Proximitats

Imagineu un paratge imponent i evocador enclavat en un paisatge abrupte de singular bellesa, en el qual s’hi van descobrir no fa molts anys unes espectaculars pintures rupestres d’un estil prèviament desconegut exclusiu d’un territori molt restringit, ben datat temporalment i caracteritzat per unes figures úniques al món, d’una grandària respectable i dotades d’una innegable força expressiva...  Estic convençut que, d’haver estat en qualsevol altre punt del món, un lloc amb aquestes característiques hauria passat ràpidament a formar part de la meua ja llarga llista de viatges pendents; però no ha estat així, en aquesta ocasió, per la senzilla raó de que el Pla de Petracos --el paratge en qüestió-- i les pintures que alberga, conegudes a hores d’ara com a macroesquemàtiques, em queden ben a prop de casa, i no és gens estrany que m’hi deixe caure amb certa freqüència bé pel mateix indret o per la seua immediata rodalia. El cas és que a la tornada del viatge a Tassili n’Ajjer, en començar a repassar i actualitzar la informació de què dispose sobre l’art rupestre d’allà i d’ací, vaig reparar en què no solament no he parlat mai ací de Petracos i les seues extraordinàries pintures (només alguna referència de passada en referir-me al barranc de Malafí, a la vora del qual s’enclaven), sinó que a més a més l’última volta que hi vaig anar va ser abans de l’incendi de les Valls de la Marina, del qual he parlat també darrerament, i que el va afectar de forma directa. Així que aprofitant que l’amic Rafa Enguix, que sap bona cosa d’aquestes coses, tenia previst guiar una visita a la zona, m’hi he afegit al grup per posar-me al dia i aprendre’n un poc més de tot plegat. 

Documentat per primera volta per membres del Centre d’Estudis Contestans (CEC) l’estiu de 1980, l’enclavament rupestre de les Coves del Petit, conegut actualment com “Santuari del Pla de Petracos”, està format per un conjunt d’abrics i altres cavitats, a cinc dels quals hi apareixen representacions de gran tamany, habitualment interpretades com figures antropomorfes acompanyades per diversos motius geomètrics. Els diferents abrics semblen constituir un conjunt estructurat que es relacionaria, segons la interpretació més estesa, amb un suposat culte a la deessa mare, tot i que hi ha qui s’inclina per una explicació arqueoastronòmica del jaciment. Un dels abrics alberga també un petit cérvol que correspon al denominat art llevantí, mentre que la resta dels motius, com ja s’ha dit, van donar lloc per la seua originalitat a la definició d’un nou horitzó artístic denominat macroesquemàtic, la presència del qual es restringeix a uns pocs abrics situats a les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Marina Alta. Quant a la seua datació, s’accepta àmpliament una cronologia neolítica vinculada, per paral·lelisme amb representacions similars trobades en ceràmiques cardials, als primers agricultors i ramaders que arribaren a aquestes terres fa aproximadament set mil cinc-cents anys, mentre que la interpretació arqueoastronòmica del jaciment advocaria per una cronologia mesolítica i per tant lleugerament anterior. L’existència de superposicions entre els diferents horitzons d’art rupestre presents a aquesta zona --macroesquemàtic, llevantí i esquemàtic-- ha permès també situar el primer com al més antic, en superposar-se a les seues representacions les escenes de caça característiques de l’art llevantí, molt més estès a la façana mediterrània ibèrica i que per tant ha de ser com a mínim contemporani d’aquell.

Afortunadament, la informació disponible sobre l’art macroesquemàtic i les seues característiques --sovint, a través de treballs duts a terme pel propi Centre d’Estudis Contestans junt amb el professor Mauro Hernández, de la Universitat d’Alacant-- és ara mateix abundant i de fàcil accés a la xarxa, i és a ella que vos remet si teniu gust de saber-ne més sobre aquest tema fascinant. Per la meua part, i malgrat que no vam poder visitar --es troba temporalment tancat-- el museu instal·lat fa un temps a Castell de Castells per complementar la visita sobre el terreny, va ser un goig escoltar les detallades explicacions de Rafa sobre el propi jaciment, la tasca impagable del CEC per revelar, estudiar i protegir l’art rupestre a aquestes comarques, i la impossibilitat de saber de cert quin era el sentit i la finalitat de les pintures rupestres per a aquells qui les van fer. D’aquestes, i de qualssevol altres: atenent a les datacions habitualment acceptades, l’època en què els primers agricultors acabats d’arribar a la Península pintaven a les parets de Petracos, coincideix aproximadament amb l’inici de l'expansió, en el què ara anomenem desert del Sàhara, de grups de pastors que ens van deixar les seues imatges de ramats a les balmes i els abrics de llocs com Tassili n’Ajjer. De la importància cabdal d’aquest darrer enclavament ningú no dubta a hores d’ara; però pel que fa a Petracos, salvant totes les distàncies que siga necessari i reconeixent els esforços d'algunes entitats i institucions per difondre'l, crec que falta encara molt per a que se li reconega la seua vertadera rellevància, fins i tot a casa nostra. De fet, a voltes pense que potser seria diferent si no el tinguérem tan a prop. 

(Des)viar

Des de fa unes setmanes, les meues ocasionals passejades entre vies discorren per un paisatge sensiblement diferent a l'habitual. L’únic dels trajectes que encara es mantenia operatiu --el que discorre entre Alcoi i Xàtiva, i des d'allí a València-- ha començat a ser objecte d’una completa i esperadíssima remodelació, i presenta a hores d’ara un aspecte sorprenent i un poc inquietant. Afortunadament, el desmantellament sistemàtic al qual està sent sotmès el traçat ara mateix té un caràcter temporal, però en caminar sobre el balast de les vies a hores d'ara (des)viades, és inevitable pensar en totes les voltes que el fantasma de la desaparició definitiva ha sobrevolat aquesta línia, i en la tasca impagable de tota la gent que, des de fa molts anys i de totes les formes imaginables, ha alçat la veu per evitar-ho. Si es compleix el pla previst (si el pla no es foravia, podria també dir-se), en menys de dos anys hauríem de recuperar un servei de tren millorat i vital per a aquestes terres. I mentre això arriba, caminada a caminada, aniré mirant com van anant les obres: aquesta primavera també s'acabarà, i llavors podré començar a fixar-me en altres coses.

Terra de muntanyes

En arribar a territori algerià, l’extens arc muntanyenc conegut en conjunt com a Serralada de l’Atles es desdobla en dues branques quasi paral·leles: al sud, el denominat Atles Saharià, amb el Djebel Aïssa (2.236 m) com a punt culminant, representa el límit septentrional de l’extens desert del Sàhara, mentre que l’Atles Tell, que discorre al nord i molt a prop de la costa mediterrània, s’eleva fins els 2.308 m del cim del Tamgut Aâlayen (o Lalla Khedidja), en el nucli muntanyenc del Djurdjura. Cap a l’est, les dues alineacions --que deixen entre elles la regió dels Alts Planells-- tendeixen a convergir en el massís denominat Aurès (Awras, en amazic), que s’estén fins a territori tunisià i que assoleix al Djebel Chelia els 2.328 m. d'altitud. Amb aquesta disposició topogràfica, resultat en última instància de l'orogènesi alpina, el nord d’Algèria --a hores d’ara, l’estat més extens del continent africà-- queda configurat com una zona relativament estreta, de relleu notablement accidentat, que malgrat correspondre només al 15 % del territori (el 85 % restant correspon al Sàhara i els seus estreps) alberga la major part de la població i de les terres de conreu del país, i de la qual forma part també una de les principals i més singulars regions històriques de tot el Magrib: la Cabília.

Amb una superfície aproximada de 25.000 km2 i un paisatge abrupte i variat que s’estén des de la vora del mar fins als alts cims tellians, la majoria dels huit milions d'habitants actuals de la Cabília --els cabilencs, terme que com el de la mateixa regió sembla derivar de l’àrab qaba'il, que significa "tribu"-- són parlants de la variant de l’amazic coneguda com taqbaylit. Els cabilencs, que s’autodenominen en la seua llengua iqbnaliyen, leqbayel o més pròpiament izwawen, són un poble tenaç, profundament arrelat a la seua terra i la seua cultura, i amb una llarga història de resistència, una de les manifestacions més rellevants de la qual va ser la revolta coneguda com “Primavera Amaziga”, fita fonamental per al reconeixement d’aquesta identitat tant a Algèria com a altres països nord-africans en els què es troba present. La Cabília representa, a més a més, un territori d'un gran valor paisatgístic i ambiental que compta amb extensos boscos d'alzines, roures, sureres i, sobretot, cedres de l'Atles (anomenats ingel en cabilenc) dels quals el parc nacional de Djurdjura alberga alguns exemples remarcables. Convindreu, amb tot això, que la possibilitat de completar el nostre viatge per Algèria passant uns dies a aquesta zona, representava una proposta difícilment rebutjable i una oportunitat magnífica per fer-se una idea, encara que fora necessàriament superficial, d'aquesta terra extraordinària i de la gent que l'habita.

Em permetreu doncs que reprenga el relat, si fa no fa, allà on el vaig deixar després d’haver eixit de Tassili n'Ajjer, del descans --de només unes hores-- a l'hotel de Djanet, i del posterior vol de matinada fins Alger; afortunadament, no calen tràmits d’accés ni de visats en aquesta ocasió, així que només hem de recollir els nostres polsosos equipatges, i posar-nos en mans de l’equip de Riwaya Travel, que junt amb Adriana, que s’incorpora al grup per a aquesta part del viatge --Dani, Gemma i Marga, per contra, no ens acompanyaran a la muntanya-- ens espera per a traslladar-nos directament a Djurdjura. Tal i com em va passar uns dies abans en viatjar cap a Constantina, tracte d’aprofitar el nostre recorregut per l’Autovia de l'Est per tractar-me de fer una idea, ni que siga necessàriament (i literalment) de passada, dels diferents paisatges que anem travessant; al remat, però, em venç el cansament de les hores sense dormir, i a poc d’eixir de Bouira en direcció a la muntanya comence a pegar inoportunes becades fins que en obrir els ulls després d'una d'elles em sorprèn sobtadament la visió majestuosa dels primers cedres. Acabem d’entrar al parc nacional, i el paisatge esdevé cada volta més muntanyenc: boscos d'alzines i de cedres, prats i rierols van succeint-se al nostre pas mentre avancem per l'estreta carretera cap a la nostra destinació, en el que va ser una de les instal·lacions de l'actualment abandonada estació d’esquí de Tikjda (o Tikegda). En concret, els pròxims dies ens allotjarem al Xalet que el Club Alpí Francés (CAF) va aixecar anys enrere a la vall de Tighzert, i que a hores d'ara és un alberg amb confortables habitacions, cafeteria i restaurant que ens sorprèn agradablement per ubicació i per condicions; només han passat unes poques hores, però els dies al desert semblen de sobte molt llunyans...

L’imponent bosc de Tigounatine, al mig del qual s’alça el nostre allotjament, representa un magnífic exemple de les formacions forestals dominades pel cedre (sovint, amb presència destacada d’alzines i roures africans) que caracteritzen aquest sector, relativament fred i humit, del massís del Djurdjura. Tigounatine alberga a més a més una població rellevant --i extensament estudiada-- de les amenaçades mones de Gibraltar, que es deixen veure ben aviat quan comencem el recorregut, senzill però bellíssim, que ens proposen els nostres guies: des del mateix xalet, una antiga pista ascendeix entre cedres (molts d’ells, de port i aspecte venerables), alzines i grèvols, fins el coll de Tizi n Tigounatine, travessant al seu pas fragments ben conservats del bosc, i d’altres que mostren els efectes ben palesos dels antics aprofitaments turístics i del pas, aparentment recent encara, d’uns incendis forestals que em porten al cap l’infaust estiu de 2021, quan el foc va arrasar aquestes terres del nord d’Algèria i va costar la vida a desenes de persones. Afortunadament, multitud de petits cedres creixen aprofitant els espais oberts, la qual cosa fa pensar en una notable capacitat de recuperació del bosc després de les pertorbacions. A prop del camí i aparentment indiferents a la nostra presència, les mones s’atipen de tiges de gamonera; com passava també a Tassili, moltes plantes --la majoria d’elles, certament familiars: és inevitable pensar, salvant les distàncies necessàries, en alguns paisatges de l’alta muntanya bètica-- es troben ara en flor i li donen al nostre trajecte un interès afegit. Al remat, una jornada llarga però magnífica (si mon cor estima un arbre, imagineu com pot sentir-se enmig de tants) que encara completàrem, per aprofitar la vesprada, amb una ràpida però interessant visita a una cova --amb naixement d'aigua i alcavor-- de la què no vaig anotar el nom però que crec recordar que se'n deia de Lalla Mimouna, i a una zona d'escalada pròxima. Per cert: com en la resta de dies que passàrem a la muntanya, un vehicle de la gendarmeria ens va acompanyar quasi tot el temps, sense que poguera aclarir exactament si era per la nostra seguretat, o per ser coneguts dels nostres guies; la veritat és que, en notable contrast amb el que ens va passar a Djanet, en cap moment em va semblar veure als agents massa preocupats.

El nostre recorregut per la muntanya cabilenca preveia encara dos dies més de caminades per la serra. El primer, dedicat a ascendir al cim de Lalla Khedidja, va començar amb un interessant trasllat amb vehicle, per carretera i pista, fins l’àrea recreativa de Tala Rana, des d’on un sender senzill i ple de vistes esplèndides --primer a través del bosc, i per prats i roquers més tard-- porta sense cap dificultat fins al cim culminant del Djurdjura; cap dificultat quant al camí, perquè en aquest cas va ser un vent extremadament molest qui va fer que, tot i tindre l’objectiu ja a la vista, part del grup decidirem girar cua... només per comprovar com, pocs minuts després, el vent s’encalmava de forma sobtada (i afortunada, també, per als nostres companys que feren cim). Quant a la nostra última jornada a la muntanya, la ruta ens havia de dur, a través d’un extraordinari paisatge de muntanya, des de la capçalera de la vall de Tighzert fins el llac d'Agoulmim (o Goulmine). I així va ser, finalment, encara que la major part del nostre trajecte, especialment quan tornàvem després d’una necessàriament fugaç visita a l’estany, va comptar amb la presència d’una notable nevada --hi havia previsió de que poguera passar, però em sembla que no se n’esperava tanta-- que va fer encara més inoblidable la jornada. Finalment, després de baixar de la muntanya sense cap incidència gràcies a la perícia del nostre conductor, i d’un trajecte també tranquil i sense ensurts fins Alger, vam tancar el dia --i pràcticament també el viatge-- amb un contundent sopar tradicional, abans de volar cap a casa l’endemà. Al remat, van ser només uns dies visitant la Cabília, però conèixer encara que fora per damunt aquesta "Terra de Muntanyes" (això és el que significa "Tamurt Idurar", un dels noms amb què els cabilencs anomenen el seu propi país) ha estat un autèntic privilegi, com ho va ser també poder recórrer el desert i descobrir, de la mà dels Kel Tamasheq, alguns dels seus secrets... M’ha sorprès, molt, Algèria, i serà difícil que no em plantege tornar-hi algun dia per conèixer-la millor, encara que haurà ser el temps qui diga l’última paraula; sempre ho fa, de fet.