Cauen

"Siga com siga, el que resulta inqüestionable és que les condicions que van permetre que Blasco arribara a ser, durant dècades, un astre rutilant en el firmament polític --diguem-ho així-- d'aquest País, no solament no han millorat, sinó que probablement s'han degradat encara més; i és sobre això, i no sobre l'eventual desaparició (temporal o definitiva) d'un o d'altre cos celeste considerat individualment, sobre el que hauriem de preocupar-nos". Ho escrivia fa quasi un any, a tall de l'expulsió de Rafael Blasco del grup parlamentari popular quan va ser imputat per l'anomenat "cas Cooperació" (o, millor dir: quan va gosar qüestionar a Alberto Fabra en unes declaracions a la premsa, que sembla que la presumpció de robatori no era suficient per fer-lo fora). I ves per on que, en l'espai d'uns pocs dies, no solament sembla confirmar-se, sentència en mà, que l'eclipsi va de bo, sinó que també aquelles 'condicions' de les quals parlava, i que l'ex-conseller --ara ja condemnat-- va saber administrar hàbilment per al seu propi benefici durant tants anys, comencen també a canviar. Queda molt de camí per fer, és evident; tant pel que fa a l'astre en qüestió --i als previsibles recursos que encara hauran de resoldre's abans que la sentència siga ferma-- com respecte a un firmament que, tot i els signes esperançadors, presenta encara massa incògnites: no ha d'oblidar-se que, malgrat tot, el Partit Popular segueix sent la força més votada al País Valencià. Però hui, vint-i-huit de maig de dos-mil catorze, és sense dubte un dia per recordar. I no serà l'últim, estic convençut. 

Imatge de El Mundo

És just reconèixer i agrair la feina de tots aquells i aquelles que, fent front a amenaces i desqualificacions de tota mena, han fet possible que el camí que va començar fa més de tres anys haja culminat hui en penes de presó per als responsables d'una trama que resulta, per les seues característiques, especialment repugnant. Hi ha molts que han furtat molt més, però fa falta ser molt pocavergonya per ficar la mà on aquesta banda l'han ficada. Ni que haguera estat només per un euro. 

Lessepsianes

Fins al finals del segle XIX, els caragols marins de la família dels ciprèids –les porcellanes, de les quals ja he parlat altres vegades en aquestes planes-- es trobaven representats a la Mediterrània per quatre espècies (Luria lurida, Schilderia achatidea, Naria spurca i Zonaria pyrum), l'àrea de les quals s'estén també per les costes atlàntiques de Portugal, Canàries i l'oest d'Àfrica. A hores d'ara, però, a les costes mediterrànies hom pot trobar almenys quatre espècies més d'aquesta família: Erronea caurica, Purpuradusta gracilis, Naria turdus i Palmadusta lentiginosa; totes elles tenen en comú el seu origen (procedeixen de l'Oceà Índic, via la Mar Roja), i han arribat a aigües mediterrànies seguint el mateix camí que fan milers de vaixells cada any: a través del Canal de Suez. En alguns casos, fins i tot s'han descrit ja subespècies diferents per a les poblacions que han colonitzat la nostra mar, les quals mostren diferències morfològiques significatives amb les poblacions de les quals procedeixen.

L'aparició d'espècies marines procedents de l'Oceà Índic en la Mediterrània va constatar-se unes poques dècades després que s'inaugurara aquesta infraestructura el 1869. En un primer moment, l'elevada salinitat del Gran Llac Amarg –una massa natural d'aigua hipersalina aprofitada per al trajecte del canal-- va actuar com a barrera per a la majoria de les espècies, però aquest efecte va desaparèixer en diluir-se les seues aigües amb les que procedien de la Mar Roja. En l'actualitat, aquesta migració de plantes i animals –denominada migració lessepsiana per referència al constructor del Canal-- afecta a centenars d'espècies de pràcticament tots els grups. Lògicament, són les aigües més pròximes a Suez –les d'Egipte i Israel, especialment-- les que registren una major varietat i abundància d'aquests nouvinguts, fins el punt que algunes d'elles poden estan causant canvis substancials en els ecosistemes marins de la zona. Però els efectes de la migració lessepsiana s'estenen ja per tota la Mediterrània, i assoleixen fins i tot les nostres costes: la coneguda Caulerpa racemosa, una alga invasora que està produint danys en els nostres ecosistemes, és en origen una espècie lessepsiana. El trànsit invers (açò és, de la Mediterrània cap a la mar Roja, o migració antilessepsiana) és molt més estrany, tot i que també s'han detectat algunes espècies que semblen haver fet aquest trajecte.

Naria (Erosaria) turdus micheloi, subespècie lessepsiana
 descrita de Tunísia. De la pàgina Gastropods.

No tinc encara en la meua col·lecció cap exemplar de caragol marí de procedència lessepsiana, per bé que espere aconseguir-ne algun en breu. Però no deixa de sobtar-me la capacitat que ha adquirit la nostra espècie per modificar, en molt poc temps i de forma dràstica, condicions i entorns que han romàs invariables durant milions d'anys. Tot i que, en aquest cas, és probable que la nostra acció s'haja limitat a anticipar el futur uns quants milions d'anys, quan la Mar Roja --i la resta de la Gran Fosa del Rift, de la qual forma part-- haja estat substituïda per l'oceà que està començant a obrir-se a causa del desplaçament de les plaques tectòniques africana i àrab; clar que, llavors, també les plaques africana i eurasiàtica hauran seguit aproximant-se entre elles, així que ves a saber què en quedarà del que ara anomenem Mediterrània i dels seus invasors lessepsians. O de la nostra mateixa espècie, sense anar més lluny.

Imatge satèl·lit del Canal de Suez. De la Wikipedia. 

Meticulositats (relats conjunts)

Mira, tan se'm fa que sigues l'autor estrella de l'editorial, que els teus llibres es venguen com pa beneït o que sigues un perfeccionista rematat: trobar una Underwood per a que escrigueres la teua novel·la sobre la Gran Depressió ens va costar déu i ajuda, i no em vas sentir queixar-me ni una sola vegada; per al teu llibre sobre l'Edat Mitjana ens vam gastar un dineral en pergamins i plomes d'ànec, i tampoc et vam posar cap problema. Però tot té un límit, així que em sembla perfecte que vulgues escriure una novel·la ambientada en l'Egipte dels faraons; però si no fas servir un ordinador com tothom, t'hauràs de buscar algú altre que l'edite...

Per a la proposta de maig de Relats conjunts. Per cert: ja és casualitat, però fa només uns dies vaig trobar la curiosa història del teclat QWERTY en el magnífic llibre de Jared Diamond "Armas, gérmenes y acero", de lectura molt recomanable malgrat el temps transcorregut des de la seua publicació, i on il·lustra amb aquest exemple la resistència de certes societats humanes a adquirir algunes innovacions tecnològiques --com ara el teclat Dvorak, en aquest cas-- malgrat el suposat avantatge que representarien. Altra cosa fóra comprovar si realment el teclat Dvorak és tan eficient com diuen, però trobe que això ho deixaré per a millor ocasió; almenys, puc confirmar que el teclat QWERTY sembla ser molt superior a qualsevol altre quan es tracta d'escriure la paraula QWERTY...

Bocins de normalitat

Júlia, la meua filla major, va tornar ahir de Torroella de Montgrí, on ha tingut lloc la quinzena edició d'una iniciativa extraordinària, engrescadora i, probablement, molt menys coneguda del que mereixeria. S'anomena "Com sona l'ESO", i essencialment té com a objectiu articular una proposta educativa integral que, a partir de la musica, incideix en molts altres aspectes com la llengua, la igualtat o la convivència. Cada mes de maig, des de fa quinze anys, les diferents activitats que es duen a terme al llarg de l'any en cadascun dels centres que hi participen, culminen en una trobada que té lloc en alguna localitat dels territoris de parla catalana. Tres dies en els quals més de mil joves procedents del País Valencià, Catalunya i les Illes, comparteixen molt més que les seues habilitats musicals, per bé que la música siga evidentment el fil conductor del projecte, i que el resultat final assolisca un nivell espectacular: valga com a exemple aquest "Mariola i el foc" que, amb la participació del gran Pep Gimeno "Botifarra" --cada any, algun grup o artista és convidat a participar-hi-- va tancar la trobada de l'any passat en Cocentaina.

Va ser precisament l'any passat, en viure un poc més a prop aquesta experiència, que vaig començar a pensar-hi, i ho he repetit unes quantes vegades des de llavors, cada volta que hem repassat a casa la gravació d'aquell concert: un País que, malgrat tots els entrebancs, és capaç de dur avant projectes com aquest, és un País viu, molt més del que alguns voldrien. I és així, com quasi sempre, gràcies a l'esforç i l'entusiasme d'unes persones que mereixen tot el nostre reconeixement. No serà fàcil, però pas a pas, bocí a bocí, acabarem guanyant la normalitat que ara ens neguen; una normalitat que, d'alguna forma, la meua filla ha pogut tornar a viure aquests últims dies a l'Empordà, i que estic segur que no oblidarà.

Si no coneixeu "Com sona l'ESO", podeu fer una ullada a la seua web per veure l'abast i els objectius del projecte. També Xavi Aliaga en parlava, fa poc, al seu blog. I, per completar la trobada de l'any passat --a la d'enguany, que vaig poder seguir en 'streaming', hi va haver també moments molt emocionants-- no vos perdeu tampoc la cloenda de 'Botifarra', amb més de mil veus, vingudes d'arreu els Països Catalans, fent-li els cors. 

Mala fama

Ja sap que, en aquestes coses, els humans tendim a ser més aïna exagerats. Però s'ha de reconèixer que, almenys en part, la mala fama que acompanya als estornells pot tindre una certa justificació. En les ciutats, pel rastre incòmode que deixen les seues concentracions --de vegades de desenes de milers d'exemplars-- sobre cotxes i mobiliari urbà, la qual cosa ha donat lloc a imaginatives intervencions destinades, amb èxit variable, a foragitar-los cap a indrets on resulten menys molests. Però sobre tot en en els nostres camps, on són especialment aficionats a l'oliva i altres fruits, i on localment poden tindre efectes notables sobre alguns conreus. Fins i tot ma casa, sense anar més lluny, pot donar fe de la inusitada eficàcia dels estornells negres –l'espècie que cria abundantment en les nostres terres; el seu parent pròxim, l'estornell vulgar, és majoritàriament hivernant al País Valencià-- quan es tracta de fer-se lloc sota les teules per fer niu, amb els efectes conseqüents quan venen les pluges.

Hauriem de recordar, però, que durant gran part de l'any –sobretot, durant la primavera i l'estiu-- els estornells són consumidors actius d'una gran quantitat d'insectes i d'altres invertebrats, amb els innegables beneficis que això representa, també, per a molts cultius. Això, per no parlar de la ingràvida bellesa dels seus estols, en vol admirablement harmònic, quan cobreixen els nostres cels a la tardor. O de la seua innegable habilitat canora, que fins i tot va seduir al mateix Mozart, i que els converteix en un dels grups d'ocells amb major varietat i riquesa de cants –no sempre qualificables com a “musicals”, tot s'ha de dir: els xiulits, sovint estridents, i diversos cloqueigs i crits d'alarma poc agradables a l'oïda, formen part també del seu repertori, el qual enriqueixen imitant a moltes altres aus i fins i tot reproduint altres sorolls com sirenes, telèfons mòbils o la pròpia veu humana.

Personalment, a desgrat de la seua capacitat desteuladora --i de la seua xilladissa, de vegades un poc molesta--  no puc dir que els estornells em resulten especialment antipàtics; ans al contrari, m'atrau el seu caràcter vivaç i la combinació de curiositat i prudència que mostren quan es deixen veure pel pati. És cert, però, que jo no he de patir per si em buiden un bancal d'olives o raïm, i pel que fa a embrutar-me el cotxe, trobe que les tórtores els guanyen de llarg. I al remat, això d'ajuntar-se en grans multituds, menjar tot el que es puga, cridar bona cosa i deixar-ho després tot ple de merda no deixa de ser, si bé es mira, una cosa molt humana...

Internet i les seues possibilitats multimèdia estan acabant amb una pràctica que sempre m'ha resultat especialment curiosa: els intents de transcripció textual --onomatopeica-- que fan servir els llibres especialitzats per descriure els cants dels ocells. Per exemple: per a l'Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles, els xiulits de l'estornell sonen com "sooiii", "duuuie" i "sooit-siooo", els quals es complementen amb notes com "srri" i "srije" i amb diversos crits d'alarma ("kokokokorr", "tretet") o excitació ("geee-geee-geee", "haaa-haaa-haaa"). I eI cas és que, si ho proveu --tot i que fa un poc de risa, posar-se a dir "sooit-siooo!" o "srije srije!" en veu alta--, resulta que és de veres...

Desrutina

Imatge de Les Muntanyes

D'Alcoi estant, un abril sense moros i cristians és, indiscutiblement, un abril estrany. I estrany ha estat també el d'enguany, perquè per segona vegada en poc temps –també el 2011 les festes es van traslladar a maig-- la mobilitat astronòmica de la Pasqua s'ha tornat a imposar a la sacrosanta tradició, i serà a partir d'aquesta vesprada i fins dilluns que els carrers del meu poble tornaran a omplir-se de festa (i presumiblement, per allò del cap de setmana, de moltíssima més gent que si hagueren caigut quan havien de caure). A mi, instal·lat en les desrutines amb les què anem tractant d'adaptar-nos a l'evolució --imparable-- de les malalties dels pares, abril no m'ha semblat inusual només per la falta de festa; de fet, vist ja amb els dos peus a maig, puc dir que el mes --i amb ell, totes i cadascuna de les seues fites temporals, des de la pròpia Pasqua fins el 25 d'abril, passant evidentment per Sant Jordi-- se m'ha passat tan ràpid que quasi no he tingut temps ni de pensar-hi. Per això, i a diferència d'altres anys, aquestes setmanes passades no hi ha hagut temps per parlar, com demana l'època, de flors, diades o llibres, d'orquídies i oronetes, de caminades primaverals –poques, en tot cas-- o de la pertinaç i preocupant falta de pluges: abril estrany, fugaç, eixut, desbaratat.

D'Alcoi estant, però, les festes són les festes, siga quan siga que caiguen o es facen caure. Així que, d'una forma o d'una altra –enguany, a banda de l'hora a la què arriba el capità a la Plaça, caldrà estar pendent d'altres horaris i altres necessitats-- des d'aquesta mateixa vesprada farem per passar-les, i per fer-les passar, de la millor manera possible. Almenys, pel que sembla, no haurem de preocupar-nos per si plou: també en això seran, aquestes, unes festes diferents; desrutinàries, podríem dir, però festes al cap i a la fi. Així que ja sabeu: si vos animeu, per ací estarem. Potser no enmig, però si ben a prop. Per Alcoi i per Sant Jordi, bones Festes!