Groc de roca

En aquestes terres muntanyenques del sud valencià, juliol no és un bon temps per a les flors. Mentre les serres i les valls agostegen sota la calor i la sequera --extrema, enguany--, la majoria de les plantes han tancat ja fa setmanes la seua època de floració, i s'afanyen a produir i escampar les llavors que, si les circumstàncies acompanyen, les perpetuaran una generació més. Hi ha, però, un petit grup de pertinaces ressagueres que semblen desafiar les inhòspites condicions caniculars per posar una discreta nota de color en els eixarrits paisatges estivals. Compte, a les vores dels camins que pugen des d'Agres cap al cim de la Cova Alta, calcides, carlines i cards de moro, pastenagues bordes i alguns fenolls. Unes poques i humils atràctilis esguiten de rosa les brolles i les pinedes, en les quals dominen tot i això les característiques inflorescències arcades dels raïmets de pastor, tan freqüents a hores d'ara en els costers eixuts i pedregosos, que ben bé mereixerien ser triades com a símbols florals del ple de l'estiu.

Sovintegen encara les flors dels crespinells mentre el cami deixa enrere la Valleta i va encarant-se serra amunt. Però en arribar a la carena de la muntanya, amb les primeres i descarnades clapes de roquer, apareix una petita planta que, per rogles, arriba a disputar-li a aquells el seu aparent predomini estacional: més aviat recorda, per l'aspecte de les seues fulles petites i carnoses, a alguna mena de bruc, la qual cosa justifica l'epitet específic (ericoides) amb què és coneguda pels botànics; però n'hi ha prou amb parar un poc més d'atenció a les seues flors daurades per descobrir la seua evident afinitat amb el conegudíssim perícó, del qual resulta ser un parent pròxim i amb el qual comparteix el gènere Hypericum. La cultura popular, però, ha prestat més atenció al seu hàbitat roquer que a les semblances, certes o aparents, amb altres plantes, raó per la qual és coneguda arreu les nostres terres amb els evocadors noms de cor (o esperit) de penya o de roca. La qual cosa no deixa de ser curiosa, perquè tot i compartir composició química (i, per tant, utilitats medicinals i curatives) amb l'herba de Sant Joan, l'ús principal del cor de roca, com de moltes altres espècies que viuen sobre roquers i cingleres, ha estat tradicionalment el tractament de les pedres del renyó o la vesícula, de la mateixa forma que sembla desfer les pedres sobre les que viu; coses de la regla del signe, ja sabeu...

En tot cas, ja siga pels frugals raïms de pastor com pels tenaços cors de roca, el pavelló de l'estiu d'aquestes terres, l'estandard de la seua república, és indiscutiblement groc. Groc de brolla, groc de roca.

Fa ja algunes setmanes, el racó de sa lluna ens va proposar un joc, anomenat Blackout poetry, i que consistia a fer aparèixer un nou text "apagant" (amagant) parts d'un altre de previ. A mi no se'm va acudir res en aquell moment, per bé que vos anime a que vegeu les magnífiques aportacions que van fer-se a la proposta de sa lluna. Però com que ja sabeu que no m'agrada deixar-me coses pendents, i tot i ser conscient que m'he saltat totalment les regles del joc (disculpes, lluna), ací deixe dit allò que, ara com ara, em tindrà ocupat les pròximes dues setmanes. Bon estiu, i que les calorades vos (ens) siguen clements...

Des de l'autobús el Sr. X guaitaVA aquell dia gris que se li refleCtiA a la cara. UN somriure pintat d'un fúCsia intEnS destacaVA al bell mig d'una enorme panCArta peNjada entre dos arbres del parC. AquEll eSclat de color li VA semblar força absurd, gairebé insultant.
Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la CuA. Ell se'l va mirar de reüll seNse bellugar pràCticamEnt el cap; l'animaló duia un veStit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al centre de l'espatlla.
Li VA resultar ridíCul i empipAdor; era com aquells empreNyadors que truCavEn al timbre per vendre aSsegurances de VidA o enCiclopèdies quAN estava tranquil·lament assegut a la butaCa.
MentrE ignorava la SeVA irritant presènCiA, es va creuar amb uN músic ambulant que Cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contEmpla la vida". Ficava una paSsió desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblaVA reivindicar res, ni havia CAp moneda al terra...
El Sr. X, iNComodat pEr aquell improviSat personatge, només el VA mirar un instant, desaprovant aquell esClAt de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris moNotonia de l'existènCia.
SEguia metòdicament Sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni VeiA missatges enlloC i Així era com havia decidit viure...
Hi ha qui pot peNsar que ja feia temps que era mort, però en tot Cas, aquESta apreciació no deixa de ser abstracta i molt subjectiva.

Al niu

A mi em va tocar la part més fàcil: carregar part del material d'escalada fins al capdamunt del Pic Negre, i esperar que els companys de FAPAS-Alcoi i el Centre Excursionista Contestà, que van descendir fins als nius, acabaren el seu treball per tornar-lo de nou fins els cotxes. El treball: marcar els polls de voltor que han nascut enguany en aquesta petita colònia, una més de les que, a partir de l'emplaçament principal del Barranc del Cint i com a resultat del Projecte Canyet, estan començant a aparèixer, en els últims anys, per diverses serralades de l'Alcoià i el Comtat. Potser a la pròxima m'animaré jo també a posar-me l'arnès, tot i que em tem que hauré de fer prèviament un curset intensiu perquè tinc la tècnica molt rovellada; pel moment, ja em va anar bé quedar-me dalt del cingle per deixar testimoni gràfic de part del procés --la part que que es veia des de dalt; les imatges dels nius, entre elles la del poll marcat que hi ha més avall, les van prendre els qui hi van baixar-- i del paisatge que s'albira des del Pic i que, ni que fóra només per un moment, ens va posar a l'alçada dels voltors que han tornat a sobrevolar-lo.

Calorades i cansaments han fet que aquestes setmanes de silenci no hagen estat tampoc de molt caminar, la qual cosa no lleva que, de tant en tant, haja fet alguna escapada modesta per les muntanyes de la rodalia. Com ara aquesta, a finals del mes passat, que m'he retrobat fa una estona posant ordre en les fotos pendents --el blog no ha estat l'únic que he tingut abandonat darrerament-- i de la que no m'he pogut resistir a deixar constància. Els polls, a aquestes alçades, ja fa temps que hauran volat, i gràcies a les marques sabrem més del futur que els espera; prometedor, vull creure...  

Un silenci

El procés, si fa no fa, sol anar més o menys així: per una o altra raó, arriba un moment en què deixe de poder dedicar-li al blog temps, cap o totes dues coses, la qual cosa acaba tenint com a conseqüència una aturada temporal (i habitualment no premeditada; "no programada", podria dir-se...) de l'activitat de La línia. Tard o d'hora, però, les circumstàncies acaben canviant; els tràfecs que ocupaven el temps, el cap o totes dues coses comencen a esbandir-se, i a poc a poc comença a haver-hi alguna vesprada disponible per seure davant del teclat i veure de recuperar alguna de les idees que, fins i tot en els moments més atrafegats de l'aturada, no han deixar de rondar pel cap perquè a aquestes alçades ja fa temps que em vaig adonar que una cosa és deixar d'escriure al blog, i altra molt diferent deixar de pensar-ne. I ací és on ve el problema, perquè --digueu-me maniós-- quan arriba aquest moment sempre em fa la sensació que, en aquestes circumstàncies, no n'hi ha prou amb reprendre-ho simplement allà on ho vaig deixar, i que hauria de trobar alguna forma de reomplir el buit, d'apedaçar l'incòmode i imprevist esquinç que li ha quedat al blog després d'aquestes setmanes d'abandonament... És el cas, però, que aquesta vegada, amb les vacances ja a la vista i després d'un parell d'intents òbviament infructuosos de reomplir i apedaçar, he decidit fer-ho senzill, deixar-me de manies i, simplement, començar a escriure per començar a tornar. Ha estat, només, un silenci.