Tot s'acaba...

Doncs ja està. Simplement, un entre tants com acaben vacances. En unes hores s'haurà consumat, com cada any, l'inapel·lable retorn als horaris i al mòbil. Torna el despertador, els pantalons llargs, la maleïda agenda i els maldecaps habituals. Però també --siguem positius-- els bolets, el dormir amb llençol, la cervesa del divendres, els gols del Barça i, perquè no dir-ho, la possibilitat de reobrir aquesta finestra virtual, després del breu parèntesi --brevíssim, m'ha semblat a mi-- d'aquests dies passats, amb persiana baixada i desconnexió absoluta, vagant per una illa al mig de l'Atlàntic. Queda per tant despassat el pestell, i oberts els batents perquè córrega l'aire i tornar a traure el cap per veure qui hi passa; i, si passara algú i hi haguera ganes, fer una barcelleta sobre com ha anat l'estiu. A mi, sabreu perdonar-me, m'abelleix contar un poc del que he vist per Madeira, perquè han estat només uns dies (i potser no els millors, per culpa dels incendis, per als meus plans inicials), però han pagat la pena. I perquè fer memòria ajuda a fer més suau el reingrés a la realitat quotidiana. O, almenys, això diuen.

De l'illa, el primer que es percep en començar a recórrer-la és la diferència entre les bandes sud i nord. La primera, més eixuta, de relleus --relativament-- més suaus, intensament urbanitzada i on viu el vuitanta per cent de la població (només Funchal, amb 130.000 persones, arreplega la meitat dels habitants), concentra també les zones més humanitzades --sovintegen cultius, eucaliptus i acàcies-- i la major part de les infraestructures turístiques. El centre i el nord de Madeira, per contra, són terres esquerpes, de vessants vertiginosos, boires freqüents i barrancs encaixats, densament cobertes per boscos i brugueres, molts d'ells encara ben conservats. Els pobles són també més menuts, i els cultius es limiten a les zones baixes i els fons de les valls. De fet, i en un principi, era aquesta zona per la que preveia moure'm amb més freqüència, però els incendis que s'han anat succeïnt per tota l'illa han forçat al canvi de plans: malauradament, el foc m'ha privat --pel moment-- de conéixer algunes de les zones més interessants de Madeira (l'accés als pics Ruivo i Arieiro ha estat tallat tots els dies que hi he estat pel risc de solcides i de revifament del foc) i han limitat molt la possibilitat de fer caminades per les espectaculars sendes que aprofiten el traçat de les séquies o "levadas" i que solquen els vessants de tota l'illa, penjades sobre pendents impressionants i cobertes per brucs, tis, folhados, barbusanos i loureiros.

Imatge satèl·lit dels focs actius a Madeira el 26 d'agost, estreta del blog Tempo nas ilhas. Els majors incendis van tindre lloc els dies 14 i 15 i van afectar sobre tot a zones de vegetació exòtica --i, lamentablement, al Parque Ecologico do Funchal--, però focs més petits no han deixat de cremar fins ara arreu de l'illa, sovint zones de laurisilva ben conservada.

Així és que, sense renunciar en absolut a fer algunes incursions per les esplèndides laurisilves --les quals deixe pendents per a una altra entrada--, la costa i la mar han assolit un major protagonisme del què inicialment preveïa. I ha valgut, també, la pena, no solament pels impressionants i espadats paisatges volcànics que caracteritzen quasi tot el litoral, sinó perquè també la mar alberga elements que justifiquen una visita i dels que a penes havia sentit a parlar. El primer, probablement, la presència en les Ilhas Desertas --uns illots deshabitats molt a prop de Madeira, parcialment protegits com a reserva natural-- d'una colònia reproductora dels escassíssims llops marins (els nostres vells marins o foques monjos), extingits per la mà de l'home en la nostra Mediterrània fa més de mig segle, i que semblen tindre en aquesta zona una de les últimes poblacions viables del planeta. No he tingut la sort de veure-les en viu, tot i que de tant en tant s'acosten a les platges, i fins i tot al port de Funchal. Però ha estat interessant veure les cales i coves de la Ponta de São Lourenço on comença a ser habitual trobar-les, i somniar en què algun dia animals procedents de Madeira, de Cabo Blanco o d'alguna altra de les comptadíssimes localitats on ha pogut sobreviure, tornen als seus antics dominis en les costes de Xàbia, Tabarca o Columbretes.

Baia d'Abra, en la Ponta de São Lourenço, amb les Ilhas Desertas al fons

Lobo-marinho (Monachus monachus) dissecat al Jardí Botànic de Funchal.

La mar que envolta Madeira és, també, un lloc idoni per a l'observació d'aus marines --una d'elles, el raríssim petrell freira o de Madeira, ha estat posada pels últims incendis a la vora de l'extinció-- i de diverses espècies de cetacis. Abunden per això les possibilitats, més o menys serioses però sempre divertides, de fer eixides d'observació d'unes i d'altres per les aigües costaneres, prop de les quals és molt habitual veure alguna balena comuna o, almenys, algun dels nombrosos grups de dofins de diverses espècies que sovintegen aquestes costes. A més, amb sort, pot ser que el patró --en la curiosa barreja de portugués, castellà i català que tothom sembla entrendre perfectament en aquesta illa-- vos conte alguna història sobre baleners i catxalots, o vos explique què són realment els famosos peixes-espadas, omnipresents --exquisits amb banana i molho de maracujá-- en la cuina madeirense, i que no tenen res a veure amb el que nosaltres anomenem igual ni, molt menys, amb el nostre emperador. I veure des del mar els negres penya-segats basàltics i fer un bany, és clar, en aquestes aigües fresques i d'un blau profund: probablement, un dels records que les meues filles conservaran durant més temps.

Golfinhos, dofins comuns (Delphinus delphis) a prop de Câmara de Lobos

Peixes-espadas (Aphanopus carbo) en el Mercado dos Lavradores de Funchal

En una altra estona, si sembla bé, deixarem alguna cosa escrita sobre els boscos, les plantes i les muntanyes, i sobre la gent de l'illa i les seues obres, que també deixen coses per veure i recordar. I el vi --un malmsey o malvasia de deu anys dels cellers Blandy, posem per cas--, la poncha de cachaça i els populars i improvisats despiques madeirenses. Però ara, quasi que em pose a carregar el mòbil. I a buscar uns pantalons llargs, que ves a saber per on deuen parar.

Até breve

M'agrada que em desperte el soroll de la pluja. Especialment a l'estiu. Potser per això no em sap molt mal haver de canviar els plans previstos quan és per aquesta causa, tot i que he de reconéixer que hui m'haguera fet goig una escapadeta a la mar, que la tinc una mica abandonada últimament. L'alternativa, mentre les tronades s'anaven succeïnt aquest matí sobre les muntanyes, ha estat baquetejar un poc la guitarra elèctrica --un altre amor desatés, aquest estiu; potser ja van sent-ne massa-- amb especial entrega a riffs i solos d'algunes cançons de Mark Knopfler ("Telegraph Road", "You and Your Friend", "In the Gallery") què, sent raonablement accessibles per gent, com jo, d'escàs virtuosisme, fan bon paper per a entretindre's una estoneta i soltar un poc els dits.


Dits, per cert, dels què prèviament ha calgut extirpar unes quantes i molestes punxes, perquè a aquestes altures encara no he aconseguit eixir un dia a la muntanya sense acabar tenint unes paraules amb algun esbarzer, argelaga o mata espinosa similar. Serà l'obsessió per tocar. I això que ahir, a la Serrella, hi havia quasi més pedra que verd: el recorregut, tan recomanable com tots els que poden fer-se per aquesta muntanya, des de Quatretondeta al Pla de la Casa, amb imprescindibles parades a les fonts Roja i de l'Espinal, variant al barranc del Moro i escapada final --accessòria però aconsellable-- cap als Frares. No m'estendré en descripcions detallades, innecessàries per tractar-se d'una senda ben coneguda i perquè d'aquests bellíssims paisatges ha escrit molta gent i amb molta més traça. Però val a dir que, entre els meus amors muntanyers --abundants i diversos; sóc persona de fidelitats justetes-- Serrella ocupa un lloc rellevant. I que quan m'abelleix perdre'm sense anar molt lluny, cosa que passa amb notable freqüència, m'agrada vagarejar per aquestes agulles impressionants, a l'ombra de les quals sempre pot trobar-se, a més d'alguna herba notable o sorprenent, una saludable dosi de serenitat. I en el Pla de la Casa contar les estrelles una nit de primavera.




La qüestió: demà, finalment, marxe de viatge. Un poc inquiet pel peculiar aeroport de Funchal --com més avions agafe, i n'agafe bastants, més valore tindre els peus a terra-- i pels efectes que hagen tingut a l'illa els últims incendis. Però marxe, amb gust, i abandone al continent xarxes, ordinadors i, òbviament, aquestes planes. Espere que ens veurem, de nou, a la tornada, allà pel setembre. I me'n deixe, mentre, una de les que més temps m'ha ocupat aquest matí. You know I'm talking about you and me, lady writer on the TV. Saúde!

Sumac i roldor

Podrien ser els noms de la parella d'herois d'alguna saga mítica. Ell --posem que Roldor-- elegant i ferreny princep guerrer, noble i virtuós, sempre a punt per alçar el seu braç poderós contra les forces del mal; ella, Sumac, també de sang reial, vinguda de la llunyana marca oriental, lliure i orgullosa, amb una bellesa legendària que rivalitza amb la seua valentia... Podrien ser-ho, però no ho són: només són dues plantes, a les què la nostra vasta i variadíssima fitonímia --del coneixement de la qual som deutors, convé recordar-ho sempre, del malaguanyat mestre Joan Pellicer-- ha assignat noms tan rotunds i vibrants. Dues plantes curioses i interessants, agermanades també pel seu epítet científic (Coriaria myrtifolia anomenen els botànics al roldor; Rhus coriaria, al sumac, de la família de les coriariàcies la primera, i de les anacardiàcies la segona) i pel seu ús tradicional. I, també, per créixer juntes en alguns dels barrancs pels quals córrec o passege en la part de vida que visc a les vores del riu d'Alcoi.

Un d'aquests barrancs que, des de la immediata Mariola, s'obrin pas cap a la vall entre casetes i oliverars, és l'ombrívol barranc del Pont Tallat --també anomenat del Pont Trencat o, simplement, de l'Alcúdia. I el caminal que el voreja és també un dels meus recorreguts predilectes, per trobar-se densament cobert per àlbers, xops i altres arbres i herbes pròpies d'aquests medis; no és estrany, tampoc, sentir els estridents cants de la merla, el rossinyol bord o fins i tot del papafigues (què és com anomenem a Alcoi a l'acolorit oriol) mentre s'esmunyen sorollosament entre les fulles. Però a més, les riberes del rierol, que en aquesta part es troba encaixat en la Plana, alberguen una esponerosa bardissa en la què, a trams i junt amb marfulls, esbarzers, rosers salvatges i cirerers bords i de pastor, dominen les mates esmentades. Probablement, la seua presència ací no és casual, sinó que assenyala el que podrien ser restes d'antics aprofitaments, perquè es tracta de dues espècies que han estat secularment utilitzades en els rams de l'adobat de pells i la tintura de teles.

El sumac és un matoll esvelt, quasi un arbrissó quan creix una mica, de branques joves vellutades, fulles dividides en foliols --és parent pròxim de llentiscles i nogueroles-- i raïms de flors poc vistoses, que a la tardor esdevenen fruits de color bru o rogenc; també a principis de tardor, abans de caure, les seues fulles adquireixen un color rogenc característic que li ha donat un lloc destacat al meu pati. El roldor, per contra, recorda vagament una murtera, les fulles lanceolades i enfrontades al llarg de la tija, d'un verd viu i amb tres nervis ben visibles que la fan fàcil de distingir. Les flors són també poc conspícues, però els fruits, en canví, són vistosos i originals. Negres, en forma d'estrela i molt tòxics, fins el punt de causar enverinaments de ramat i persones que justifiquen els noms de borratxera o matacabres recollits per Pellicer en diversos pobles. Fins i tot han causat més d'una mort accidental, sobre tot en xiquets, per desafortunada confusió amb les mores d'esbarzer.



Com s'ha dit, totes dues espècies tenen en comú una excepcional riquesa en tanins, la qual cosa les fa especialment aptes per al seu ús en l'adobat de pells. De fet, el roldor es considera una planta autòctona de la Mediterrània occidental, però es creu que el sumac és una espècie importada per al seu aprofitament, probablement de l'orient, i que les actuals poblacions són les restes d'antics cultius (o sumacars). Però sense descartar que foren usades també en blanqueries, és més fàcil que la seua utilització principal, en aquestes comarques, es relacionara amb l'activitat textil, ja fora com a tint o com a mordent per a facilitar la tintura. Com assenyalen Joan Gregori, Josepa Cucó i Francesc Llop, precursors en aquests estudis en l'àmbit valencià, les roldoredes eren explotades per colles --de forma comparable a altres aprofitaments de la garriga, com el de la grana--, que recollien les fulles i les assecaven per a produir un colorant blau; del seu fruit s'extreia un tint negre, mentre que l'escorça del sumac, adequadament tractada, permetia obtindre tintures grogues, roges i negres. El barranc del Pont Tallat, ben comunicat amb el camí de València, devia ser un lloc ben escaient per a recollir i traslladar més còmodament aquests productes, dels què a penes guardem memòria però que devien tindre una importància econòmica remarcable.

Amb tot, n'hi ha molt poc d'èpic, ara, en aquest barranc, ni comptem amb herois legendaris que en tinguen cura. Quasi tots els caixers d'aquestes comarques han esdevingut espais marginals i maleïts, dels què fuig la gent i en els què s'han assecat les fonts, abans ufanes; hui, sense ramats ni caminants que els resseguisquen, són poc més que embosquinats desguassos pels que discorren els claveguerams, enganyosos abocadors verds en els què l'esponerositat dels esbarzers amaga discretament fems i vergonyes, i que per molta gent millor estarien civilitzadament canalitzats... Sort que la vida (i la història) s'arrapen amb tenacitat a les seues riberes, encara que només siga per fer, d'un simple i rutinari passeig de capvespre agostenc, un motiu per escriure aquestes ratlles i desitjar-los un futur millor.

De misteris

La jornada va començar amb un arròs amb costra --cassolà i ortodox-- i va acabar, entre ventalls i oripell, amb la recèlica retornant majestuosament al cel del què s'havia despenjat. Entre mig, unes quantes hores de conversa estimulant i instructiva a la brisa --escassa però agradable-- del Camp d'Elx, i un retrobament amb el Misteri que, per diverses circumstàncies, s'ha fet esperar més temps del desitjable. Cal agrair l'oportunitat a una bona gent d'aquella terra, que ens aplegaren, a una colla d'amics --en la què han tingut l'amabilitat d'acollir-nos-- a una taula ben guarnida de menjars i de savieses. No es estrany, per això, que la vesprada es consumira, entre penjolls de massapà, figues i espirituosos, en una llarga tertúlia multilingüe i multidisciplinar (de la literatura a la política, de l'economia a la sanitat...). Gent, aquesta, amb moltes coses que contar i a la què val la pena sentir, perquè la mescla d'experiència, coneixement i fina ironia és un digestiu reconegut i un bé malauradament escàs.

El motiu, en tot cas, era el Misteri, del què ahir es feia un dels "assajos generals". Els quals són, a banda de tot el demés, una bona ocasió per a que els forasters, que tenim més difícil gaudir de Vespra i Festa com cal i amb més freqüència, puguem conéixer (o recordar) aquesta joia, per a la què simplement s'esgoten les paraules. Si el coneixeu, el Misteri d'Elx, probablement ja sabeu el que vull dir; si no, creieu-me que és imprescindible veure'l, al menys una vegada. Deixar-se dur per la màgia de la mangrana i l'araceli, per l'ambient únic (i càlid, molt càlid) de la Basílica i, sobretot, per la música (impressionants els cants monòdics de la Verge o de l'àngel, o les emotives polifonies del Ternari --probablement, el meu preferit-- o la Judiada...) i comprendre i compartir, per una estona, l'orgull d'aquells que ens han servat aquest Patrimoni únic, excepcional, nostre. Com escriu Alfons Llorens al fulletó que es lliura als assistents (quants d'ells ho llegiran?), "El Misteri, festa cívica, ha constituït l'única aparició pública, oficial, digna i solemne d'una llengua prohibida --la llengua dels valencians--, l'única manifestació plena d'una cultura marginada, que reproduïx íntegra el seu àmbit. És segell dels nostres orígens i encarnació viva de la nostra supervivència i de la perduració dels distintius d'un poble, de la resistència del poble, de tot un poble enfront de la despersonalització imposada".

M'he posat a escriure açò, ara, perquè plou. El Misteri és la Mare de Déu d'Agost, i a qui fa ara les festes majors --que, a més d'Elx, és mig País-- no li deuen fer gens de gràcia les tronades. Però aquesta pluja és una bona notícia per a la legió de micòfils i micòfags --altrament dits esclatasanguers-- que prol·lifera per aquestes muntanyes. És, segons antiga i arrelada creença, el moment oportú per que aquestes primeres aigües, després del dur i eixut juliol, sembren les serres per a poder recollir-los quan siga l'hora: quaranta dies després, sempre i quan es complisquen tota la resta de condicions (que torne a ploure quan toque, ni molt ni poc; que el vent no seque la serra, que les nits refresquen quan toca...) tan variables i complicades que converteixen l'adveniment de fongs i bolets en un altre misteri. Sé de gent que està celebrant aquestes tronades com si li anara la collita de l'any amb elles, i de qui --com cada any-- assenyala en el calendari els dies i els llocs on cauen, per tal de poder-se programar adequadament les eixides allà per la primera setmana de l'octubre. Jo, que sóc també de la colla dels tocats del bolet, ja vaig fent els meus càlculs, i ja veurem com va. Però pel moment, ací em teniu, tancat a casa veient com plou i rellampega, i més content que un ginjol imaginant que, potser, aquest serà un bon any d'esclata-sangs... o de morenes, o de fredolics; la qüestió és no tornar de buit (o, com diuen ací, no fer pala).

I una nota final: voler ser irònic, en aquest País, és arriscat, perquè sovint la realitat supera a la ficció. Ho dic per allò dels bous, pel que jo mateix deia i pel que diuen ells. I mentre, amb veus que semblen vingudes des del fons de la nostra història, el cor dels jueus canta:

Aquesta gran novetat
nos procura deshonor;
anem tots a pas cuitat,
no comportem tal error.

Però no passarà res: de seguida ho veuran clar, i es convertiran a la vertadera fe.

La nit dels temps

La vida intel·ligent sobre un planeta assoleix la seua majoria d'edat quan resol el problema de la seua pròpia existència. Si alguna vegada visiten la terra criatures superiors procedents de l'espai, la primera pregunta que formularan, a fi de valorar el nivell de la nostra civilització, serà: "Han descobert, ja, l'evolució?"

Richard Dawkins, "El gen egoista"

La capacitat humana per sobreposar-se als canvis i adaptar-se a unes noves circumstàncies és, realment, sorprenent. Jo mateix, sense anar més lluny, ho acabe de comprovar: només fa uns dies, i quasi no m'ha costat gens acostumar-me a les plàcides rutines d'aquest assossegat principi de vacances --i deixeu-me que ho remarque, això de "principi". Han estat jornades de descans canònic i preceptiva recuperació --del cos i l'esperit--, de matinar un poc menys i vetlar bastant més. I d'esmerçar les hores en activitats més aïna sedentàries, frívoles i bàsicament improductives. Però fins i tot en aquest temps gandul, on l'única ambició es limita a gaudir de l'ombra més acollidora i la cervesa més freda, pot aparéixer un llibre escaient; la qual cosa vol dir, en aquest context i a aquests efectes, que abellisca llegir-lo. En el meu cas, ha estat un imprevist, i també una sorpresa. Es diu "Evolución", és de ciència ficció i l'ha escrit Stephen Baxter. M'ho he passat d'allò més bé llegint-lo, i és per això que no m'he pogut estar d'escriure-ho. Per això, i perque sembla que, en només una estona, per fi tronarà i no fa tanta gosera tancar-se dins de casa.

No és un llibre sencill, ni és fàcil parlar d'ell sense que inadvertidament s'hi escole cap spoiler, així és què tractaré de ser prudent. La brevíssima ressenya de la solapa, en l'edició que tinc a mà (la Factoría de Ideas, Coleccion Solaris Ficción nº 54, 2004), a penes aporta pistes sobre el seu contingut, i fins i tot resulta un poc enganyosa. Però diu: "Des dels primers homínids a l'homo sapiens, l'ésser humà s'ha enfrontat a la lluita per perpetuar-se i assolir la supremacia sobre les demés espècies". I aquest és, en essència, el contingut del llibre: una narració novel·lada i, per tant, totalment imaginària però científicament plausible --l'autor hi insisteix, en aquest fet-- de diferents etapes en l'evolució humana, des dels primer primats supervivents a l'extinció dels dinosaures, fins a un futur llunyà... El llibre consta de tres parts (Ancestres, Humans i Descendents) organitzades en dinou capítols què, tot i mantindre un fil comú, són essencialment autònoms i més o menys reeixits segons els casos. Probablement, i amb aquesta estructura, desvelar detalls de l'argument --per dir-li d'alguna forma-- no fóra massa rellevant; però ja he dit que m'incline per la prudència, i deixe al vostre criteri llegir-lo; si ja ho heu fet, o voleu més informació, podeu trobar ressenyes més o menys detallades en diversos llocs, com ara ací, ací, ací o ací.

Quant a mi, no és estrany que el llibre m'haja enganxat. Com he dit en altre lloc, m'agrada la ciència ficció, i l'evolució (en general, i la dels homínids en particular) simplement em fascina. Per això, tot i que alguns capítols es fan una mica embullats, que algunes parts són massa llargues pel meu gust (i tenen un cert aire a l'entranyable Clan del Oso Cavernario), i que --convé recordar-ho-- es tracta d'una obra de ficció i, per tant, oberta a la imaginació de l'autor (què de vegades és certament extravagant), pensar com podrien haver-se desenvolupat diverses etapes de la història evolutiva de la nostra espècie m'ha resultat realment estimulant. I també fa pensar, i molt. Potser, en altre moment, podria dir alguna cosa un poc més profunda: sobre com pot encara algú amb un mínim de trellat parlar de "disseny intel·ligent " i altres foteses; sobre la futilitat de la nostra espècie --com de totes les demés-- quan ens enfrontem a la història evolutiva i al futur del planeta, i com això no exclou la nostra responsabilitat actual; fins i tot, diria alguna cosa sobre el Viejo Rabino de Delibes, a qui Don Eustasio de la Piedra feia servir, pel seu aspecte, com a prova viva de l'evolució, i a qui li va costar la vida pensar que "No hay Dios. Mi abuelo era un mono. Don Eustasio lo dice"... Pel moment, qui escriu açò, membre d'una espècie contingent i suposadament intel·ligent que a penes comença a intuir d'on ve i on va, esperarà que la primera tronada de l'estiu sembre esclata-sangs, soparà amb uns amics en una terrasseta al poble del costat i, si escampa prompte, potser que vaja a veure si Sant Llorenç plora aquesta nit. I, d'ací cent milions d'anys, ja parlarem: el primer és el primer, i ara estic de vacances.

Imatges baixades de la xarxa