Bocins de normalitat

Júlia, la meua filla major, va tornar ahir de Torroella de Montgrí, on ha tingut lloc la quinzena edició d'una iniciativa extraordinària, engrescadora i, probablement, molt menys coneguda del que mereixeria. S'anomena "Com sona l'ESO", i essencialment té com a objectiu articular una proposta educativa integral que, a partir de la musica, incideix en molts altres aspectes com la llengua, la igualtat o la convivència. Cada mes de maig, des de fa quinze anys, les diferents activitats que es duen a terme al llarg de l'any en cadascun dels centres que hi participen, culminen en una trobada que té lloc en alguna localitat dels territoris de parla catalana. Tres dies en els quals més de mil joves procedents del País Valencià, Catalunya i les Illes, comparteixen molt més que les seues habilitats musicals, per bé que la música siga evidentment el fil conductor del projecte, i que el resultat final assolisca un nivell espectacular: valga com a exemple aquest "Mariola i el foc" que, amb la participació del gran Pep Gimeno "Botifarra" --cada any, algun grup o artista és convidat a participar-hi-- va tancar la trobada de l'any passat en Cocentaina.

Va ser precisament l'any passat, en viure un poc més a prop aquesta experiència, que vaig començar a pensar-hi, i ho he repetit unes quantes vegades des de llavors, cada volta que hem repassat a casa la gravació d'aquell concert: un País que, malgrat tots els entrebancs, és capaç de dur avant projectes com aquest, és un País viu, molt més del que alguns voldrien. I és així, com quasi sempre, gràcies a l'esforç i l'entusiasme d'unes persones que mereixen tot el nostre reconeixement. No serà fàcil, però pas a pas, bocí a bocí, acabarem guanyant la normalitat que ara ens neguen; una normalitat que, d'alguna forma, la meua filla ha pogut tornar a viure aquests últims dies a l'Empordà, i que estic segur que no oblidarà.

Si no coneixeu "Com sona l'ESO", podeu fer una ullada a la seua web per veure l'abast i els objectius del projecte. També Xavi Aliaga en parlava, fa poc, al seu blog. I, per completar la trobada de l'any passat --a la d'enguany, que vaig poder seguir en 'streaming', hi va haver també moments molt emocionants-- no vos perdeu tampoc la cloenda de 'Botifarra', amb més de mil veus, vingudes d'arreu els Països Catalans, fent-li els cors. 

Mala fama

Ja sap que, en aquestes coses, els humans tendim a ser més aïna exagerats. Però s'ha de reconèixer que, almenys en part, la mala fama que acompanya als estornells pot tindre una certa justificació. En les ciutats, pel rastre incòmode que deixen les seues concentracions --de vegades de desenes de milers d'exemplars-- sobre cotxes i mobiliari urbà, la qual cosa ha donat lloc a imaginatives intervencions destinades, amb èxit variable, a foragitar-los cap a indrets on resulten menys molests. Però sobre tot en en els nostres camps, on són especialment aficionats a l'oliva i altres fruits, i on localment poden tindre efectes notables sobre alguns conreus. Fins i tot ma casa, sense anar més lluny, pot donar fe de la inusitada eficàcia dels estornells negres –l'espècie que cria abundantment en les nostres terres; el seu parent pròxim, l'estornell vulgar, és majoritàriament hivernant al País Valencià-- quan es tracta de fer-se lloc sota les teules per fer niu, amb els efectes conseqüents quan venen les pluges.

Hauriem de recordar, però, que durant gran part de l'any –sobretot, durant la primavera i l'estiu-- els estornells són consumidors actius d'una gran quantitat d'insectes i d'altres invertebrats, amb els innegables beneficis que això representa, també, per a molts cultius. Això, per no parlar de la ingràvida bellesa dels seus estols, en vol admirablement harmònic, quan cobreixen els nostres cels a la tardor. O de la seua innegable habilitat canora, que fins i tot va seduir al mateix Mozart, i que els converteix en un dels grups d'ocells amb major varietat i riquesa de cants –no sempre qualificables com a “musicals”, tot s'ha de dir: els xiulits, sovint estridents, i diversos cloqueigs i crits d'alarma poc agradables a l'oïda, formen part també del seu repertori, el qual enriqueixen imitant a moltes altres aus i fins i tot reproduint altres sorolls com sirenes, telèfons mòbils o la pròpia veu humana.

Personalment, a desgrat de la seua capacitat desteuladora --i de la seua xilladissa, de vegades un poc molesta--  no puc dir que els estornells em resulten especialment antipàtics; ans al contrari, m'atrau el seu caràcter vivaç i la combinació de curiositat i prudència que mostren quan es deixen veure pel pati. És cert, però, que jo no he de patir per si em buiden un bancal d'olives o raïm, i pel que fa a embrutar-me el cotxe, trobe que les tórtores els guanyen de llarg. I al remat, això d'ajuntar-se en grans multituds, menjar tot el que es puga, cridar bona cosa i deixar-ho després tot ple de merda no deixa de ser, si bé es mira, una cosa molt humana...

Internet i les seues possibilitats multimèdia estan acabant amb una pràctica que sempre m'ha resultat especialment curiosa: els intents de transcripció textual --onomatopeica-- que fan servir els llibres especialitzats per descriure els cants dels ocells. Per exemple: per a l'Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles, els xiulits de l'estornell sonen com "sooiii", "duuuie" i "sooit-siooo", els quals es complementen amb notes com "srri" i "srije" i amb diversos crits d'alarma ("kokokokorr", "tretet") o excitació ("geee-geee-geee", "haaa-haaa-haaa"). I eI cas és que, si ho proveu --tot i que fa un poc de risa, posar-se a dir "sooit-siooo!" o "srije srije!" en veu alta--, resulta que és de veres...

Desrutina

Imatge de Les Muntanyes

D'Alcoi estant, un abril sense moros i cristians és, indiscutiblement, un abril estrany. I estrany ha estat també el d'enguany, perquè per segona vegada en poc temps –també el 2011 les festes es van traslladar a maig-- la mobilitat astronòmica de la Pasqua s'ha tornat a imposar a la sacrosanta tradició, i serà a partir d'aquesta vesprada i fins dilluns que els carrers del meu poble tornaran a omplir-se de festa (i presumiblement, per allò del cap de setmana, de moltíssima més gent que si hagueren caigut quan havien de caure). A mi, instal·lat en les desrutines amb les què anem tractant d'adaptar-nos a l'evolució --imparable-- de les malalties dels pares, abril no m'ha semblat inusual només per la falta de festa; de fet, vist ja amb els dos peus a maig, puc dir que el mes --i amb ell, totes i cadascuna de les seues fites temporals, des de la pròpia Pasqua fins el 25 d'abril, passant evidentment per Sant Jordi-- se m'ha passat tan ràpid que quasi no he tingut temps ni de pensar-hi. Per això, i a diferència d'altres anys, aquestes setmanes passades no hi ha hagut temps per parlar, com demana l'època, de flors, diades o llibres, d'orquídies i oronetes, de caminades primaverals –poques, en tot cas-- o de la pertinaç i preocupant falta de pluges: abril estrany, fugaç, eixut, desbaratat.

D'Alcoi estant, però, les festes són les festes, siga quan siga que caiguen o es facen caure. Així que, d'una forma o d'una altra –enguany, a banda de l'hora a la què arriba el capità a la Plaça, caldrà estar pendent d'altres horaris i altres necessitats-- des d'aquesta mateixa vesprada farem per passar-les, i per fer-les passar, de la millor manera possible. Almenys, pel que sembla, no haurem de preocupar-nos per si plou: també en això seran, aquestes, unes festes diferents; desrutinàries, podríem dir, però festes al cap i a la fi. Així que ja sabeu: si vos animeu, per ací estarem. Potser no enmig, però si ben a prop. Per Alcoi i per Sant Jordi, bones Festes!

Plovia aquell dia (relats conjunts)

En creuar-se'ls, només algun vianant, estranyat pel seu aspecte --el paraigües i els anoracs resultaven visiblement impropis per al sol del migdia i les temperatures anticipadament estivals que colpejaven la ciutat-- girava per un segon el cap abans de tornar a desaparèixer entre l'atrafegada i anònima multitud. Per a ells, però, la gent apressada, l'estrèpit dels cotxes, els grisos i impersonals edificis que a penes deixaven veure el cel, feia molt que havien desaparegut: abraçats sota el paraigües, avançant lentament per la vorera, la inhòspita i sorollosa avinguda havia esdevingut un boulevard parisenc. "I és tardor, i plou. Perquè vull", li va dir ell a cau d'orella. "Perquè volem", va contestar-li ella. 





No és la primera volta --recorde també un dels jocs literaris de Jesús M. Tibau-- que una imatge em porta a evocar a l'Ovidi. Però com més em mire la proposta d'abril de Relats conjunts, més em sembla que Afremov podria haver pintat aquest quadre (i molts altres de similars) escoltant-lo, fins el punt que potser no hauria calgut escriure res més que la lletra de la cançó. Tot comença en un mateix...

Plovia aquell dia. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes que plogués! 

Sortia ella de casa. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes que sortís! 

Tenia jo un paraigua. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes de tenir! 

Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes d´ajudar! 

Va dir-me: "Encantada". Perquè vull! 

Perquè tinc ganes d´encantar! 

Va arrapar-se a mi. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes d´estimar! 

Vam viure un món preciós. Perquè vull! 

Perquè tinc ja ganes de viure´l! 

Després vàrem parlar. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes de parlar! 

Vam volar pel món. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes de volar! 

Vam sentir un món nou. Perquè vull! 

Perquè no m´agrada aquest! 

I el vam veure millor. Perquè vull! 

Perquè sé que és millor! 

Vam menjar el més bo. Perquè vull! 

Perquè sé que es pot menjar! 

Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! 

Perquè estic tip de la contrària! 

Tot era meravella. Perquè vull! 

Perquè estic fart de fàstics! 

Tot era de tothom. Perquè vull! 

Perquè tot és de tots! 

I acabe la cançó. Perquè vull! 

Tot comença en un mateix! 

Fum de la terra

A casa sempre se li ha dit 'ferrimusterri', com sembla que passa --amb alguna vacil·lació cap a la variant ferribusterri, que és la forma que recull Eugeni Reig-- per tota la contornada alcoiana. Sembla clar que aquest nom, com d'altres molt similars (fumisterris, fumisterra o fumdeterra, per exemple), i fins i tot el propi epítet botànic del gènere (Fumaria), té el seu origen en el llatí fumus terrae, fum de la terra. Però la cosa ve de més lluny, perquè al mateix grup de plantes, en grec, se'l coneixia com kapnos (καπνός), que també vol dir "fum". Altra cosa fóra tractar d'esbrinar el perquè d'aquesta estreta i antiga vinculació entre fum i planta, perquè d'explicacions sembla haver-ne per a tots els gustos: des de qui ho atribuïa al llagrimeig que provoca el seu suc en aplicar-lo als ulls (“que ni más ni menos que el humo los muerde y prouoca a lagrimas”), a qui defensava que la planta 'neix' a partir de les emanacions de vapors que emet la terra després de la pluja, els quals acaben condensant-se per donar lloc a les esponeroses fulles de les fumàries; de les quals, per aquesta mateixa raó, també es deia (ho indica Fra Miquel Agustí en el seu “Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril”) que venien “de putrefacció”. Res no puc dir dels efectes lacrimògens del suc de ferrimusterri: em disculpareu al meua escassa vocació empírica pel que fa al cas, però m'estime més no provar-ho pel que poguera passar. Però si que puc assegurar que la seua gènesi no pot explicar-se, científicament parlant, a partir de cap condensació dels eteris vapors nascuts de la terra. Científicament parlant, perquè si fóra poèticament, que en parlàrem –deixeu-me dir-ho així--, no en tinc cap dubte que seria, aquesta, l'explicació que triaria. I a més, em recorda a  Raimon...

A les nostres terres poden trobar-se fins a 20 espècies de Fumaria, diferenciables entre elles per la grandària i el color de les flors i per les característiques dels sèpals i els fruits. Les més freqüents, però, són F. officinalis, de flors rosades i habitual en caps i jardins; F. capreolata, de flors blanques i relativament grans, i F. parviflora, totes elles pròpies de terrenys frescs i molt nitrificats. En l'extrem contrari hi hauria la rara F. munbyi, una espècie pròpia del nord d'Àfrica l'única població ibèrica de la qual apareix a les Illes Columbretes. A més dels derivats de 'fum de la terra' als quals s'ha fet referència abans, la majoria d'elles reben també noms com ara gallerets, peuets o colomines (o herba dels coloms), tots ells per evocar les seus flors aquestes formes, o també julivert bord pel tipus de fulla, que recorda les d'aquesta planta.