 |
| Isidre Nonell (1910), Natura morta amb cebes i arengada |
--I recordeu aquella altra vegada, a la vora del mar de Tiberíades, quan el Mestre va fer que alimentàrem a tota aquella multitud només amb cinc cebes i un peix? Quina passada de miracle, veritat? Impressionant, quin gran dia, encara m’aborrone només de pensar-ho...
--Pans.
--Perdona, Mateu, com dius?
--Dic que eren cinc pans, no cinc cebes. Jo també hi era, i ho recorde perfectament: cinc pans, i d'ordi, per cert. I tampoc era un peix, eren dos.
--Doncs diria que et falla la memòria, germà. Tinc la clara imatge del Mestre, al peu de la muntanya, amb la gent famolenca esperant que li donàrem de menjar, i la cistella de la què, per més que n'agafàrem, no paraven de sortir els peixos i les cebes...
--Els pans. Estàs equivocat, Marc.
--No. Eres TU qui s’equivoca, la meua memòria és excel·lent i mai oblidaria una cosa com aquesta. I a més a més, és el meu Evangeli i hi escric el que em sembla, i si no t’apanya doncs fes-te’n tu un altre i avant, vinga home ja...
La meua proposta per als relats conjunts de maig, en la què m'he limitat a recollir una antiga tradició oral sobre l'origen del Cebisme, una doctrina cristiana primitiva els seguidors de la qual sostenien que el Nostre Senyor preferia les cebes front a qualsevol altre aliment, en especial al pa d'ordi; el Concili de Picassent, a finals del segle IV, els va declarar heretges "de ingenti oris odorem". I en un altre ordre de coses, que diuen aquells: nosaltres, a l'arengada, li diem sardina de bota, i és part fonamental d'una tradició alcoiana que consisteix en sopar, la nit abans del sorteig de la Loteria de Nadal, un ou fregit, un poc de pericana i una de tals sardines. Se li diu el "Sopar del pobre", i amb ell les famílies i les colles d'amics es preparen per abandonar tal condició quan els toque la Sort Grossa l'endemà. Recorde mon pare, cada 21 de desembre, portant a casa les sardines embolicades en un full de paper; a nosaltres ens tocava posar-les entre una porta i el seu marc i premsar-les --ni molt fort, ni massa fluix-- per trencar la crosta de sal sobre les escates i poder-se-les menjar. I per cert, alguna cosa devíem fer malament, perquè el sopar bé, però la loteria ni tastar-la...
Molt ben trobat aquest relat !...i si et sóc sincer , no sé si m'encanta més el relat o la explicació ! hehehehe..... felicitats !! i bon profit, encara que no toqui la "grossa"! :)
ResponEliminaMoltes gràcies, artur. És el que vindria a ser un relat “contextualitzat” 😉
EliminaÉs curiós (o no), però des de fa uns anys molts restaurants d’Alcoi i comarca ofereixen celebrar-hi el “sopar del pobre”, la nit del 21 de desembre, a uns preus que contradiuen visiblement el seu apel·latiu, i també he vist que les arengades o sardines de bota tenen ara quasi la consideració de “menjar gourmet”. Els temps canvien, sense dubte; i encara sort que els evangelis romanen... Salut i abraçada!
Thanks for both an enjoyable and interesting read.
ResponEliminaThe corners of my mouth have not yet returned from their expedition to my ear-lobes. ;-)
Ah! And as I enjoyed to see Saramago and (not explicitely) Chirbes mentioned in your labels, I shall certainly come back.
La pau de la nit!
Moltes gràcies a tu, Sean. Fer nàixer un somriure (i quina forma més interessant de descriure-la, per cert) és premi molt més que suficient 😉
EliminaSaramago és, sense cap mena de dubte, un dels meus autors de referència --pel fons i per la forma-- d’ençà que el vaig descobrir. A Chirbes vaig arribar més tard i de forma un poc més vacil·lant, però fa poc he acabat de llegir els sis volums dels seus “Diarios”, i he tornat a agafar les seues primeres obres amb una mirada diferent que m’està ajudant a descobrir també matisos que m’havien passat desapercebuts en el seu dia. En tot cas, m’alegra molt compartir també preferències literàries 😊
Salut i una abraçada!
Quan la història s'ha de refiar de la memòria dels que la conten solen passar aquestes coses, sempre es compleix allò de "tants caps, tants barrets".
ResponEliminaEn conseqüència, hem de procurar basar-nos en cronistes de solvència contrastada. Veiem, doncs, que ens diu LA TRINCA sobre aquest fet històric tan concret:
«Un bon dia que en Manel i els seus deixebles
van trobar que sols tenien per dinar
dos llonguets i una llauna de sardines,
en Manel per mil ho va multiplicar
i veient aquell piló de pans i peixos
els va dir: “Serviu-vos vosaltres mateixos”
Fou així que a Palestina i sense nervis
s'acabava de muntar el primer 'self-service'»
Bé, es veu que sí que eren pans (llonguets, per ser més exactes) i que el Concili de Picassent va obrar santament en considerar herètics als 'cebistes' i condemnar-los in aeternum que no els toqui mai la Grossa.
PS: Espero que després de llegir aquesta frase final no tinguis temptacions de dir-me que barrejo les coses perquè no he acabat d'entendre la teva explicació del final. Si ho fas, no tardaré ni un minut a considerar-te un heretge o alguna cosa pitjor.
PS2: (Ara sense bromes) Molt bo el relat que és ben divertit i que, en l'essencial, també podria haver estat ben real. Has tingut una idea genial. Felicitats!!
Oh, quins bons records amb En Manel “hiperstar”! L’havia oblidada completament, gràcies per dur-me-la de nou a la memòria, Mac 😊 No és estrany, atenent als mitjans dels quals disposa l’ortodòxia per imposar la seua opinió, que la Trinca no s’hi referira obertament a les cebes, per bé que hauria esperat una altra cosa d’algú que va tindre la perspicàcia suficient com per adonar-se’n que, a desgrat de certes interpretacions sense dubte interessades, és evident que no era una poma, que era una patata... Amb tot, i com passa també amb certa freqüència, els esforços per silenciar a qui no pensa igual no sempre tenen els resultats esperats: és cert que, per als cebistes, ser declarats heretges pel Concili de Picassent va ser un cop molt dur, però una part de la seua doctrina ha arribat fins als nostre dies, encara que sol passar desapercebuda per a la majoria de la gent. D’on, si no, podrien procedir les evidents reminiscències eucarístiques de les actuals calçotades?
EliminaNo patisques, que no seré jo qui em senta afectat per ser declarat heretge (ni declararé tampoc heretge a ningú, per suposat: ni que fórem d’esquerres, o nacionalistes, o ecologistes, o del Barça... 😉). I ara també sense bromes, moltes gràcies de veres, salut i una abraçada!
M'has fet riure amb el relat i amb l'explicació... espero que algún cop es trenqui aquesta suposada mala sort. ;-)
ResponEliminaAferradetes, Pep.
Moltes gràcies, Paula 😉 A més del record (entranyable) de mon pare i les seues sardines de bota, m’ha vingut també a la memòria que en lloc de que et toque el gordo, com diuen ara, la meua iaia deia “mos eixirà la Sort Grossa”. I tot seguit, ens cantava una cançoneta mig en castellà mig en valencià, que era tota una declaració d’intencions: “si quieres que te toque la loteria, no deixes la faena, vetla i matina”... Salut i abraçada gran!
EliminaM'ha fet riure la resposta del Marc... i el millor és que li va fer cas i ell també va escriure la seva versió.
ResponEliminaNo coneixia aquesta tradició Alcoiana i m'ha agradat molt la teva explicació.
Una abraçada, Pep!
Pel que fa a les tradicions i la seua interpretació, em sembla que els alcoians som bastant especials, fins el punt que en ocasions --com en allò de que les dones participen a les festes de Moros i Cristians--- ens en podem arribar a passar uns quants pobles. La del Sopar del pobre, que no pot ser més antiga que la pròpia loteria i que crec exclusiva de la zona, sempre m’ha semblat una cosa simpàtica i amb un punt irònic i irreverent que també ha format part tradicionalment del caràcter alcoià, encara que em sembla que cada volta es manifesta menys...
EliminaD’alguna forma, enyore aquells temps en què per crear una religió (o simplement per escampar alguna idea) calia escriure com a poc un evangeli; ara, sembla que amb un compte al youtube o al twitter (o a X, com es diga) ja tens molta feina avançada, sobre tot si es tracta d’amollar barbaritats i millor com més grans siguen... Moltes gràcies, Carme, salut i una abraçada!