"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 29 d’abril del 2025

Renàixer

Com passa sovint al nostre eixut país, allò que distingeix el paratge respecte al seu entorn més immediat --justificadament anomenat “Pla dels Corralets”-- és la presència més o menys permanent d’aigua; més o menys, perquè és precisament el caràcter discontinu de la inundació allò que caracteritza els escassos, maltractats i incompresos estanys temporals mediterranis, hàbitats protegits per la legislació europea en albergar una flora i fauna singular i dels quals la denominada Bassa de Benirrama representa un exemple destacat. Petit tresor natural i paisatgístic de les valls de la Marina (l'aigual està pràcticament junt a la ratlla amb Gallinera, però formalment inclòs en terme d’Ebo i molt a prop de l’antic camí que uneix tots dos pobles) no hi havia tornat a la Bassa, espai predilecte del mestre Joan Pellicer, després de l’últim foc que va assolar aquestes serres. Afortunadament, després de la severa sequera dels últims anys, les pluges generoses d’aquesta primavera li han retornat al toll, amb un bon nivell d’aigua i entapissat en aquests dies de florides creixenasses, el seu aspecte més atractiu i esponerós. Afegiu-li, sense allunyar-se molt del bassiot, una curta però estimulant caminada per visitar l’enclavament d’art rupestre llevantí de la cova de les Torrudanes, a la capçalera de l’abrupte barranc del mateix nom, i encara una última i ràpida ullada al barranc dels Cocons per veure si guardava rastre d’aigua, que més aviat ja poca, per completar un matí esplèndid per una terra que està tan acostumada a renàixer --de vegades de les cendres, unes altres del fang-- que amb freqüència sembla que no siga capaç d'existir d'una altra forma.





diumenge, 27 d’abril del 2025

El desert animat

Els algerians m’han semblat persones realment amables. Fins i tot els policies de frontera que ens van retenir unes quantes hores a l’aeroport d’Alger mentre es (re)tramitaven uns visats que ja donàvem per abonats i emesos van ser, en tot moment, correctes i fins i tot cordials. Un assumpte, el dels visats i les fronteres, que no deixa de ser bastant habitual quan es tracta de segons quins llocs, i que malgrat no resultar massa agradable acaba quasi sempre formant part de l’inevitable llistat d’anècdotes i peripècies consubstancials a qualsevol viatge digne d'aquest nom. Un llistat, per cert, al qual caldria també afegir en aquest cas alguna variació inesperada respecte al programa inicialment previst, que ens va forçar a un llarg trasllat per carretera fins a la impressionant ciutat de Constantina --llàstima no haver pogut dedicar-li un poc més de temps a visitar-la-- i, després de volar de matinada fins a Djanet i d’un altre trajecte en tot terreny per la llera d'un oued, a veure’ns instal·lats sense esperar-ho a les tendes de campanya a les quals passaríem les pròximes nits. Després he sabut que el uadi a la vora del qual vam dormir aquella nit (jo molt bé, per cert i malgrat tot; viatjar cansa...) s’anomena Tassettouf, i que el nostre primer campament es trobava a poc menys d'un quilòmetre del rudimentari control d’accés a l’altiplà de Tassili n Ajjer, en el límit del parc cultural d'igual nom i que constituïa l'objectiu del nostre viatge. Que les coses, vistes a la llum del dia, mostren un aspecte ben diferent al de la nit, ho vaig poder tornar a confirmar aquell mateix matí només treure el cap per la porta de la tenda; sovint, amb l’estat d’ànim, sol passar també el mateix.


Tal i com faríem en dies successius, havent desdejunat i desmuntat el campament, començàrem a caminar pel polsegós camí junt amb Tayeb i Ametsan, els nostres guies tuàregs. La resta del nostre equip (cuiners i encarregats dels ases que traslladaven tot el material) es posaren en marxa un poc després per un camí sensiblement semblant al nostre però evitant algun pas un poc més complicat per als animals. Recorde, d’aquesta primera jornada de marxa dedicada bàsicament a accedir a l’altiplà pel camí d'Akba Tafilalet, la profunda impressió que em va causar el paisatge agrest i corprenedor; el captivador trajecte, en el qual se succeeixen les pujades --fins a tres-- i les àrees més planes, discorre per barrancs esquerps emmarcats per agulles de gres i parets de roca vertical, en un entorn feréstec d'aclaparadora bellesa mineral. La vegetació, limitada a les poques ubicacions favorables, mostra no obstant això una varietat remarcable; moltes de les espècies es troben ara en flor, la qual cosa --pense-- m’assegura un entreteniment afegit. Finalment, després d’unes hores de marxa (i d'haver vist ja les primeres pintures rupestres), arribàrem fins a la guelta de Tamaghit, a l'elevat planell de Tassili, on ens esperava ja la resta de l’equip i on abans que caiguera la nit vam instal·lar el nostre campament al peu dels impressionants pinacles de roca que l'envolten. A pocs metres, un senzill recinte de pedres --uns blocs un poc més grans marquen l’alquibla-- fa el paper de mesquita; no serà l'única que veurem, aquests dies, enmig de l'altiplà. Buscar qualificatius escaients per a la posta del sol i el cel nocturn a aquest paratge em resulta, encara ara, francament difícil.


El nostre segon dia a Tassili va començar amb el que, almenys des del meu punt de vista, representa una de les fites culminants d'aquest viatge: a uns pocs centenars de metres del lloc on havíem fet nit, a la capçalera del barranc de Tamrit, uns pocs exemplars de l'extraordinari xiprer del Sàhara --el tarout dels tuàregs-- creixen majestuosos enfonsant les seues poderoses arrels entre les roques. Amb edats que arriben sovint als dos mil anys, és impossible no deixar-se seduir pel seu port imponent i per la seua tenaç determinació de sobreviure en un entorn especialment inhòspit, cada volta més diferent d'aquell en el què van nàixer i créixer fa ja molts segles. Costa deixar enrere aquests arbres fascinants, però el nostre trajecte ha de continuar: després d'un tram que transcorre pel llit del barranc entre baladres --Tayeb els anomena defla, el seu nom àrab-- i oliveres del Sàhara, avancem per un espai inicialment obert en el que progressivament van guanyant protagonisme les torres i agulles de roca. Al llarg del recorregut els nostres guies ens assenyalen també alguns abrics amb pintures, fins que finalment arribem al punt on instal·larem el nostre pròxim campament. Ens trobem a les portes del formidable laberint rocós de Sefar, una les principals concentracions d’art rupestre de tot Tassili que recorrerem durant tota la vesprada: el nostre guia Tayeb, orgullós membre dels Kel Ajjer i bon coneixedor d'aquests paratges en els quals ens conta que hi va viure, ens mostra els racons d'aquesta contrada prodigiosa mentre espera pacient que fotografiem cada plafó; de tant en tant, recull alguna planta que guarda en el sarró (una bona per al mal de panxa, una altra per a les picades d’alacrà, ens explica). Malauradament, al llarg del nostre recorregut no vam tindre la sort de veure entre les roques cap ouded, gasela o jinn, però tampoc no tinc cap dubte de que hi eren.

No sembla aquest el lloc ni el moment per estendre’s sobre l'excepcional patrimoni arqueològic que alberga Tassili n'Ajjer en general i Sefar en particular i del qual, més enllà d'un coneixement molt bàsic, encara he de cercar informació per poder valorar un poc millor tot allò que vam veure en la nostra curta però intensa estada. De fet, i a hores d'ara, a penes gosaria atribuir la majoria de les figures que ens sorprenien a cada nou abric a algun dels diferents estils pictòrics que s'hi han definit a la zona, i que abasten un període que es remunta des de les primeres fases del Neolític fins a un mil·lenni abans del present. Les pintures, en tot cas, no solament resulten fascinants per elles mateixes, sinó que representen també una font vital d'informació sobre els grups humans que van viure a la zona, subjecta en els últims mil·lennis a canvis ambientals dràstics que han alterat profundament les seues condicions. No és gens estrany que, després de la majoria dels viatges, haja de dedicar un temps substancial a tractar de comprendre millor allò vist i viscut, però en aquest cas crec que tinc molta feina per davant; i no només pel que fa a la Història.


Sefar --dins el qual se solen distingir un de blanc, un de negre i un de blau pel color predominant de les seues roques-- és, com ja s'ha dit, un dels diferents nuclis de pintures i gravats rupestres coneguts a Tassili; només el parc cultural, patrimoni mundial de la UNESCO, abasta una superfície de 72.000 km2, i farien falta molts més dies dels què nosaltres disposem només per poder veure algunes de les pintures més conegudes --com la famosa Dama Blanca-- que no visitarem en aquesta ocasió. De fet, la nova jornada de marxa comença ja a dirigir-nos cap al punt des del qual vam començar el nostre recorregut, per bé que per un trajecte parcialment distint: primer, i després de veure encara algun altre abric amb art rupestre, en direcció a les imponents agulles de roca de Tin Attinen (amb l'espectacular arc de Takouba); més avant, a prop ja de Tamrin, cap a un altre nucli de xiprers, un d'ells lamentablement mort però encara amb un aspecte que impressiona. Des d'aquest punt, un nou i extens ermàs de roca ens separa encara del nostre últim lloc d'acampada al desert, situat ja sobre la mateixa traça que vam seguir a la vinguda i que l'endemà haurem de recórrer de nou per completar el nostre periple.


El cel, blau durant tots els dies que ha durat la nostra marxa, amaneix l'última jornada emboirat i fins i tot ha deixat caure algunes gotes a la matinada. La calitja, que dona al paisatge un aspecte diferent, accentua la sensació de calor, i fa que l’últim tram de camí que davalla entre runars cap al uadi Tassettouf, se’ns faça un poc pesat, encara que també contribueix a que el dinar que el nostre equip ha preparat sota l'ombra tènue però abellidora de les acàcies ens sàpiga realment a glòria. Ens espera encara el trasllat amb els vehicles fins a Djanet, on podrem disposar, no sense haver-ho de bregar un poc, de dutxa i unes hores de descans abans de tornar a volar de matinada, aquesta volta cap a Alger; la nostra intenció de conèixer un poc la ciutat es limita a un ràpid passeig i alguna compra davant l'exigència policial d'anar acompanyats d'un guia local, i sempre sota la vigilància --tensa, diria-- d'una patrulla que vetla per què ens mantinguem agrupats. Només han passat sis dies d'ençà que vam arribar a Algèria, però com sol ser habitual en aquests casos sembla que haja passat molt de temps: han estat, sense cap dubte, unes jornades inoblidables i realment magnífiques des de tots els punts de vista; tant, que em sorprenc un poc quan pense que encara ens queda molt de viatge; quasi la meitat, de fet, però d'això ja en parlarem. Prompte, segur.



Parlava l’altre dia de la gent amb la què he tingut la sort de compartir aquest viatge, a qui he d’atribuir la responsabilitat d’haver-lo fet encara més memorable i que mereix per això tot el meu agraïment. Començant una vegada més per l’amic Pako Crestas, sempre disposat a fer realitat propostes de viatge sovint agosarades, i al grup de companys i companyes que s’hi han aplegat i que ho han fet tot molt més senzill: Dani i Gemma, Rosa, Jordi, Marga, Ana i Reyes, Ferran, Javier, Conchi i Marta, junt amb Adriana, que es va incorporar a la segona part del viatge, han estat una companyia insuperable i que deixa una petjada profunda; moltes gràcies a tot@s, tan de bo que els nostres camins tornen a creuar-se prompte (i una disculpa: molta pintura i molta planteta, però no he trobat entre les meues fotos cap de presentable en la què hi estiguérem tots; promet que no tornarà a passar...). Quant als nostres guies i acompanyants locals de Riwaya Travel, crec que hem estat també uns privilegiats: en el desert, amb els cuiners, mulaters i, sobretot, els nostres guies Ametsan i Tayeb, a qui cal agrair la seua paciència i la permanent disposició a compartir el profund coneixement de la seua dura però bellíssima terra. I quant a la muntanya, i pendents per això encara de presentació formal en aquestes planes, hem estat magníficament acompanyats per Khaled i Tifo, guies tan joves com entusiastes, i el nostre conductor Azzouzz. A tots ells, Tanemmirt s tussda!