Posar-se al dia

Amb freqüència m'agafe les serres a rampells. Quan es tracta de les muntanyes que em queden més a prop, sovint em passa que, després d’haver-me dedicat durant una temporada a recórrer-ne alguna de forma habitual, deixe de visitar-la per un temps --anys, a vegades-- fins que arriba un moment en què, per una o altra raó, torne a sentir l’impuls de caminar-la. Ara mateix, sense anar més lluny, ha començat a passar-me amb la Serrella. I no és que en aquest cas l’haja tinguda del tot abandonada perquè, encara que esporàdicament, m’hi he deixat caure unes quantes voltes; però d’ençà que vaig pujar al Pla de la Casa fa un parell de setmanes, m’ha abellit tornar a  recórrer uns camins que, en ocasions, feia molt que no trescava: revise quan va ser l’última volta que vaig pujar fins el Recingle Alt des de Quatretondeta (un preciós camí, no massa freqüentat, que després de passar per l’encisador racó de la Canal, el Molló de Benasau i la Costera de les Pomeretes, arriba finalment al rocallós llom de la muntanya), i em sorprèn un poc que, a desgrat del que em semblava en fer memòria --els records són enganyívols i el temps passa molt ràpid-- feia ja dotze anys que no hi anava. Raó de més, en tot cas, per deixar-se dur també aquesta vegada pel rampell i aprofitar per renovar la meua ja antiga relació amb la que és, sense dubte, una de les meues muntanyes predilectes: fins i tot als amors més sòlids i incondicionals  els va bé, de tant en tant, posar-se al dia.

A l'esquerra, font de la Canal de Quatretondeta la setmana passada; a la dreta, l'abril de 2012. Tant de bo que pugam tornar-la prompte a veure així...

Història sagrada (relats conjunts)

Isidre Nonell (1910), Natura morta amb cebes i arengada

--I recordeu aquella altra vegada, a la vora del mar de Tiberíades, quan el Mestre va fer que alimentàrem a tota aquella multitud només amb cinc cebes i un peix? Quina passada de miracle, veritat? Impressionant, quin gran dia, encara m’aborrone només de pensar-ho...

--Pans.

--Perdona, Mateu, com dius?

--Dic que eren cinc pans, no cinc cebes. Jo també hi era, i ho recorde perfectament: cinc pans, i d'ordi, per cert. I tampoc era un peix, eren dos. 

--Doncs diria que et falla la memòria, germà. Tinc la clara imatge del Mestre, al peu de la muntanya, amb la gent famolenca esperant que li donàrem de menjar, i la cistella de la què, per més que n'agafàrem, no paraven de sortir els peixos i les cebes...

--Els pans. Estàs equivocat, Marc.

--No. Eres TU qui s’equivoca, la meua memòria és excel·lent i mai oblidaria una cosa com aquesta. I a més a més, és el meu Evangeli i hi escric el que em sembla, i si no t’apanya doncs fes-te’n tu un altre i avant, vinga home ja...

La meua proposta per als relats conjunts de maig, en la què m'he limitat a recollir una antiga tradició oral sobre l'origen del Cebisme, una doctrina cristiana primitiva els seguidors de la qual sostenien que el Nostre Senyor preferia les cebes front a qualsevol altre aliment, en especial al pa d'ordi; el Concili de Picassent, a finals del segle IV, els va declarar heretges "de ingenti oris odorem".  I en un altre ordre de coses, que diuen aquells: nosaltres, a l'arengada, li diem sardina de bota, i és part fonamental d'una tradició alcoiana que consisteix en sopar, la nit abans del sorteig de la Loteria de Nadal, un ou fregit, un poc de pericana i una de tals sardines. Se li diu el "Sopar del pobre", i amb ell les famílies i les colles d'amics es preparen per abandonar tal condició quan els toque la Sort Grossa l'endemà. Recorde mon pare, cada 21 de desembre, portant a casa les sardines embolicades en un full de paper; a nosaltres ens tocava posar-les entre una porta i el seu marc i premsar-les --ni molt fort, ni massa fluix-- per trencar la crosta de sal sobre les escates i poder-se-les menjar. I per cert, alguna cosa devíem fer malament, perquè el sopar bé, però la loteria ni tastar-la...

 

A propòsit de l'aigua

Fa quatre mil dos-cents anys, diverses àrees del planeta es van veure afectades per una fase d’aridesa extrema que els geòlegs denominen esdeveniment del quiloany 4.2. Tot i que es discuteix encara sobre la possible relació entre aquest episodi climàtic i el declivi de civilitzacions com la de la Vall de l’Indus o l’Imperi Antic a Egipte, els arqueòlegs atribueixen a aquest moment l’aparició, a les planures manxegues, d’un tipus singular d’assentaments humans constituïts per fortificacions circulars, protegides per diverses murades concèntriques de pedra i presidides per una torre central, que albergaven sitges per a l’emmagatzematge d’aliments i, sobretot, pous d’aigua. Aquestes extraordinàries estructures, conegudes com a motillas, són exclusives d’una àrea que abasta part de les actuals províncies espanyoles de Ciudad Real, Albacete i Cuenca; deuen el seu nom a l’aspecte --un monticle de terra i pedres que s’eleva sobre la plana circumdant-- amb què han arribat fins els nostres dies, i caracteritzen un horitzó cultural particular de l’Edat del Bronze conegut com Cultura de las Motillas o Bronze Manxec, del qual formen part també altres tipologies de jaciments com ara les morras o els castillejos, situats habitualment en tossals o esperons rocallosos. 

Entre la cinquantena de motillas que es coneixen a hores d’ara destaca la denominada Motilla del Azuer, situada al terme municipal de Daimiel: cinquanta anys de treballs arqueològics han tret a la llum una estructura extraordinària, bastida amb pedra travada amb fang, la consolidació (i reconstrucció parcial) de la qual permet copsar la complexitat constructiva i la monumentalitat de l’enclavament. A desgrat d’un aspecte exterior relativament discret, l’accés a l’interior del recinte emmurallat (mitjançant visites guiades que cal reservar prèviament) sorprèn per la magnitud de l’edificació; estrets passadissos circulars que discorren entre sobris i esvelts murs de pedra van superant les tres línies principals de defensa fins conduir finalment a la torre central, als peus de la qual hi havia sitges per a emmagatzemar cereals i lleguminoses i des de la què es domina no solament la fèrtil plana del riu Azuer sinó també i sobretot el formidable pou, excavat fins a catorze metres per sota del nivell del terreny, que ocupa el sector oriental de la fortificació i que mitjançant rampes i esglaons permetia accedir a un recurs tan escàs i vital com per a justificar aquesta afanyosa i contundent defensa. La motilla es va abandonar aproximadament mil anys després de la seua construcció, coincidint amb un període climàtic més humit.

Com passa amb tantes altres coses, malgrat que feia ja temps que n’havia llegit coses sobre ella i d'estar a unes poques hores de cotxe des de casa, ha calgut esperar el moment per anar a conèixer la Motilla de primera ma. Però al remat han coincidit un cap de setmana lliure d’altres ocupacions i entrades disponibles per poder visitar el jaciment, i encara que feia un poc de respecte que la realitat no estiguera a l’altura de les expectatives, no ha estat tampoc aquest el cas, ni pel que fa al lloc ni per la visita guiada i per la informació facilitada, tant al propi jaciment com al Museu Comarcal on comença i acaba el recorregut. I a més a més, de Daimiel estant, hom pot aprofitar per visitar alguna de les llacunes d’allò que s’anomena “la Mancha Húmeda” i, molt especialment, les famoses i maltractades Tablas –més aviat, el poc que queda d’allò que va ser un espai natural extraordinari després de que la sobreexplotació de l’aqüífer que l’alimentava haja reduït a la mínima expressió les antigament extensíssimes àrees inundables de la confluència dels rius Guadiana i Cigüela-- o, fins i tot i ja de tornada, les igualment conegudes i concorregudes Llacunes de Ruidera, a les què no havia tornat d’ençà que, sent un xiquet, em van impressionar tant que vaig estar setmanes somniant-les, i que m’ha agradat molt tornar a veure tants anys després. Així que, tot plegat, entre pous fortificats de l’Edat de Bronze, llacunes i aiguamolls, aqüífers més o menys sobreexplotats i altres variades manifestacions hidrològiques i hidràuliques, podria dir que quasi tot, al cap de setmana, ha discorregut a propòsit de l’aigua, per bé que almenys en algun cas podria dir-se millor a despropòsit. 

 

Fa algun temps, en una entrada sobre el denominat Bronze Valencià --contemporani tant de la Cultura de las Motillas com de la de l’Argàrica-- parlava de l’impacte genètic de l’arribada a la Península Ibèrica, cap a l’any 2500 aC, de genets procedents de les estepes de l’est d’Europa, el cromosoma Y dels quals va substituir quasi per complet i en unes poques generacions al de la població masculina preexistent. Doncs bé, és en un altre extraordinari jaciment del Bronze Manxec (el Castillejo del Bonete, al terme municipal de Terrinches, coetani i relativament pròxim a la Motilla del Azuer) on es va descobrir fa uns pocs anys una tomba doble que il·lustra aquest procés, en haver-s'hi inhumat una dona amb perfil genètic indígena junt amb un home d’ascendència iamna. No m’hi vaig poder acostar aquesta volta al Castillejo, que mostra trets --com ara les alineacions solars-- que el fan especialment interessant i al que potser hauré de buscar el moment d’anar-hi; però pel moment, espere poder visitar prompte un altre jaciment, en aquest cas d'època ibèrica i a terres catalanes: si ja fa temps que m’abelleix conèixer els Vilars d’Arbeca, el seu pou i les seues fortificacions, ara encara més. I a la pròxima, els nurags.

 

Els noms de la rosa

Per a les diferents espècies que viuen espontànies a les nostres terres --no sempre fàcils de distingir entre elles si no es presta atenció a detalls de vegades subtils en flors, tiges i fulles-- solem fer servir noms com roser bord, salvatge, silvestre, boscà o de pastor, tot i que gavarrera (i les seues diverses variants segons els llocs) i fins i tot tapaculs, que com l'anterior fa referència als seus fruits característics, són també bastant habituals. Tots ells s'utilitzen també per a aquesta, tot i que en ser fàcil de diferenciar per les flors blanques, les tiges enfiladisses i les fulles persistents (l'epítet sempervirens, amb el qual és coneguda pels botànics, fa referència a aquesta característica) se la sol distingir amb el nom d'englantina; paraula, aquesta, d'evidents reminiscències jocfloralistes i que sembla que s'empra també per al que per a nosaltres és la flor del gesmiler, encara que la seua etimologia, que a través de l'occità remet al llatí aculeus i per tant al seu caràcter punxós, sembla més adient per a un roser... A punt de batre rècord d'eixutor, no està la primavera posant les coses fàcils ni per a moltes plantes ni per a aquells que ens agradem d'observar-les; per sort, no tot es redueix a les orquídies i altres exquisideses vegetals, i no cal anar molt lluny per trobar a qui prestar-li una atenció per altra banda merescuda. Especialment, si a més de flors hi ha les paraules, ja sabeu: stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus...

Pel seu nom

Puc arribar a entendre la raó per la qual algú va començar a dir-li a la Serrella "el Pirineo alicantino". Fins i tot estic disposat a acceptar que aquells que utilitzen l'expressió, que sembla haver fet certa fortuna a la vista de seua presència a la xarxa i als mitjans, no ho fan amb cap mala intenció sinó motivats per una vaga voluntat promocional. Però res d’això no lleva que, a més de semblar-me una comparació tan odiosa com qualsevol altra (o potser un poc més: com deia Lisa Simpson, “Anything that's the something of something isn't the anything of anything”), ho trobe poc respectuós amb el nostre maltractat patrimoni toponímic i, en última instància, d'una coentor supèrflua i totalment innecessària: tant el nom dels seus cims més característics (el Recingle Alt, el Pla de la Casa, la Mallada del Llop...) com el de la pròpia i completa serralada tenen, des del meu punt de vista, encís, personalitat i força evocadora suficient com per no haver de menester cap altre "eslògan" o reclam suplementari. Deia el mestre Pellicer que, entre tots els noms de les grans serres diàniques "que sonen meravellosament i ressonen encara millor", el de Serrella és el "més suau, més sibilant, més penetrant i íntim, tot conservant sencera l'aspra càrrega agresta de la muntanya". Així és que puc arribar a entendre-ho, i potser no es fa amb mala intenció; però dir-li a la muntanya (a totes les muntanyes) el seu autèntic nom, hauria de ser un compromís indefugible per a tots aquells que ens estimem el territori, la seua cultura i la gent que viu. Ni “Pirineo”, doncs, ni “alicantino”; ara i ací li diem Serrella, una muntanya bellíssima i per molts motius extraordinària, i que mereix ser coneguda pel seu nom a tot arreu.

Pujar al cim del Pla de la Casa --en aquest cas, pel camí clàssic que hi duu des de Fageca pel Barranc del Moro-- sempre és una caminada estimulant, fins i tot quan has de compartir sender (cosa amb la què no comptàvem) amb uns quants centenars de corredors i corredores d’aquells que ara en diuen “de muntanya” disposats a gaudir, com no, del "Pirineo alicantino". Pel demés, les agressions sobre el nostre patrimoni toponímic provocades pel model turístic depredador són ben conegudes, i tot i ser especialment manifestes en les àrees més intensament urbanitzades, els seus efectes s'escampen molt més enllà: no es tracta només de substituir per un impersonal (i castellanitzador) "Cumbres del Sol" el tradicional Puig de la Llorença; és fins i tot començar a trobar-se senderistes britànics que, en lloc de pel Pas de la Rabosa de Benifato, et pregunten com es puja a "The fat man’s agony". I ja posats, i sense eixir de la Serrella, potser que tornàrem a dir "Recingle de la Finestra" i anàrem deixant també això tan modern i ocurrent de la “Penya d’Àfrica"...