Tenint en compte què han hagut de passar quasi vint-i-sis anys --els que fa que vivim a la casa a la què va arribar amb nosaltres-- fins que s’ha decidit finalment a florir, no sembla exagerat dir que el Selenicereus hamatus del nostre pati s’ho ha agafat realment amb calma. Fa algun temps vaig parlar d’ell ací mateix a tall sobretot de la seua resistència, però també hi apuntava les meues limitades esperances d’arribar a veure a casa les seues esplèndides i efímeres flors nocturnes; suposició errada, doncs, perquè fa algunes setmanes ens va sorprendre descobrir-li, en una de les tiges que pengen sobre el pati, tres ufanosos capolls el primer dels quals va esclatar finalment fa unes poques nits. En tindre un poc més de temps cercaré alguna informació complementària d’aquest curiós cactus mexicà, en especial sobre les condicions sota les quals floreix a les nostres latituds, a les què per cert acaba de ser reportada per primera volta com a escapada de cultiu. Però pel moment, em limitaré a deixar constància de què, quasi vint-i-set anys després d’haver-lo plantat i sense que puga atribuir-ho per ara a cap motiu concret, aquests dies --aquestes nits, de fet-- hem pogut veure a casa, durant unes poques hores, les flors obertes del Selenicereus. I que això de anomenar-lo “reina de la nit” potser sona d’entrada un poquet cursi, però que si ho pense bé tampoc no desdiu massa.
Entre les calorades, les ganes de vacances i el penosíssim panorama polític, per dir-li d’alguna forma, que entre uns i altres --inútils, corruptes, renegats i malparits en general-- s’han entestat en convertir en paisatge habitual, em costa especialment trencar l’ensopiment físic i mental per veure de posar-me a escriure alguna cosa amb un mínim trellat. No és estrany, per això, que en dates com aquestes se’m revifen inevitablement les ganes de llegir, i ja va bé que siga així perquè la llista de pendents és encara significativa i per sort no falten a casa racons (i moments) especialment escaients per a aquesta sempre recomanable ocupació. I al remat, a banda d’ajudar a fer més passadora la calor i l’espera de vacances, llegir (i rellegir) no deixa de ser també una forma de fer front a tots aquells, malauradament cada volta més i més presents, que l’únic que esperen dels llibres és que cremen bé...
![]() |
Imatge de la xarxa |
Jo en tinc una d'aquestes plantes, que ja fa anys que la tinc i les tiges tenen un aspecte lamentable, i mai no he aconseguit de millorar-lo, però en canvi sí que m'ha florit sempre, normalment entre 2 i 4 flors. Són espectaculars, encara que no duren res.
ResponEliminaDoncs, vinga cap a llegir! Moltes vegades no hi ha millor consol que la lectura.
Una abraçada, Pep.
No sé de molta gent a qui li haja florit aquesta planta per aquestes latituds, Carme, quina sort poder gaudir de les seues flors cada any; segur que és perquè la cuides bé :) A mi m'ha alegrat molt veure-les enguany, d'alguna forma és com si després de tant de temps la planta haguera fet també seua la casa. I seguirà fent-ho, espere: és molt fàcil reproduir-la per esqueixos, així que a poc a poc vaig omplint el patí de fillols...
EliminaHe llegit, si. Potser menys del què m'hauria agrada (cada any que passa soc menys persona quan fa calor), però com tu dius ha fet el seu paper. I al remat, ja ho deia Fuster : els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres... Salut i una abraçada gran, Carme