre de les cebes; haurà de ser de les porreres, m'imagine-- i remirant les plantes que comencen a brotar entre el pedregar. Caminar, no he caminat molt; però mirar, i veure, bona cosa.