Programa d'actes

Estic convençut de què es tracta d’una altra manifestació de la coneguda síndrome de tindre-ho tan a mà. Però no deixa de resultar(-me) cridaner que, malgrat el meu interès per la història en general i per la denominada època Ibèrica en particular, molts dels testimonis valencians d’aquesta cultura fascinant --la majoria, de fet, si deixe de banda els que tinc literalment al costat de casa-- em resulten encara hui desconeguts. Així que, sense desdir de l’objectiu fonamental d'ajuntar-nos després de massa temps sense haver-ho pogut fer, la possibilitat d’aprofitar per fer una visita (magníficament guiada, a més a més) a l’extraordinari enclavament moixentí de la Bastida de les Alcusses va ser un complement perfecte a una trobada ja de per si més que abellidora. Afegiu-ne, a més a més, un il·lustrador recorregut per l’emblemàtic i prestigiós Celler del Roure (un privilegi, també, haver comptat amb les detallades explicacions de Pablo Calatayud, promotor i ànima del projecte), l’oportunitat d’un bon menjar envoltats pel bellíssim paisatge d’allò que ha vingut en denominar-se Terres dels Alforins --i que no necessita, des del meu punt de vista, comparar-se amb res, ni que siga amb la Toscana--, i l’hospitalitat amb la què sempre comptem quan ens deixem caure per la Font de la Figuera, i convindreu en què el programa d'actes del darrer cap de setmana ha deixat el llistó francament alt. Superar aquest nivell en pròximes visites al que van ser terres d'edetans, contestans i ilercavons no serà, doncs, tasca senzilla, però estic segur de que farem tot el possible per tal d'aconseguir-ho. I la veritat, només amb poder comptar amb tan bona companyia com en aquesta ocasió em donaré, vos ho puc assegurar, per molt més que satisfet.

Desenterrada glòria

Desenterrat, desenterrada glòria.

L’explosió, la terra escarbotada.

En un basquet, oferides magranes.

Temple brancut de l’Antic Testament!

Oh murs de fang! Lentíssima costera.

A Sant Miquel li ha florit l’espasa.

I Sant Vicent fa el sermó de les aigües.

Canta el metall, canta el poble, el País.

Vicent Andrés Estellés, "Llíria" (Mural del País Valencià)

Amb un pla com aquest era fàcil encertar: tornar a reunir-nos, tal i com fem des de fa ja un bon grapat d'hiverns al voltant del canvi d'any, amb un grup de bons amics amb els quals és sempre un autèntic plaer compatir passeig, taula i conversa; i trobar-nos enguany a un lloc tan eminent com la vila de Llíria, que teníem pendent de feia molt de temps per tot el que hi ha per veure i per conèixer, més encara amb l'opció de comptar amb guia d'excepció. No és gens sorprenent, doncs, que acabara sent una jornada magnífica en la què vam poder conèixer un poc millor alguns dels elements més rellevants de la ciutat romana, andalusina i medieval, però també saber de molts detalls, exposats per qui ho ha viscut de primera mà, de la lluita per preservar un patrimoni extraordinari que no sempre ha estat valorat com es mereix i que no ha dit l'última paraula perquè hi encara molta glòria que espera el moment de ser desenterrada. L'única llàstima: haver-nos deixat pendent, per falta de temps, la visita a les restes de la ibèrica i cabdal Edeta, encara que no sembla molt difícil posar-li remei. I estic quasi segur que aquesta vegada no haurem d'esperar massa temps per fer-ho.

En família

Vam estar a punt d’ajornar-ho per una previsió de l’oratge més aïnes desfavorable, i perquè des d’abans del viatge a Socotra vinc arrossegant alguna tecla que no acaba de fer net. El cas és que, en part també per la dificultat de trobar dates alternatives, finament vam decidir mantenir per al cap de setmana passat  la tradicional i tardorenca eixida familiar (diguem-li “nuclear”; la que podríem considerar com “ampliada” la farem també d’ací un parell de setmanes), enguany amb l’extraordinària fortalesa ibèrica dels Vilars d’Arbeca com a destinació primordial però amb el complement difícilment superable dels cabdals monestirs cistercencs de Santes Creus i Vallbona de les Monges. I malgrat que oratge i tecla han molestat un poc, no hi ha cap dubte de què la decisió va ser plenament encertada: pels monuments, tots ells pendents d’una visita des de feia molt de temps i que, en tots tres casos, ha resultat realment emocionant poder conèixer de primera ma; per la companyia, perquè cada volta va resultant més complicat quadrar agendes però, com a pare orgullós, fa molt de goig poder presumir de filles i seguir també aprenent d’elles. Però també, no vos ho negaré, perquè poder cantar els quatre gols del Barça en un acollidor bar d’Arbeca –gràcies, Jordi!-- va ser francament abellidor... Al capdavall, doncs, un gran cap de setmana. I ara, que ploga si ha de ploure però amb coneixement, i a veure si al remat ho encertem i desteclegem la punyetera tecla: està l’agenda tardoral bastant atapeïda, però encara confie en haver-li de fer lloc a alguns esclata-sangs, i aniria bé estar en condicions per no fallar-los.

 

Els Vilars d'Arbeca

Vallbona de les Monges

Santes Creus