Bolumini

Quan les roques calcàries que formen la majoria de les nostres serres es dissolen, alguns dels minerals que en formen part, com ara les argiles, són alliberats i arrossegats també per l'aigua infiltrada fins que, en trobar un obstacle, comencen a acumular-s'hi. Aquest procés, que dóna lloc per exemple als característics sòls rogencs –a causa dels òxids de ferro-- que apareixen amb freqüència en les nostres terres, és també el responsable de que en moltes coves i avencs s'hi creen dipòsits importants d'argila que, en ocasions, han estat explotats per a diversos usos. Entre aquests hi destaca l'extracció d'allò que històricament s'ha anomenat argila bolar, bol d'Armènia o bol armeni, un tipus d'argila roja molt fina, utilitzada antigament en medicina i que encara hui es fa servir en treballs d'art i restauració. Tot i que sembla que a finals del segle XVIII el seu ús farmacològic començava a estar ja en decadència, la utilització del bol armeni en els segles anteriors degué ser molt important. Tant, que la seua presència va acabar donant nom a no poques coves arreu del País: topònims com Bolimini (a Vilafamès), Bolarmini (al Portell de Morella i l'Alguer), l'Ormini (a Coll de Nargó) o Bolumini (a Beniarbeig i a Alfafara), entre d'altres, tenen el seu origen en una deformació popular de bol armeni.

Familiaritzat amb el nom de Bolumini per la cova que s'obre a peus del Cabeço de Mariola, durant molt de temps em va intrigar l'origen i el significat d'aquest curiós topònim, fins que van aparèixer Coromines i Mossèn Alcover per posar llum en l'assumpte. Altra cosa fóra esbrinar alguna cosa més sobre allò que, en apariència, degué ser en algun moment una activitat econòmica de certa rellevància i que, almenys en els pobles on va desenvolupar-se, ha d'haver deixat algun rastre documental, tot i que no conec cap estudi al respecte. Quan al cas de la cova alfafarenca, resulta cridaner que Cavanilles no s'hi referisca com a ella com a Bolumini sinó com Cova Blanca, nom amb què també és coneguda a la zona: “Hay en el monte algunas cuevas, pero ninguna de mucha profundidad : la llamada Blanca es de peñas más duras, de un blanco obscuro, y en partes de mármol, que recibe muy bien el pulimento : hállase en su interior una mina de arcilla roxa bolar que huele á búcaro, y hace una ligera efervescencia con los ácidos”. La qual cosa podria fer pensar que, tot i que en aquell moment s'explotava l'argila roja de la cova, el topònim 'Bolumini' no devia ser encara d'ús general, si més no en aquesta zona: la Cova del Bolimini de Vilafamés ja apareix citada –com a Bolihermini-- en documents de 1630, mentre que el 1786 l'”Atlante Español” de Bernat Espinalt la descriu com una cova “bastante profunda, en la cual hay un mineral de tierra que llaman bolarminio o bolar-armenio”.

No he estat mai en les altres coves del Bolumini, Bolimini o Bolarmini; però quant a la d'Alfafara, a la curiosa història del seu nom cal afegir el seu interés arqueològic i l'espectacular paisatge que l'envolta; tot plegat, massa raons com per no recomanar-ne una visita. Per cert, segons sembla, el “búcaro” o búcar de què parla Cavanilles és un tipus particular d'argila, amb la qual es feien recipients --anomenats també búcaros-- als quals les dames espanyoles del segle XVII donaven una curiosa utilitat: se'ls menjaven amb fruïció, per tal d'empal·lidir el rostre i pels seus suposats efectes anticonceptius i al·lucinògens. I Góngora els cantava:

Que la del color quebrado

culpe al barro colorado

bien puede ser;

mas que no entendamos todos

que aquestos barros son lodos,

no puede ser.