Vam deixar enrere
Vilafranca i les seues precioses hortes, camí del
Pla del Mossorro i la raconada dels Montllats, amb els seus prats --excepcionals en aquestes latituds-- acabats de dallar. Avançàvem pista amunt entre pinedes i assegadors, envoltats per l'extraordinari patrimoni de pedra seca (parets, camins, pous, casetes) que a poc a poc comença a ser
conegut i valorat com mereix, i un dels companys ho va comentar: "deu fer molts segles que no hi ha tan poca gent vivint i treballant en aquestes muntanyes". Muntanyes que, com gran part de la comarca, es troben incloses dins la xarxa europea
Natura 2000, i que exigeixen per això una estratègia de gestió que garantisca la conservació dels hàbitats i les espècies que les caracteritzen; en això estàvem treballant just abans de les vacances, i a això tornarem a dedicar-nos a partir de la setmana que ve.
Com sol ser habitual, la major part de la gent d'aquestes terres veu amb desconfiança tot això de Natura 2000 i, en general, qualsevol iniciativa de protecció que puga representar una limitació, real o potencial, a les seues activitats i expectatives. La qüestió, però, és molt més complexa i no pot limitar-se --tret d'alguns casos molt concrets i específics, com ara la instal·lació de parcs eòlics-- a establir llistats d'actuacions permeses o prohibides en cada sector del territori. De fet, molts dels hàbitats i les espècies que atorguen a hores d'ara valor a aquesta i a altres zones similars, han estat configurats i mantinguts, en gran mesura, per la mà (la "
pressió") humana; la mateixa que ara, potser com mai des de fa molts segles, ha deixat d'actuar, o està deixant de fer-ho, sobre aquests paisatges. I si això és evident en el cas d'alguns elements ambientals, encara ho és més quan es tracta de l'eventual preservació de paisatges culturals o de béns patrimonials --com les pròpies construccions de pedra seca-- vinculats a usos que pràcticament han desaparegut a hores d'ara.
El problema, comú a moltes zones rurals i de muntanya de la Unió Europea, no és gens senzill, i en els últims anys s'està escrivint i debatent molt sobre aquesta qüestió. Les polítiques dirigides al desenvolupament rural --i les quantitats ingents de fons públics destinats suposadament a aquesta finalitat-- no semblen haver donat els resultats esperats, i la necessitat de noves aproximacions resulta evident; però la major part dels conceptes que solen fer-se servir quan s'arriba a aquesta altura de la reflexió (com el
pagament per serveis ambientals, per exemple) segueixen trobant massa entrebancs com per a esdevindre una alternativa real. Amb tota seguretat, la solució no serà fàcil ni simple: cada cas concret pot requerir una estratègia diferent, incloent-hi l'eventual
renaturalització de certes àrees --l'abandonament planificat dirigit a restaurar els processos ecològics naturals i reduir el control humà dels paisatges-- de la qual ja he parlat
altres voltes i que comence a plantejar-me com una ferramenta més a tindre en compte. Una cosa, en tot cas, és segura: sense la participació, l'acord i la complicitat dels habitants de les zones rurals, qualsevol actuació està destinada al fracàs.
Si vos interessa el concepte de renaturalització (o rewilding), aquest article --en anglès-- representa una aproximació senzilla i molt recomanable, en la qual s'analitzen també aspectes com els efectes ambientals de l'agricultura tradicional o l'eficàcia de les actuals polítiques europees de desenvolupament rural. I quant al cas concret de Vilafranca, mentre preparava les notes per aquesta entrada m'he assabentat que Edicions 96 acaba de publicar-ne un llibre, escrit i il·lustrat per l'amic Paco Tortosa, que encara no he vist però que llegiré àvidament tan bon punt arribe a les meues mans. Per cert: fullejant allò que deia Cavanilles sobre el terme de Vilafranca, m'he trobat aquest paràgraf, que potser no ve massa al cas però no puc estar-me de transcriure:
"Como queda tanta porcion inculta, se crian muchos ganados, que dan hasta 3.000 crias. Es laudable esta industria, y aun necesaria hasta cierto punto; pero como es propiedad de los mas ricos, que aumentan sus caudales sin mudar la infeliz suerte de tantos vecinos, convendria mirar de cerca sus maniobras, y poner coto á la codicia. Quieren no pocas veces los labradores romper eriales para aumentar la masa de frutos, y se oponen los ganaderos pretextando que son tierras inútiles para la agricultura, ó haciendo ver que es práctica antigua el conservarlas sin cultivo. (...) con todo eso se valen de semejantes razones, y ocultan la verdadera causa, que es su interés; el cual logran fácilmente, porque aumentando el número de pastores sin tantos gastos como exige la lagranza, tienen mas lana, crias, hacienda y despotismo. Son ellos por lo regular los que mandan los pueblos, haciendo pasar la vara de Alcalde sucesivamente por sus afectos ó dependientes; tienen mil medios de presentar pruebas de lo que les acomoda, y logran sentencias favorables en los pleytos. El Estado necesita de ganados; pero la fuerza y las riquezas que le proporciona la agricultura, exceden sin comparacion á las que puede suministrar la pastoricia. Así vemos poca población y mucha pobreza en las provincias de ganados, que sirven para enriquecer un corto número de individuos."
