"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 28 de març del 2021

L'efecte cirera

El que va encetar la sèrie va ser, aquesta volta, "Canto jo i la muntanya balla", del qual ja vaig deixar dit que em va semblar un llibre deliciós, i que em va dur, a tall de les nombroses referències rondallístiques i seguint indicació expressa de l'autora, a interessar-me pels llibres de Pep Coll, reconegut especialista en la cultura popular del Pirineu. "Mentre el món serà món. Llegendes de les valls d'Àneu" és un llibre senzill la lectura del qual em va resultar, enamorat com estic d'aquelles terres, plaent i evocadora, però que em va fer quedar amb ganes de més. "Muntanyes maleïdes" havia de ser inevitablement el següent pas, però no em va ser fàcil fer-me amb ell, i al remat vaig haver de recórrer a comprar-lo de vell (per cert, amb dedicatòria de l'autor a una companya de feina de l'any 1993). El cas és que, mentre m'arribava, i havent-me ja ficat en l'embolic aquell de la llegenda de Mariola, em va semblar interessant saber-ne un poquet més de totes aquestes coses, i m'hi vaig embarcar en la lectura de "Cuentos y leyendas tradicionales (Teoría, textos y didáctica)" d'Eloy Martos, un manual que, si més no a ulls de profà, m'ha resultat aclaridor quant a conceptes i tipologies en literatura popular. I encara, entre unes coses i altres i gràcies al treball d'en Joan Borja, vaig saber de l'existència de la folklorista Sara Llorens --una figura poc coneguda però certament fascinant-- i del seu recull perdut de llegendes populars, arreplegades a Bolulla entre 1928 i 1929: "Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines" recupera totes dues, la figura i el recull, i a més d'incorporar molta informació rigorosament tractada, m'ha resultat molt agradable de llegir... Els llibres, ja ho sabeu, venen a ser com les cireres en cistell: vas amb la idea d'agafar-ne només una, però sempre te n'emportes unes quantes d'enganxades. I si ha de ser així, doncs millor no resistir-se. Ni en un cas, ni en l'altre. 



Era difícil no pensar hui en les cireres caminant per la rodalia de la preciosa vila de Planes, que té fama merescuda de fer-ne moltes i molt bones. La florida, pel moment, va fent el seu camí, i ja veurem com queda enguany la collita. El recorregut, per cert, per esplèndids paisatges però ben diferent de la tranquil·la i silenciosa passejada de l'altre dia. Pels altres caminants, un poc (m'he trobat, al passar per l'Encantada, alguns exemplars característics de la coneguda varietat "loquaç i dur d'oïda"), però sobretot pels motoristes: o n'hi ha molts, o tots han triat hui per esplaiar-se la mateixa carretera. O les dues coses juntes, que també podria ser.





8 comentaris:

  1. A aquest post només li falta sentir l'aroma de les flors dels fruiters.
    Seguint l'enllaç de l'Encantada he tornat a escoltar "La Gossa Sorda". Tot un plaer admirar la bellesa...
    "Dona d'aigua.
    Esperit rebel del bosc,
    criatura de la lluna.
    Dona d'aigua.
    Sentinella de tresors,
    puny encés i esquena nua."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que va ser un passeig molt aromàtic, xavier. Pels cirerers vers, i també pels que ací anomenem de Santa Llúcia, que fan de patró per als empelts i que a les vores dels bancals abandonats fan una florida tan vistosa com fragant. No s'hi pot queixar, la dona d'aigua del Barranc de l'Encantada: de tresors per a guardar, en té a bastament... Moltes gràcies, salut!

      Elimina
  2. De tots els llibres que ens ensenyes i que parles, només n'he llegit dos, el d'Irene Solà que em va agradar molt, m'ho vaig passar molt bé amb ell, coneixent de molt a prop el territori encara es gaudeix més i Muntanyes Maleïdes de Pep Coll que també em va agradar molt, però fa molt més temps que el vaig llegir i no el tin tan present.

    Els llibres i les cireres, dues coses que sempre em tempten i que com dius és bo deixar-nos temptar i anar estirant després de l'un (o una) un altre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots dos els he gaudir bona cosa, Carme. La veritat és que no coneixia a Pep Coll, i en especial el "Muntanyes maleïdes" m'ha agradat molt, pel que conta i per com està escrit. I el rastre encara s'ha estirat un poquet més: fa molt de temps que tenia pendent "Pedra de tartera", i ja que estic tan pirinenc, m'ha semblat que era el moment... A veure si, quan arriben les cireres, els penjolls donen també tant de si. Salut i una abraçada!

      Elimina
  3. Xerrant de cireres, m'has fet pensar en un dijous d'estiu quan, amb una panxa ben grossa, vaig tenir un antull (l'únic en tot l'embaràs), al veure en el mercat una bona pila de cireres. Me'n vaig anar directe i sense mirar si havia algú, vaig dir: "me'n posi un quart!" i de sobte em vaig adonar que hi havia tres dones esperant torn. Totes, al mateix temps, van dir: "dóna-li que no sigui que surti el nin amb un antull". Vaig demanar perdó, més encesa que un misto, però em va donar les cireres i me'n vaig anar més contenta que unes pasqües, menjant-les mentre anava cap a casa. Si el vent ens ho permet, tindrem cireres enguany.😉

    No he llegit cap llibre dels que dius, però prenc bona nota.

    Aferradetes i bona tarda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet riure imaginant l'escena, lluna :) A mi m'encanten les cireres --són un autèntic vici--, així que ja podria ser que m'haguera passat el mateix, però sense embaràs pel mig; segurament, les dones de davant no haurien estat tan comprensives...

      Esperem que la collita vaja bé, que ausades que és una fruita delicada... Tinc amics que en fan, a la Vall de Gallinera, i ja fa anys que vaig decidir no fer-los mai cap comentari sobre el temps: aparentment, sempre fa el contrari del que tocaria... Salut i una abraçada!

      (Crec que el "Canto jo..." combinaria bé amb un bon plateret de cireres per anar menjant. Bé, amb cireres qualsevol llibre combinaria...)

      Elimina
  4. Les cireres no són de les fruites més apetitoses per a mi. Ara bé amb els llibres subscric el que dius. Quan descobreixo un autor o em poso amb un tema, no em conformo ni amb un, ni amb dos, ni amb tres ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em passa molt, Alfonso. I crec que el meu llibreter de capçalera n'està ben content amb les meues manies, que són moltes i variades. Sort que a casa (a la del poble, pel que deiem l'altre dia) hi ha lloc de sobres per als llibres. I quant a les cireres, cap problema: ja me'n faig càrrec jo ;) Salut i una abraçada!

      Elimina