No crec que vos sorprenga molt si dic que la possibilitat de veure en el seu hàbitat natural els extraordinaris
dragos de Socotra va ser un factor determinant a l'hora de voler viatjar a l'illa. De fet, no és la primera volta que les meues inclinacions botàniques --i la meua predilecció per aquest grup de plantes en particular-- han condicionat l’elecció d’
alguna destinació viatgera, i crec que en aquest cas concret tampoc no fan falta massa explicacions: a més d'una innegable i singular bellesa, i del caràcter llegendari vinculat al secular aprofitament de
la seua saba, l'arbre de la sang de drac (conegut en
socotrià com
ahrieb,
arhib o
ahrebo) té un valor evolutiu i ecològic excepcional. Testimonis, com altres espècies del seu gènere, dels antics boscos miocens que creixien a les vores de l’
Oceà de Tetis, aquests arbres endèmics configuren a hores d’ara un ecosistema únic a recer del qual hi viuen desenes d’espècies de plantes i animals, moltes d’elles exclusives, i que
depenen per tant d’aquest hàbitat per a sobreviure. Utilitzant una terminologia habitual entre conservacionistes, els dragos no solament representen una “
espècie clau” --aquella que altera el medi abiòtic, controla la disponibilitat de recursos i facilita el creixement d'altres éssers vius-- sinó que també actuen com a “
paraigua”, en el sentit que la seua conservació afavoreix de forma indirecta la de moltes altres espècies que comparteixen el seu hàbitat.
Visitar un bosc de dragos --generalment el de Rokeb di Firmihin, a la meseta de Diksam, fins on es pot arribar amb vehicle tot terreny-- forma part dels programes de la pràctica totalitat de les agències que treballen a Socotra, i son pocs els viatgers que abandonen l'illa sense haver passat una estona coneixent (i fotografiant) aquest insòlit i fascinant paisatge. Potser a mi mateix, si no hi haguera hagut cap altra opció, m'hauria semblat amb això més que suficient, però per sort vam poder triar una altra alternativa: al remat, arribaríem també fins a Firmihin, però ho faríem després d'una caminada de tres dies que ens duria a travessar, de nord a sud, les muntanyes Haggeher o Hajhir que constitueixen el cor de l’illa. Una magnífica oportunitat, doncs, no solament per conèixer millor els dragos i els llocs on viuen, sinó també per fer-nos una idea un poc més completa de la geografia socotriana i dels diferents tipus de formacions vegetals que hi viuen; i he de dir que, sobretot per les que es fan a la muntanya, el que vaig veure va ser una autèntica sorpresa.
Després d’una primera jornada a Socotra que vam dedicar a instal·lar-nos al modest hotel de Hadiboh en el què passarien algunes nits i a recórrer part de la costa nord-est de l’illa, va ser el segon dia quan, després d’una breu visita al Parc Nacional del Canyó d’Ayhaft, ens dirigirem cap a la vall del uadi Di Negehen (o Dineghen), on ens esperaven els camells que ens acompanyarien al llarg del trajecte. Una volta carregats el animals amb els nostres equipatges i la resta de materials necessaris per al trekking, vam començar el recorregut sota el sol inclement del migdia i per un caminal empinat --aparentment, una antiga pista no transitable a hores d’ara per vehicles; un inici un poc feixuc pel pendent i la calor, però compensat ben aviat per la frescor de les boires que cobrien la serralada cap a la qual ens dirigíem, i pels paisatges que anàvem travessant: després de deixar enrere les extenses planes litorals cobertes pels matollars secs de Croton socotranus, sobre els vessants pedregosos que voregen el barranc comencen a aparèixer bosquets dominats per Sterculia africana i la subespècie endèmica de l'emblemàtic i extravagant rosa del desert (Adenium obesum ssp socotranum). Tampoc es van fer esperar molt els primers exemplars de drago; n'havíem de veure molts més en dies successius, però ja sabeu que el primer sempre és especial.
A mesura que anàvem guanyant altura i ens aproximàvem cap al cinturó de núvols que cobreix els cims de la serralada, la vegetació va anar canviant també. En aquesta zona, l'augment de la frescor i la humitat permet l'existència de boscos i bosquines dominades per espècies de fulla perenne, moltes d'elles endèmiques i d'un elevat interès ecològic i biogeogràfic; les brolles i les pastures, originades per l'intens i secular aprofitament ramader, donen lloc en conjunt a un paisatge sorprenent i inesperat que contrasta amb l'eixutor de les terres baixes. En un d'aquests prats, junt al pas conegut com
Adho Di Meleh i envoltats per imponents roquers, és on vam acabar fent nit: a campament muntat i ben sopats, acompanyant vora el foc --que no molestava gens-- les cançons dels nostres companys socotrians, no vaig poder deixar de sentir-me, una volta més, com un privilegiat.
L’endemà, abans de reprendre el recorregut en direcció a Firmihin, els nostres guies ens proposaven d'acostar-nos fins a la muntanya Farah per gaudir d'un, pel que ens deien, magnífic panorama sobre la costa nord de l'illa. Començàrem doncs a caminar serra amunt entre el dens matollar, però a mitjan pujada vaig prendre la decisió de prescindir de les vistes, sense dubte remarcables, per dedicar-me amb un poc més de calma a gaudir (i fotografiar) aquesta vegetació extraordinària que alberga la major proporció de plantes exclusives de tota l'illa, i en la què no es estrany veure també diverses espècies úniques d'ocells. Amb tant per admirar, l’espera de la resta del grup se’m va fer curta, fins que a la seua arribada vam retornar cap als prats en els què havíem fet nit i començarem a davallar per la vall del wadi Asqalh. A poc a poc, els dragos van anar fent-se cada volta més presents, tot donant lloc a paisatges corprenedors i fascinants; un recorregut esplèndid, ple de detalls i perspectives, que va culminar amb l'arribada als tolls de Dihamderh, junts al què vam acampar per a fer nit.
La darrera jornada del nostre recorregut per les muntanyes va començar avançant pel l'ampli llit del uadi, entre vessants cobertes per les roses del desert i altres plantes característiques, fins que el camí l'abandona per enfilar-se vesant amunt i guanyar ràpidament altura. La pujada, a més d'unes vistes magnífiques de les valls que queden als seus peus, ens va brindar un nou i inesperat canvi de paisatge, en dur-nos fins un altiplà herbós i aclarit, en el qual i en la distància s'aixeca un llogaret que els nostres guies, naturals de la zona, coneixien bé. En aproximar-nos, un grup de xiquets i xiquetes ens ixen al pas i ens acompanyen una estona; nosaltres evitem la zona habitada --només les nostres companyes, acomodant lleugerament la seua indumentària, s'hi van poder acostar-- fins que sobtadament apareixen davant de nosaltres els primers arbres que formen part de l’extraordinari bosc de Firmihin, objectiu final de la nostra caminada. Els núvols i la pluja van fer acte de presència mentre hi dinàvem, i reconec que li van donar, al posterior recorregut per dins del bosc, un aire encara més especial.
El majestuós bosc dels arbres de la sang de drac va ser el punt on va acabar aquesta etapa esplèndida del nostre viatge: després de travessar-lo a peu sota la llum del capvespre, els tot terreny --i la perícia dels nostres conductors-- ens van portar, per un caminal que a trams amb prou feines mereixia tal nom, fins a la plana de Diksam i al nostre pròxim campament, junt l'impressionant congost de Dirhur. A la seua rodalia, alguns dragos dispersos representen les restes del que, segons ens conten, va ser fa anys un bosc comparable al què acabem de veure però en el què a hores d'ara no hi ha rastre de cap arbre jove; la progressiva aridificació del clima i el pasturatge excessiu impedeixen la regeneració de l'espècie, a qui la
UICN considera amenaçada en la categoria de
vulnerable. L'endemà, abans d’emprendre camí cap a la costa, visitàrem un viver mantingut pels habitants del llogaret de Shibahn; els arbres joves, protegits de les cabres per tancats, han d'ajudar a què els dragos comencen a recuperar l’espai perdut. Un esforç que pot tardar desenes d'anys en donar fruit, però que junt amb
moltes altres iniciatives --petites, però decidides-- treballen per garantir la conservació d'aquesta espècie, però no solament d'ella: els dragos, a més de clau i paraigua, poden actuar també com una
espècie bandera, que és com es denomina a aquelles plantes o animals que, pel seu caràcter emblemàtic o simbòlic o per estar dotades d'un especial carisma, poden augmentar la consciència i el suport social i econòmic per a la conservació. I tan de bo que siga així i que els esforços donen fruit més prompte que tard, perquè és molt allò que està en joc.
Recupere amb aquesta entrada les notes i els records sobre el viatge a Socotra, que sembla ara molt llunyà però del qual (i com ja vaig dir en el seu dia) em resistisc a no deixar escrita alguna cosa a aquestes planes. Sense pressa, en tot cas. I si és possible, sense estendre'm tampoc massa, que aquesta m'ha quedat, ho reconec, un poquet llarga...
