En groc

A falta de nom popular --no els en conec cap, almenys en aquestes comarques, però sembla que alguns parents pirinencs d'aspecte similar s'anomenen xarvions-- solem referir-nos-en com gàgea, que és el nom llati del gènere al qual pertanyen. I em fa l'efecte que, malgrat el groc brillant de les seues petites flors i la relativa abundància amb que poden aparèixer en certs indrets i en anys propicis, es tracta d'unes plantes que tendeixen a passar pràcticament desapercebudes a ulls de curiosos i caminants. La qual cosa no lleva que es tracte d'un grup certament interessant, divers i complex, present en major o menor mesura en pràcticament tot el país i en el què la distinció entre els diferents tàxons --i fins i tot l'epítet específic que caldria aplicar a cadascun d'ells-- no és gens senzilla i està encara subjecta a dubtes i interpretacions per part dels especialistes: les pròpies característiques biològiques del grup, en el qual la reproducció vegetativa és sovint predominant, i la notable similitud morfològica entre moltes de les formes que el componen (allò que els botànics diuen «falta de caràcters diagnòstics») fan que el seu tractament taxonòmic resulte especialment problemàtic.

He de dir, en tot cas, que no era la meua intenció perdre'm en disquisicions botàniques o taxonòmiques sobre aquestes petites però atractives plantes, sinó simplement cridar l'atenció sobre un fet del qual ja he parlat ací mateix en altres ocasions, i en el que estic segur que ja haureu reparat si sou caminants habituals per camps i muntanyes: aquestes setmanes que marquen la transició entre l'hivern i la primavera són, també, el moment en què moltes de les nostres plantes bulboses comencen la seua fugaç però bellíssima floració. I tot i que sovint siguen eclipsades per altres espècies més aparents i vistoses --els esplèndids narcisos, però també les abelleres o fins i tot els omnipresents barralets, posem per cas-- paga la pena prestar també un poc d'atenció a les gàgees, i a moltes altres plantes que les acompanyen en pradells i matossars i que, a força d'humils i discretes, solen passar-nos tan desapercebudes que no tenen ni nom popular; o jo no els en conec, vaja.

Bé, no era la meua intenció, però arribats a aquest punt i encara que només siga per si algú té curiositat: ara com ara, m'incline per pensar que a les muntanyes que recórrec habitualment hi ha representades almenys tres espècies diferents de Gagea, potser quatre, per bé que el percentatge d'exemplars que no he pogut encabir satisfactòriament en alguna d'elles és significativament elevat. G. durieui (G. foliosa subsp durieui) i G. wilczekii (a la que alguns autors anomenen G. algeriense i que segurament inclou també la recentment descrita G. subtrigona) semblen ser les més habituals; les fulles basals –estretes i semicilíndriques en el cas de la primera, més aviat triangulars i quillades en el de la segona-- poden ser un bon caràcter per diferenciar-les. Alguns exemplars, que atribuisc a G. lacaitae, tenen fulles basals més amples i planes, mentre que G. reverchonii, reconeixible pel seu aspecte més blavenc i les tiges anguloses, ha estat citada també en la zona però no recorde haver-la vista mai. Coses de botànics, que voleu que hi faça...