"Les polítiques de muntanya han de tindre en compte el paper fonamental de les comunitats muntanyenques en el manteniment dels paisatges i valors naturals i també la seua dilatada contribució cultural a la riquesa d’aquest patrimoni. En conseqüència, el conjunt d’aquestes polítiques ha de desenvolupar-se des de la perspectiva del reconeixement social d’aquest paper prioritari, reconeixement que ha d’objectivar-se en forma de diverses contraprestacions que garantisquen oportunitats per al benestar, la dignitat i el ple desenvolupament de les iniciatives dels seus pobladors”.
Esborrany de la “Carta Espanyola de les Muntanyes”
Qui podria negar-ho? Aquells que vivim en aquestes terres de l’Alcoià, el Comtat i les Marines (o dels Serrans, l'Alt Palància i l'Alcalatén), aquells que es desperten cada mati amb les vistes de Mariola o de Benicadell, de Penyagolosa o d'Espadà, d’Aitana o de Bèrnia, som gent de muntanya. Ni millors, ni pitjors que ningú; però resulta difícil no acceptar (s’ha dit ja moltes vegades, i potser no cal insistir) que, sense les muntanyes, probablement no seriem el que som. Per bé, o per mal. Les muntanyes han configurat (i ho fan encara) el caràcter dels nostres pobles i de la gent que hi hem nascut o hi viu. Com també és cert que, encara que sovint s’oblide, tampoc no es poden comprendre aquestes serralades (els seus paisatges, el seu patrimoni, els seus innegables valors naturals) sense comptar amb la llarga petjada que hem anat deixant els humans a cada racó. Les muntanyes ens han fet com som, però també nosaltres hem modelat, segle rere segle, aquestes muntanyes fins donar-los l'aspecte que ara tenen. I, segons com, també molts dels valors que ara alberguen.
Des de fa uns anys, es presta –o comença a prestar-se—un interés creixent a les muntanyes. Científics de tot el món, entitats internacionals i d’altres veus qualificades insisteixen en reclamar per a les regions muntanyenques del planeta més atenció de la que han rebut fins ara. La FAO, per exemple, diu: “Les muntanyes són essencials per a la vida. Estem lligats a elles ja siga que viscam a la major altitud o al nivell del mar, i la seua importància per a nosaltres supera la nostra imaginació. Les muntanyes proporcionen al món la major part de l’aigua dolça, acullen una gran varietat de plantes i animals i en elles viu una de cada 10 persones”. Cada vegada més, iniciatives de tota mena tracten de consolidar i reforçar aquesta nova visió social de les muntanyes com a reserva natural i cultural, com a font de riquesa i patrimoni per al futur. I una d’elles és la celebració, l’11 de desembre de cada any, del Dia Internacional de les Muntanyes. Designat com a tal per l’Assemblea General de les Nacions Unides a partir de 2003, el Dia Internacional de les Muntanyes “és una oportunitat per a crear consciència de la importància que tenen les muntanyes per a la vida, d’assenyalar les oportunitats i les limitacions que afronta el desenvolupament de les zones muntanyenques, i de crear aliances que produisquen un canvi positiu en les muntanyes i les terres altes del món”.
I, ves per on, resulta que nosaltres, homes i dones de l’Alcoià, del Comtat, de les Marines (o dels Serrans, de l'Alt Palància o l'Alcalatén) som gent de muntanya. Perquè hi hem nascut, o perquè hi vivim, i perquè volem ser-ho. Certament, tampoc és que a aquestes altures vulgam donar-li massa rellevància al que podria passar per un altre dels molts “dies internacionals” que van esguitant el calendari sense cap resultat pràctic. Però no està de més aprofitar l’avinentesa no solament per reclamar-nos decididament com a muntanyesos –fills de muntanyes modestes, però muntanyes al cap i a la fi—, sinó per fer nostres uns plantejaments que, tot i tindre el seu origen en problemàtiques aparentment molt diferents i allunyades de les nostres, ens resulten molt familiars. Cap habitant de les valls de Seta o Guadalest, posem per cas, no es reconeixeria en aquesta frase (estreta també de la FAO): “Sovint, les comunitats de les muntanyes obtenen un escàs benefici, o cap, de la gestió de la biodiversitat de les muntanyes. Al final, es perden biodiversitat i altres beneficis, com la regulació del subministrament d’aigua”.
Per això --com a "minoria de muntanya"-- he volgut aprofitar aquestes planes per recordar el Dia Internacional de les Muntanyes. I, ja de pas, tornar a reclamar a les autoritats competents (i van quatre anys, si no recorde malament) l’aprovació de la Carta Espanyola de les Muntanyes i el desenvolupament efectiu i decidit dels seus eixos d’actuació (conservació prioritària del patrimoni natural i cultural; valoració del patrimoni preservat com base per al desenvolupament econòmic; i contraprestacions a la població local). Som i volem ser gent de muntanya, i per això ens preocupem pels projectes –massa—que, emparant-se en els beneficis del “progrés” i sense la transparència i el debat necessari, amenacen les nostres muntanyes. I per això, també, reclamem per a nosaltres, i per a la nostra gent, el dret de decidir sobre el futur d’aquestes serres, sense les quals tantes coses tenim a perdre, però en les quals volem poder viure amb dignitat.
Vaig escriure aquestes ratlles --o, més pròpiament, unes molt semblants-- fa uns quants anys, coincidint també amb un Dia Internacional de les Muntanyes. He decidit recuperar-les ara no solament perquè dissabte és, de nou, 11 de desembre, sinó especialment perquè l'amic Carles Mansanet m'assabenta que, amb motiu d'aquest dia, el Centre Excursionista d'Alcoi anirà al cim de l'Aitana. Si vos interessa, a les vuit del matí del mateix dissabte han quedat a la Plaça d'Al-Azraq d'Alcoi (on els jutjats). I si no passa res, potser que ens veurem per allí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada