"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 15 de març de 2021

Bestretes

A la vista de com va enguany l’assumpte de florir per aquesta contornada, no esperàvem que la cosa fóra massa diferent a la Xortà. Així que aquesta volta es tractava sobretot de caminar, perquè a desgrat de les pistes forestals que a hores d'ara la travessen i que són quasi impossibles d’evitar en desplaçar-s’hi a peu, la serra encara conserva senders de bona traça que no per coneguts deixen de ser una bona opció quan es tracta, com era el cas, de soltar un poc les cames i gaudir sense altres pretensions del sol i la muntanya. Sendes interessants pels propis paisatges que travessen, farcits de testimonis de l'antiga vida a la serra i presidits pels imponents roquissars que la culminen; però també perquè les vistes que s'albiren des del cim al qual hi menen --l'esvelta i enlairada Penya Alta, de 1.220 metres d'altitud-- són, almenys al meu parer, de les més estimables i estimulants d'aquest abrupte sector del País per les seues privilegiades perspectives sobre les valls i serralades que el conformen.

Al remat, de camí, de sol i de paisatges, en quedàrem ben servits. I tot i que les previsions, quant als ritmes naturals, es van veure majoritàriament complides, encara vam tindre la sort de trobar, ací i allà, algunes remarcables primeries. La vistosa floració d’alguna barlia, per exemple, orquídia matinera que ja coneixíem d’aquesta rodalia però que sempre alegra retrobar. O la recuperada activitat dels rèptils que, com els escurçons, comencen a deixar enrere la pausa hivernal i als que ara és més fàcil descobrir mentre busquen assolellar-se en les àrees més obertes. Tot plegat, poc més que una bestreta d’aquesta parsimoniosa primavera que sembla acostar-se sense pressa i que, si es compleixen els pronòstics que parlen de fred per als pròxims dies, potser encara s’ha de fer esperar un poc més. Però ja arribarà, sense cap dubte; i la rebrem, llavors, com es mereix. 


Ja he parlat, altres vegades, de l‘interessant patrimoni toponímic que serven aquestes terres esquerpes que van ser llar de moriscos i de mallorquins. I tot i que aquesta vegada tampoc no eren les paraules el motiu principal de la visita, cada volta que m’hi acoste no puc deixar de parar atenció a alguns dels noms de lloc que ens van sortint al pas. El sonor Golejàvel (de qûrà al-gâbal, “les alqueries de la muntanya”), per exemple; o el mateix de la Xortà, perquè cabut --i atrevit-- com sóc, encara li faig voltes a la proposta de Coromines, qui el fa derivar, junt amb la forma Xortal, recollida al terme de Moixent, del llatí "lucertane" (o “lucertare”) per la suposada abundància de fardatxos a la serra. El mestre rebutja a més qualsevol relació amb el mot castellà “Chortal” (que segons el diccionari de la RAE vindria a ser un fondal o “lagunilla” en el que brolla aigua poc abundant), en dubtar-ne fins i tot de la seua existència, “simple invenció d'un aspirant a acadèmic”. Sembla, però, que Chortal (o Churtal), és paraula ben documentada en la llengua veïna i un topònim relativament habitual en moltes zones, sempre associat amb la presència d’aigua i que alguns autors fan procedir --a través de l’àrab andalusí-- de l’arrel llatina "surctus", la qual cosa s’adiria bastant bé a les nombroses dolines que sovintegen a la nostra serra (citada, per cert, com a “Xortar" en una llegenda recollida per Sara Llorens a Bolulla). Deixem-ho, en tot cas i pel moment, en cabòries de diletant, que com sempre estic segur que sabran disculpar-me aquells de debò saben d’aquestes coses.





8 comentaris:

  1. He pogut fotografiar sovint aquesta orquídia salvatge. Però l'escurçó que encara és més salvatge no l'he fotografiat mai. Un dia en vaig trobar un en mig d'un camí i tots dos vam sortir cames ajudeu-me. Jo a gambades i ella arrossegant-se com un llamp.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que imposen un poc, però aquest era bastant petit i semblava poc actiu, així que es va prestar a posar per a les fotos tranquil i resignat. Amb tot, el perill amb aquests animalons és no veure'ls, sobretot quan s'enfilen matolls amunt i te'ls trobes d'improvís.

      M'he imaginat l'escena de la trobada/fugida i m'ha fet molta gràcia :) En general, ells ens solen tindre més por a nosaltres que a la inversa, però la prudència sempre és una mesura intel·ligent. Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Quines bones cames teniu!!
    Un magnífic paisatge per gaudir des de la butaca de l'ordinador, que d'altra manera no hauria vist. Vols dir que és molt segur amb aquestes serps?, què és molt maca en foto, però tenir-la a uns pams dels peus, no sé jo!
    Aferradetes i gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta caminada va ser un poc llarga, lluna, però els paisatges ho compensen a bastament; eixir a la muntanya ha estat una de les activitats que he pogut recuperar en rebaixar la càrrega de faena, i la veritat és que ho agraisc molt (i ho he agafat amb ganes...)

      Com li deia a xavier, no era un exemplar molt gran (un parell de pams a tot estirar) i anava aparentment despistat; amb tot, no li perdérem ull mentre el retratàvem ;) Gràcies a tu, abraçada!

      Elimina
  3. M'agraden molt les teves caminades, les teves flors i també les teves cabòries de diletant, però els escurçons em fan venir esgarrifances només de veure'ls en foto. I no et pensis, que reconec que són guapos, però no me'n fio ni un pèl. Jo també n'he vist un (dos cops) pel Pirineu, fa anys, però ni remotament m'hagués entretingut a fotografiar-lo. He, he, he...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps que això de les serps és bastant habitual, Carme... A mi no em fan gens d'impressió, però tinc el meu punt dèbil amb alguns insectes: per més que he tractat de racionalitzar-ho (que ja veus quines coses, per a un biòleg), els bitxos grans que fan soroll em posen dels nervis; especialment, els borinots negres, que m'erice només de pensar-hi... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Com fa tothom jo també em pregunto si la foto del escurçó es teva, es veu de molt a prop. Ets més valent del què em pensava o més inconscient, ara m'has recordat al biòleg de Prometeus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb la de Prometheus crec que no m'haguera atrevit, però aquesta ens ho va posar fàcil; si haguera vingut el seu papà igual no ho haguérem tingut tan clar ;) Ara, reconec que alguna inconsciència si que faig de tant en tant, sobretot quan vaig conduint i veig una planta o un bitxo que em crida l'atenció. Res que done per a una pel·lícula, en tot cas... Salut i moltes gràcies!

      Elimina