"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 19 de novembre del 2024

Alçar-se


La veritat és que no he tingut ànims per escriure res aquestes últimes setmanes. De fet, tinc sovint la sensació de què des de l’última volta que ho vaig fer ha passat molt, moltíssim temps; tant, que crec que a aquest País res --ni ningú-- no podrà ser ara igual com era abans d’aquell maleït dimarts. En tot cas, poca cosa podria dir, a aquestes altures, que no haja estat ja dita una i mil vegades, tret potser d’allò que molts voldríem haver sentit: una disculpa sincera per part de qui no va estar a l’altura que li pertocava, i l’anunci de la seua immediata dimissió, encara que només fora per respecte a les víctimes de la seua incompetència. No ho hem sentit ni crec que ho fem mai perquè la seua misèria moral ha quedat ja suficientment acreditada, com tampoc puc confiar en que una justícia que rarament mereix tal nom puga exigir-los algun dia que facen front a la seua responsabilitat. És per tot això que em costa encara escriure: per la pena profunda per tants morts, pels amics i amigues que ho han patit --ho estan patint-- en la seua pròpia carn, pel les mentides fastigoses i el fàstic que provoquen els miserables malparits que se n’aprofiten, per la indignació que provoca veure’ls, a uns i a altres, més preocupats per mesquins càlculs partidistes que per aportar solucions; em dol, tot això, i em pesa, però també necessite mirar més enllà. Tractarem doncs d’ajudar per a que qui ho ha perdut tot, o quasi tot, puga tornar a alçar-se el més prompte possible, i no renunciarem a reclamar que els responsables no queden, una volta més, impunes. Però també seguirem insistint en què, sense deixar de banda les responsabilitats concretes, tot el que ha passat posa també de manifest el fracàs col·lectiu d’una societat majoritàriament resignada al seu estatus de colònia, que es fa governar reiteradament per ineptes, hipòcrites, mentiders i corruptes, i que ha ignorat --quan no ha ridiculitzat-- les veus que li advertien que, tard o d’hora, l’aigua reclamaria els terrenys que li són propis. I estic disposat a acceptar que hi ha, ara mateix, altres qüestions més urgents, però alçar-se és, també, reconèixer en què hem pogut contribuir a la desfeta, i tractar d’evitar que es repetisca. Potser amb no moltes esperances, és cert; però sense donar-se mai, i molt menys ara, per vençuts.


 

Tampoc no he tingut darrerament molt de lleure perquè, a més dels (des)ànims, tampoc ha acompanyat molt la tecla de la què parlava l’altre dia, encara que les proves semblen indicar que és un assumpte més molest que preocupant. Només la setmana passada vaig eixir una estona a veure com avança la tardor per la sempre estimable (i ara també, de nou, amenaçada) vall del Polop. I com que de fotos de fang i destrucció ja n’heu vist prou, em quede amb les imatges d’aquell paisatge extraordinari que de cap manera ens podem permetre deixar perdre. Bé, i també d’una inesperada i sorprenent collita de rossinyols de carrasca, que mai no havíem vist per aquella zona i que van arrodonir un bon matí; ens feia falta...



dimarts, 29 d’octubre del 2024

En família

Vam estar a punt d’ajornar-ho per una previsió de l’oratge més aïnes desfavorable, i perquè des d’abans del viatge a Socotra vinc arrossegant alguna tecla que no acaba de fer net. El cas és que, en part també per la dificultat de trobar dates alternatives, finament vam decidir mantenir per al cap de setmana passat  la tradicional i tardorenca eixida familiar (diguem-li “nuclear”; la que podríem considerar com “ampliada” la farem també d’ací un parell de setmanes), enguany amb l’extraordinària fortalesa ibèrica dels Vilars d’Arbeca com a destinació primordial però amb el complement difícilment superable dels cabdals monestirs cistercencs de Santes Creus i Vallbona de les Monges. I malgrat que oratge i tecla han molestat un poc, no hi ha cap dubte de què la decisió va ser plenament encertada: pels monuments, tots ells pendents d’una visita des de feia molt de temps i que, en tots tres casos, ha resultat realment emocionant poder conèixer de primera ma; per la companyia, perquè cada volta va resultant més complicat quadrar agendes però, com a pare orgullós, fa molt de goig poder presumir de filles i seguir també aprenent d’elles. Però també, no vos ho negaré, perquè poder cantar els quatre gols del Barça en un acollidor bar d’Arbeca –gràcies, Jordi!-- va ser francament abellidor... Al capdavall, doncs, un gran cap de setmana. I ara, que ploga si ha de ploure però amb coneixement, i a veure si al remat ho encertem i desteclegem la punyetera tecla: està l’agenda tardoral bastant atapeïda, però encara confie en haver-li de fer lloc a alguns esclata-sangs, i aniria bé estar en condicions per no fallar-los.


 
Els Vilars d'Arbeca

Vallbona de les Monges


Santes Creus


diumenge, 27 d’octubre del 2024

D'antuvi

És evident que no es pot comparar amb la històrica i persistent situació d’isolament que va fer de Socotra un dels enclavaments més remots, singulars i enigmàtics del planeta. Però fins i tot en l’actualitat, el viatge fins a l'illa (que forma part, cal recordar-ho, del territori del Iemen) té algunes particularitats que convé considerar. Encara que l’obertura de l’aeroport el 1999 va permetre superar les tradicionals limitacions a les comunicacions marítimes imposades pels violents vents del monsó o l’escassedat de fondejadors a la costa socotriana, la convulsa situació sociopolítica de la regió fa que l’ús d’aquesta infraestructura --actualment gestionada, no sense controvèrsia, pel govern dels Emirats Àrabs Units-- siga molt limitat, fins el punt que a hores d’ara només hi ha dos vols setmanals d’anada i tornada, els dimarts i els divendres, que uneixen l’illa amb l’aeroport d’Abu Dhabi. Els vols, operats per la companyia Air Aràbia, són en realitat xàrters directes, per la qual cosa no és possible adquirir bitllets en línia, i a més a més cal esperar a que la companyia anuncie, sovint amb només unes setmanes d’antelació, la disponibilitat de seients. Per aquesta raó, allò més habitual és que la gestió dels bitllets es duga a terme a través d’una agència local, a qui correspon també la tramitació dels visats necessaris per accedir a l’illa. Poc acostumats a aquestes situacions, he de dir que el procés d'obtenció tant del bitllet com del visat (en tots dos casos, gens barats) ens van provocar una certa inquietud en les setmanes prèvies al viatge; comptar finalment  amb ells --el visat, a penes una setmana abans de volar-- va ser sense dubte alleujador. La primera part del viatge havia de consistir doncs en arribar fins a Abu Dhabi, aeroport d’enllaç habitual i ja conegut de viatges anteriors, tot i que en aquesta ocasió amb dos trets específics que no em resistisc a comentar. 



El primer, especialment funest, l'estat de guerra desfermat a l’Orient Mitjà i la possibilitat de què l’escalada entre Israel i Iran, amb el tancament de l’espai aeri d’alguns dels països directament o indirectament implicats, afectara als nostres vols o fins i tot ens impedira finalment viatjar. Al remat, i pel que fa a nosaltres, tot va quedar reduït a una marrada en el vol entre Estambul i Abu Dhabi --en el primer, entre Barcelona i Estambul, no hi va haver cap incidència-- que el va allargar una miqueta més; mentre, lamentablement, la xifra de víctimes innocents causades per les bombes israelianes --amb la vergonyosa connivència dels governs occidentals-- no ha deixat de créixer, i això sí que és realment important. I quant al segon: com que ens venia relativament a mà i teníem algun temps de marge, vam voler aprofitar l’avinentesa per acostar-nos fins a la muntanya de Jebel Jais (o Jabal Bil Ays): tot i que el cim principal, de 1.934 m, es troba a l'altra banda de la frontera amb Oman, un dels seus cims secundaris (el Jabal ar Rahrah, de 1.692 m) es considera el punt més alt dels Emirats situat íntegrament dins del seu territori, i va ser per això el nostre objectiu. Accessible per una bona carretera, Jebel Jais alberga diverses instal·lacions turístiques i d’esplai i ofereix unes vistes esplèndides, sobretot cap a l'agresta vall del Wadi Shah i el litoral de Ras al-Khaimah, el més oriental dels set Emirats Àrabs Units. Després d'algunes hores d'autopista, a l'arribada a la muntanya ens va sorprendre una una intensa i sobtada tempesta que per una estona va reviscolar les habitualment eixutes aigüeres i barrancs. No vam haver d'esperar molt a que deixara de ploure, i finalment, acabant ja de dinar, vam mamprendre el recorregut previst per un sender senzill i ben senyalitzat, que acaba suposadament en el denominat “punt públic més alt dels Emirats”, a mitja vessant del Jabal ar Rahrah. Malgrat la relativa proximitat de la frontera i d'un palau del Xeic Saud bin Saqr Al Qasimi, governant de l'Emirat, res no impedeix --almenys en aparença-- arribar fins a l'antena que ocupa el cim de la muntanya, i així decidirem fer-ho abans de desfer el camí fet. Encara ens quedava passar una nit més a Abu Dhabi abans de volar, l’endemà, cap a Socotra, però va pagar sobradament la pena haver viatjat un poc abans --i les hores de cotxe, amb Pako al volant, per anar i tornar des d'Abu Dhabi fins a la muntanya-- per conèixer un poc allò que no se sol veure dels opulents i ostentosos Emirats: al remat, el viatge comença des del mateix moment que hom surt de casa. O, dit d'una altra forma: qui no té la vespra, no té la festa.

De dalt a baix: aeroport de Socotra; capçalera del visat per accedir a l'illa; recorregut del nostre vol fins Abu Dhabi, amb revolta per Xipre i Egipte; tempesta i aigüeres a Jebel Jais; vistes de l'accés a la muntanya; Pako i Virginia senda amunt; mapa del sender i vistes des de la pujada; la pomera de Sodoma (Calotropis procera), freqüent a la zona; vista del Jabal ar Rahrah; punt on finalitza el sender ("Highest public point in the UAE"), i antena al cim de la muntanya, a 1.692 m. Baix, capvespre sobre el Golf Pèrsic. 


La “convulsa situació política” de la regió en general i de Socotra en particular està íntimament relacionada amb la guerra civil que afecta al Iemen des de 2014, i no resulta fàcil d’explicar en poques paraules. A hores d’ara, el Governador de Socotra --que des de l’any 2013 constitueix una Governació específica de la República del Iemen-- pertany al Consell de Transició del Sud, una formació que propugna la secessió dels territoris que havien constituït la República Popular del Iemen fins la seua unificació amb el Nord el 1990. El control efectiu de l’illa, però, està mediatitzat pel paper que hi representen els Emirats Àrabs Units en la guerra civil iemenita, en la què donen suport, junt amb l’Aràbia Saudita (i diversos governs occidentals), al ja esmentat Consell de Transició i a altres forces afins que s'oposen als Huthis, islamistes xiïtes recolzats pel govern iranià. El 30 d’abril de 2018, un destacament de l’exèrcit emiratià va desembarcar a Socotra i va ocupar les instal·lacions del port i l’aeroport sense coneixement del govern iemenita; no va ser fins juny de 2020 que els Emirats van retornar --almenys formalment-- la gestió de Socotra al Consell de Transició del Sud, però la situació des de llavors és, com a mínim, ambigua, tant pel que fa a la influència real dels Emirats en el control indirecte de diversos elements clau, com també pel paper del contingent militar d'Aràbia Saudita que segons algunes fonts es manté instal·lat a l'illa.

En les poques converses que vam poder mantindre sobre el tema amb els locals, el paper dels emiratians no eixia molt ben parat, com tampoc el de l'actual Governador; quant als primers, i malgrat els llaços històrics que uneixen tots dos països, hi ha la sensació de que els seus interessos són exclusivament econòmics i estratègics però que no estan fent res per millorar la vida de la gent local. Pel que fa al segon, se l’acusa d’haver cedit davant els interessos estrangers sense haver obtingut cap contrapartida per a la població de l’illa. En els últims anys han circulat també regularment notícies que vinculen als Emirats amb una operació per establir una base de la intel·ligència israeliana a l’illa veïna d'Abd al Kuri, la qual cosa provoca un rebuig evident en la població local, que a més a més m’ha semblat --potser també per la presència cada volta major d’immigrats procedents del continent-- que té una sòlida consciència de ser part del Iemen: les banderes del Moviment del Sud abunden a Hadibu, però també hi ha un clar descontent amb la seua gestió, que ha donat lloc recentment a un moviment local denominat "Conferència Nacional de Socotra", el qual té com a objectiu  "defensar els drets de la població de l'illa i preservar les seves terres i la seva diversitat biològica i cultural". En tot cas, malgrat aquesta complicada realitat i la incertesa inevitable pel futur, la guerra segueix percebent-se a Socotra com una qüestió que no afecta al dia a dia dels illencs; i tan de bo que seguisca sent així. 







dimecres, 23 d’octubre del 2024

Rosa safrà

Quan per casualitat em vaig trobar amb la pàgina web que els oferia no m’ho vaig pensar ni un segon. Va ser després, en rebre a casa el paquet amb una bona cinquantena de bulbs de safrà manxec, que vaig reparar en què l’espai disponible al pati no dona per a tant, així que vaig acabar encabint-los en uns quants cossiols. A hores d’ara la majoria han tret les fulles, però només uns pocs han arribat a florir, tot i que confie que no seran els únics perquè encara estem en plena temporada. Espere doncs poder gaudir, durant unes setmanes més, de les seues precioses flors, de vistosos pètals rosats però a les què devem, a causa de l’apreciat colorant que produeixen i a través del llatí crocus, la nostra forma peculiar d’anomenar el color groc. I si al final m’arribara per a arreplegar ni que fora un pessiguet de l’aromàtica i acolorida espècia, doncs tampoc no estaria gens malament.