El primer impuls, després de la
nevada d'ahir (no pot dir-se que imprevista, però si un poc sorprenent per les cotes tan baixes a les que finalment hi va arribar la neu) era pujar a algun dels cims emblanquinats de les serres de la rodalia, i amb aquesta intenció he eixit de casa aquest matí. A mig camí de la
Serrella, però, m'ho he repensat, un poc intimidat davant la perspectiva, en dia festiu, de trobar-me amb la gentada habitual que s'hi sol aplegar a la muntanya en aquestes ocasions. No puc dir que no em sàpiga un poc greu, perquè vista des de baix la cosa prometia i segur que amb gent i tot hauria pagat la pena. Però a canvi, caminant en solitari per les sendes conegudes d'
Alfaro i
Malafí, he pogut gaudir d'un regal esplèndid i inesperat: el silenci. I m'ha sorprès tant trobar-me'l de sobte, quan he parat un moment de caminar, que fins i tot m'ha commogut. Ni una veu, ni un crit, ni la remor llunyana d'un motor; només el refilar dels ocells en el barranc, algun corb grallant de tant en tant en tant, i les esquelles d'un ramat invisible pasturant Alfaro amunt... Un silenci
natural, rotund, vivificant, com feia temps que no l'experimentava en aquestes muntanyes, i que fins i tot m'ha permès adonar-me'n, pel sorollet quasi imperceptible d'una pedra rodolant, que jo mateix era observat, a més d'observador. Després, ja de tornada, no he pogut deixar de pensar en com ens hem acostumat, penosament, a viure sense ell; tant, que al principi m'ha costat un poc reconèixer-lo, i que poder gaudir-ne per unes hores m'ha semblat una raresa, un autèntic privilegi que --malauradament-- no sé quan es podrà tornar a repetir. Nevar, si fa no fa, neva tots els hiverns...
El silenci és un tresor que perdem de mica en mica... com t'entenc!
ResponEliminaLa veritat és que va ser una sensació estranya, Carme. Per aquestes muntanyes sempre hi ha una carretera més o menys pròxima, algú descimalant les oliveres, encara que siga un avió que passa... I aquesta volta, i durant una bona estona, cap d'aquests sorolls, ni de tots aquells que ens fan de fons cada dia quasi sense adonar-nos-en. És un tresor, en efecte, i cal cuidar-lo més del que ho fem. Salut i moltes gràcies!
EliminaSaber-ho trobar, en el nostre entorn, és la clau per a poder viure.
ResponEliminaAferradetes.
Aiii que m'he oblidat!
EliminaFELiCiTATS!!
Moltes gràcies, lluna :) Jo també ho pense, un poc de silenci, ni que siga de tant en tant, és absolutament imprescindible (i cada volta més difícil de trobar); almenys, tractarem de no contribuir molt a la seua desaparició... Salut i una abraçada!
EliminaE silenci de la neu
ResponElimina... què més es pot demanar?
La mirada d'una guineu.
:) La mirada de la guineu va compensar sobradament les ganes de veure neu, xavier. I a més, és cert que sense el silenci, i amb la meua miopia, quasi segur que no l'haguera vista si no haguera mogut aquella pedreta a l'altra vora del barranc. I ja veus que se la veia interessada... ;) Salut i moltes gràcies!
EliminaPersonalment, i entenc que tu també, trobo a la muntanya una manera d'allunyar-me del soroll del món. És un repte personal, però també una manera d'estar sol (amb la companyia que jo trio) amb la natura. Trobar-me les muntanyes plenes de gent m'enutja, però he de callar perquè jo mateix sóc allà i els altres deuen pensar el mateix de mi. Però bé, ara que ja ens han obert algunes portes del confinament, segur que molta gent tria fer altres coses perquè la muntanya no és el seu ambient, només hi anaven perquè era l'únic que podien fer. Tant de bo sigui així. Espero aviat sortir a caminar, porto molt temps tancat.
ResponEliminaEm passa el mateix que a tu, XeXu; moltes voltes no gose dir res perquè, com tu dius, jo també hi sóc al cap i a la fi (tot i que no llençant crits sense motiu, que això em molesta especialment). Però crec que va ser un diari basc que fa un temps fa fer un titular que deia alguna cosa aixi com que "Las montañas necesitan que abran los bares". Ara, hi ha un soroll que em resulta molt molest, i que em tem que no desapareixerà: si més en aquesta zona i des de fa un temps, les revirades carreteres de muntanya s'omplin els caps de setmana de motoristes que diuen que venen a "fer corbes", fins el punt que és quasi impossible trobar un lloc, en aquestes serres, on no s'escolte de fons el soroll dels motors... Almenys, els bars dels pobles menuts estan contents, amb ells i amb els ciclistes (que fan molt menys enrenou, això és cert). Salut, ànims amb les caminades i abraçada!
EliminaM'alegra que hages gaudit del silenci, a més a més , la neu pareix que tape més els sorolls ;-)
ResponEliminaIgual si t'hagueres animat hauríem acabat xafant neu a la Mallà del Llop, que ja veus que estava ben bonica i tampoc hauria estat gens malament. Però en aquest cas, és quasi segur que la neu si que va tapar molt del soroll: tots els bascosos se'n van anar a per ella; tots tret de mi, és clar ;) Salut i abraçada!
Elimina