"Las cuevas principales son dos, situadas muy cerca de la cumbre del monte, una al mediodia de la caverna y otra al norte. Esta se llama Cova Alta, que podrá tener como 100 pies de diámetro, y apénas ocho de altura : su techo parece de una sola pieza, y de la misma substancia del monte. Las aguas de lluvia se infiltran y gotean por el techo, donde forman principios de estalactitas (...) Veianse contra las peñas la hiedra, el titimalo caracias, el antirrino de tres hojas y el que las tiene gruesas, variando sus flores del azul al blanco; el aliso espinoso, el teucrio dorado y la palomilla de nueve hojas formaban grupos y pelotones vistosos entre las rajas y hendeduras de las peñas".
Antoni Josep Cavanilles, "Observaciones"
Durant un temps, la serra de la Cova Alta va ser sobretot un recurs d’emergència, un refugi amb el qual comptava quan les circumstàncies reclamaven una caminada imprevista i terapèutica per esbandir per una estona neguits i maldecaps. Ara, per sort, les meues eixides de pensat i fet solen tindre quasi sempre una finalitat exclusivament lúdica, però els avantatges que feien d'ella una de les meues opcions preferides segueixen mantenint la seua vigència: a pocs minuts en cotxe des de casa, i malgrat alguns inconvenients puntuals (la gent que s'hi aplega, molta de vegades, i la molesta i persistent remor de l’autovia que transcorre als seus peus), la muntanya ofereix camins de bona traça, paisatges remarcables i suficients singularitats --i no solament naturalístiques-- com per a que tornar a recórrer-la siga sempre un al·licient.
En la meua última i recent visita, i seguint el costum habitual, m'hi vaig entretindre amb algunes d’aquestes singularitats: la pròpia cova que dona nom a la serra, i a la que feia temps que evitava buscant racons menys freqüentats, les restes del rellevant poblat ibèric que n'ocupava el cim, o les vistes sobre la sempre encisadora Valleta d’Agres, a la que la serra fa de límit pel nord. Era inevitable, però, que en dates primaverals com aquestes no reparara també en la notable diversitat vegetal que alberga la muntanya, amb no poques espècies remarcables per una o altra raó, però entre les quals m'hi vaig fixar especialment en una d'elles i en els "grupos y pelotones vistosos" que, com deia Cavanilles, omplien de color les penyes de la serra. Ell l'anomenava palomilla de nueve hojas, però nosaltres la coneixem, a causa de les seues fulles arrodonides i carnoses, com a orella de ratolí.
Les orelles de ratolí (o de rata), també conegudes com a corets o sabatetes de la mare de Déu, formen part del gènere Sarcocapnos. Parents pròxims de roselles i ferribusterris, l'espècie més estesa a la major part de les nostres terres és la que els botànics anomenen S. enneaphylla (les "nou fulles" a les què es referia Cavanilles); però a les muntanyes de les comarques centrals valencianes hi apareix una altra forma, caracteritzada per les seues flors majors i habitualment de color més rosat, descrita fa uns anys com una espècie diferent (amb el nom de S. saetabensis), a la qual corresponen també les poblacions de la Cova Alta. No és, en tot cas, una planta rara, i és fàcil trobar-la per aquesta contornada creixent esponerosa sobre cingleres, desploms i balmes, on fins i tot arriba a ser localment abundant.
Com moltes altres plantes pròpies dels nostres roquissars, els Sarcocapnos resulten especialment atractius per la seua vistosa floració i per la forma com aquesta contrasta amb la duresa mineral de l'hàbitat en el qual prosperen. Es tracta, a més a més, de plantes apreciades com a medicinals, riques en alcaloides i altres principis bioactius; a les nostres terres, se li atribueixen a l'orella de ratolí propietats per a tractar les afeccions pulmonars, les pedres al ronyó i les inflamacions a l'oït. No m'he entretingut massa en buscar informació sobre aquests usos tradicionals, que és probable que, almenys en part, tinguen el seu origen a l'aplicació de la denominada regla del signe, tant pel seu hàbitat rupícola (comú a moltes altres plantes considerades popularment com a trencapedres) com per la forma d'orella de les seues fulles, a la qual deu com ja s'ha dit el seu nom popular. Siga com siga, ja veieu que les plantes són només un dels atractius que fan recomanable una visita a la Cova Alta; ara bé, si hi anareu, sigueu discrets i pareu compte amb què dieu, perquè a pocs llocs es pot dir, amb tant propietat, que les parets tenen orelles. De ratolí, però orelles.
Com passa també amb les llengües, la semblança raonable entre algunes fulles i els pavellons auditius dels animals ha estat un recurs habitual, en la nostra rica i variada fitonímia, a l'hora de donar lloc a noms de plantes. En una ràpida recerca, n'he trobat més de quaranta que fan servir el terme, i a més a més innegablement variats: a més de les de rata i de ratolí, tenim orelles de frare, de monjo i d’abat, de burro, d’ase i de ruc, de xai i de corder, de porc, d’os, de conill i de llebre, de gat, de gos, de llop i fins i tot d’elefant. Les llengües, per cert, passen de vuitanta; d'altres apèndixs corporals no tinc ara com ara informació, però promet posar-me un d'aquests dies... Bon cap de setmana!
