Com passa sovint al nostre eixut país, allò que distingeix el paratge respecte al seu entorn més immediat --justificadament anomenat “Pla dels Corralets”-- és la presència més o menys permanent d’aigua; més o menys, perquè és precisament el caràcter discontinu de la inundació allò que caracteritza els escassos, maltractats i incompresos estanys temporals mediterranis, hàbitats protegits per la legislació europea en albergar una flora i fauna singular i dels quals la denominada Bassa de Benirrama representa un exemple destacat. Petit tresor natural i paisatgístic de les valls de la Marina (l'aigual està pràcticament junt a la ratlla amb Gallinera, però formalment inclòs en terme d’Ebo i molt a prop de l’antic camí que uneix tots dos pobles) no hi havia tornat a la Bassa, espai predilecte del mestre Joan Pellicer, després de l’últim foc que va assolar aquestes serres. Afortunadament, després de la severa sequera dels últims anys, les pluges generoses d’aquesta primavera li han retornat al toll, amb un bon nivell d’aigua i entapissat en aquests dies de florides creixenasses, el seu aspecte més atractiu i esponerós. Afegiu-li, sense allunyar-se molt del bassiot, una curta però estimulant caminada per visitar l’enclavament d’art rupestre llevantí de la cova de les Torrudanes, a la capçalera de l’abrupte barranc del mateix nom, i encara una última i ràpida ullada al barranc dels Cocons per veure si guardava rastre d’aigua, que més aviat ja poca, per completar un matí esplèndid per una terra que està tan acostumada a renàixer --de vegades de les cendres, unes altres del fang-- que amb freqüència sembla que no siga capaç d'existir d'una altra forma.
dimarts, 29 d’abril del 2025
Renàixer
diumenge, 27 d’abril del 2025
El desert animat
Els algerians m’han semblat persones realment amables. Fins i tot els policies de frontera que ens van retenir unes quantes hores a l’aeroport d’Alger mentre es (re)tramitaven uns visats que ja donàvem per abonats i emesos van ser, en tot moment, correctes i fins i tot cordials. Un assumpte, el dels visats i les fronteres, que no deixa de ser bastant habitual quan es tracta de segons quins llocs, i que malgrat no resultar massa agradable acaba quasi sempre formant part de l’inevitable llistat d’anècdotes i peripècies consubstancials a qualsevol viatge digne d'aquest nom. Un llistat, per cert, al qual caldria també afegir en aquest cas alguna variació inesperada respecte al programa inicialment previst, que ens va forçar a un llarg trasllat per carretera fins a la impressionant ciutat de Constantina --llàstima no haver pogut dedicar-li un poc més de temps a visitar-la-- i, després de volar de matinada fins a Djanet i d’un altre trajecte en tot terreny per la llera d'un oued, a veure’ns instal·lats sense esperar-ho a les tendes de campanya a les quals passaríem les pròximes nits. Després he sabut que el uadi a la vora del qual vam dormir aquella nit (jo molt bé, per cert i malgrat tot; viatjar cansa...) s’anomena Tassettouf, i que el nostre primer campament es trobava a poc menys d'un quilòmetre del rudimentari control d’accés a l’altiplà de Tassili n Ajjer, en el límit del parc cultural d'igual nom i que constituïa l'objectiu del nostre viatge. Que les coses, vistes a la llum del dia, mostren un aspecte ben diferent al de la nit, ho vaig poder tornar a confirmar aquell mateix matí només treure el cap per la porta de la tenda; sovint, amb l’estat d’ànim, sol passar també el mateix.
No sembla aquest el lloc ni el moment per estendre’s sobre l'excepcional patrimoni arqueològic que alberga Tassili n'Ajjer en general i Sefar en particular i del qual, més enllà d'un coneixement molt bàsic, encara he de cercar informació per poder valorar un poc millor tot allò que vam veure en la nostra curta però intensa estada. De fet, i a hores d'ara, a penes gosaria atribuir la majoria de les figures que ens sorprenien a cada nou abric a algun dels diferents estils pictòrics que s'hi han definit a la zona, i que abasten un període que es remunta des de les primeres fases del Neolític fins a un mil·lenni abans del present. Les pintures, en tot cas, no solament resulten fascinants per elles mateixes, sinó que representen també una font vital d'informació sobre els grups humans que van viure a la zona, subjecta en els últims mil·lennis a canvis ambientals dràstics que han alterat profundament les seues condicions. No és gens estrany que, després de la majoria dels viatges, haja de dedicar un temps substancial a tractar de comprendre millor allò vist i viscut, però en aquest cas crec que tinc molta feina per davant; i no només pel que fa a la Història.
Sefar --dins el qual se solen distingir un de blanc, un de negre i un de blau pel color predominant de les seues roques-- és, com ja s'ha dit, un dels diferents nuclis de pintures i gravats rupestres coneguts a Tassili; només el parc cultural, patrimoni mundial de la UNESCO, abasta una superfície de 72.000 km2, i farien falta molts més dies dels què nosaltres disposem només per poder veure algunes de les pintures més conegudes --com la famosa Dama Blanca-- que no visitarem en aquesta ocasió. De fet, la nova jornada de marxa comença ja a dirigir-nos cap al punt des del qual vam començar el nostre recorregut, per bé que per un trajecte parcialment distint: primer, i després de veure encara algun altre abric amb art rupestre, en direcció a les imponents agulles de roca de Tin Attinen (amb l'espectacular arc de Takouba); més avant, a prop ja de Tamrin, cap a un altre nucli de xiprers, un d'ells lamentablement mort però encara amb un aspecte que impressiona. Des d'aquest punt, un nou i extens ermàs de roca ens separa encara del nostre últim lloc d'acampada al desert, situat ja sobre la mateixa traça que vam seguir a la vinguda i que l'endemà haurem de recórrer de nou per completar el nostre periple.
El cel, blau durant tots els dies que ha durat la nostra marxa, amaneix l'última jornada emboirat i fins i tot ha deixat caure algunes gotes a la matinada. La calitja, que dona al paisatge un aspecte diferent, accentua la sensació de calor, i fa que l’últim tram de camí que davalla entre runars cap al uadi Tassettouf, se’ns faça un poc pesat, encara que també contribueix a que el dinar que el nostre equip ha preparat sota l'ombra tènue però abellidora de les acàcies ens sàpiga realment a glòria. Ens espera encara el trasllat amb els vehicles fins a Djanet, on podrem disposar, no sense haver-ho de bregar un poc, de dutxa i unes hores de descans abans de tornar a volar de matinada, aquesta volta cap a Alger; la nostra intenció de conèixer un poc la ciutat es limita a un ràpid passeig i alguna compra davant l'exigència policial d'anar acompanyats d'un guia local, i sempre sota la vigilància --tensa, diria-- d'una patrulla que vetla per què ens mantinguem agrupats. Només han passat sis dies d'ençà que vam arribar a Algèria, però com sol ser habitual en aquests casos sembla que haja passat molt de temps: han estat, sense cap dubte, unes jornades inoblidables i realment magnífiques des de tots els punts de vista; tant, que em sorprenc un poc quan pense que encara ens queda molt de viatge; quasi la meitat, de fet, però d'això ja en parlarem. Prompte, segur.
Parlava l’altre dia de la gent amb la què he tingut la sort de compartir aquest viatge, a qui he d’atribuir la responsabilitat d’haver-lo fet encara més memorable i que mereix per això tot el meu agraïment. Començant una vegada més per l’amic Pako Crestas, sempre disposat a fer realitat propostes de viatge sovint agosarades, i al grup de companys i companyes que s’hi han aplegat i que ho han fet tot molt més senzill: Dani i Gemma, Rosa, Jordi, Marga, Ana i Reyes, Ferran, Javier, Conchi i Marta, junt amb Adriana, que es va incorporar a la segona part del viatge, han estat una companyia insuperable i que deixa una petjada profunda; moltes gràcies a tot@s, tan de bo que els nostres camins tornen a creuar-se prompte (i una disculpa: molta pintura i molta planteta, però no he trobat entre les meues fotos cap de presentable en la què hi estiguérem tots; promet que no tornarà a passar...). Quant als nostres guies i acompanyants locals de Riwaya Travel, crec que hem estat també uns privilegiats: en el desert, amb els cuiners, mulaters i, sobretot, els nostres guies Ametsan i Tayeb, a qui cal agrair la seua paciència i la permanent disposició a compartir el profund coneixement de la seua dura però bellíssima terra. I quant a la muntanya, i pendents per això encara de presentació formal en aquestes planes, hem estat magníficament acompanyats per Khaled i Tifo, guies tan joves com entusiastes, i el nostre conductor Azzouzz. A tots ells, Tanemmirt s tussda!