"Els sentits de l'home i dels animals inferiors semblen estar constituïts de forma que els colors brillants i certes formes, com també els sons harmoniosos i rítmics, causen plaer i es diuen bells, però sense saber nosaltres per què".
Charles Darwin, "L'origen de l'home"
M'adone que, malgrat les reconegudes
inclinacions botàniques i biofíliques d'aquest blog, les orquídies
han ocupat fins ara molt poc espai en aquestes planes. Farem, en la mesura que
es puga, per anar posant-li remei: enguany, la primavera està sent
especialment propícia –almenys, fins que aquesta sobtada seqüela
hivernal l'ha interrompuda per uns dies-- per observar aquest grup
fascinant de plantes, que tanta passió desperta entre estudiosos i aficionats.
He de reconèixer, però, que si hui m'he decidit per elles, no ha
estat pel seu interès biològic i evolutiu, per la raresa d'algunes
de les seues espècies ni per la seua extraordinària diversitat: ho
he fet, bàsicament, perquè em semblen precioses. I és que potser
Dostoievski exagerava quan atribuïa a la bellesa el poder de
salvar el món; però no hi ha dubte que, si més no, fa que resulte
un lloc un poc menys inhòspit.
Per si tinguéreu curiositat: les fotos corresponen a Orchis champagneuxii (la imatge principal i la inferior dreta), Neotinea maculata, Ophrys dyris i O. lutea, les dues primeres de la Safor i les altres de Mariola. I com que hui tinc ganes de ser positiu, no diré res de Cotino. Ni del que representa.
No sé pas si la bellesa pot salvar el món, però si que ens salva poquet a poquet a nosaltres. La bellesa i el plaer de sentir-la ens salva, de moltes coses, encara que sigui per una estoneta.
ResponEliminaPrecioses les orquídies!
Estic totalment convençut d'això, Carme: siga el que siga el que cadascú entenga per bellesa, sense la possibilitat de gaudir-la --encara que siga només una estoneta, com tu dius-- tot seria encara més difícil.
EliminaNo deixaran mai de sorprendre'm les orquídies, ni que siguen les modestes i discretes espècies --per comparació amb l'exuberància dels seus parents tropicals-- que apareixen a les nostes muntanyes. Moltes gràcies i una abraçada!
Juntament amb les roses són les meves preferides, tot i que m'agrada més veure-les a la natura que en un gerro.
ResponEliminaUn dia algú em va dir que -per saber si em sentia bé amb mi mateixa- havia de cuidar una planta i sentir la seva evolució dia a dia, sense deixar que es morís. Ara en tinc tres i he arribat a veure com els influeix l'ambient de casa...crec que creixem juntes, com de vegades patim també juntes, fins i tot escoltem música i ens agrada la companyia mútua...
El color de la primera m'ha captivat, bé puc dir que totes, totes.
Aferradetes i bona nit!!
És molt interessant el que dius de les plantes, lluna. A la majoria de persones, la proximitat d'altres éssers vius --plantes o animals-- ens fa sentir bé, i ens mou a tractar de buscar formes de conviure amb ells. La biofília està en la nostra naturalesa, per bé que de vegades ho oblidem; i una acció aparentment tan senzilla com cuidar unes plantes pot tindre, per això, un abast molt més profund del que sembla.
EliminaSi haguera de triar, crec que jo també em quedaria amb la primera. I també a la natura millor que tallada ;) Una abraçada i moltes gràcies!