Per març, marcets

No són les úniques plantes que reben aquest nom, i de fet els nostres diccionaris l’assignen de forma preferent al seu parent conegut també com a jacint bord. Però encara que marcet només siga només una de les nombroses denominacions populars amb què són conegudes les diferents espècies del gènere Muscari que creixen a les nostres terres (calabruixa i les seues variants sembla ser una de les més esteses, però també se’ls diu barralets, frares, caps blaus i de moro, penitents o alls de bruixa, de serp o de fardatxo), trobe que l’apel·latiu resulta, per raons evidents i fenològiques, d'allò més apropiat. Més encara en un any com aquest en el què les condicions semblen haver estat especialment propicies per a l’espècie més freqüent a casa nostra (la que els botànics anomenen Muscari neglectum), que s'ha deixat veure en abundància en conreus, erms i caminals; abundant, comuna i fins i tot i si voleu vulgar, però indiscutiblement bonica i sense dubte, i també per això, digna d’atenció. Que no tot han de ser orquídies...

 

D’ençà de la plujosa primavera de l’any 2022, han hagut de passar uns quants marços per a què, a més de buscar flors, les nostres caminades puguen tindre també com a objectiu explícit veure córrer l’aigua. No tanta, a prop de casa, com en altres llocs, perquè encara que ha estat molt ben caiguda la quantitat arreplegada no ha estat extraordinària i en molts llocs no ha passat de ser discreta. Suficient, en tot cas, per millorar un poc una situació que ja era més que preocupant, i per tal que una visita a la Valleta d’Agres, el Barranc de l’Encantada o la Vall d’Alcalà (i fins i tot a Aialt) ens haja permès collir algunes imatges que feia temps que trobàvem a faltar. Bé estan per començar, però a  veure si hi ha sort i podem seguir sumant, que encara ens en fa falta molta més.

Aialt i primavera

A força de ser punt de partida i arribada de moltes i molt notables caminades (cap a la Xortà i la seua extraordinària rodalia, per exemple, o bé per arribar-se, pel camí que puja pel Cocoll, fins al cim que diuen del Molló o Tossal de Migdia), sovint no se li presta, al Pla d’Aialt de Castell de Castells, tota l’atenció que mereix per propis mèrits. I és fàcil que a nosaltres ens haguera passat el mateix també aquesta vegada, si no haguera estat perquè les recents i generoses pluges li han donat a l'encisador fondal un aspecte ufanós i vagament marjalenc que va fer inevitable que li dedicàrem almenys una estoneta; dues, de fet, sota els núvols a l’anada i ja a ple sol a la tornada. I entre mig, un preciós trajecte que, a més de pujar al cim, ens va dur a recórrer, ja dins del veí terme tarbener, la preciosa clotada d’Albirec (una dolina, com el mateix Aialt, el nom de la qual ve de l'àrab al birak i vol dir precisament llacunes) i la cabdal Cova de Dalt. Per cert, a més del seu interès natural i paisatgístic, tant Sa Cova com Aialt són enclavaments d'un excepcional valor arqueològic i patrimonial: de la primera, objecte de lamentables espolis anys enrere i pendent encara i pel que sé d'una investigació profunda i sistemàtica, s'han recuperat abundants materials que es remunten al Neolític antic i a l'Edat de Bronze (mil·lennis V i III aC) que demostrarien que va ser utilitzada com a lloc d’habitació i també d’enterrament. Quant a Aialt, a la seua rodalia es va aixecar una interessant alqueria andalusina que ha estat estudiada amb detall pel bon amic Josep Torró per tractar-se d'un dels escassos exemples de poblament, a Xarq al-Àndalus, que no s'associen amb un perímetre irrigat sinó que semblen basar-se en els conreus de secà i l'activitat ramadera, present encara actualment a la zona; segurament, que a la vora d’alguns dels corrals bastits sobre les restes medievals hi cresquen a hores d’ara garrofers de moro --alguns d'ells, d'una grandària respectable-- no deixa de ser una casualitat. O no.

Fa un poc més de tretze anys li vaig donar ací mateix la benvinguda, i malauradament ha arribat ara el moment d’acomiadar-la: uns dies després de que li diagnosticaren una gravíssima malaltia de la què fins fa a penes una setmana no havia mostrat cap símptoma aparent, Isis ens va deixar ahir. Ens consola pensar que no sembla haver patit molt, que ha tingut fins el final el que pensem que pot considerar-se com una bona vida, i que la seua companyia ha fet també la nostra més feliç tots aquests anys. Però res d'això no lleva, evidentment, que ens sàpiga molt mal, i que la trobem molt a faltar. I crec que Mixi i Blanca també. 

Encara nois, encara

Trenta anys ja amb l'Ovidi fent vacances. I la seua veu, tan necessària ara com sempre, i potser encara més: contra el feixisme i totes les seues manifestacions (noves i velles, domèstiques i globals, digitals i analògiques, provocadores i encobertes...), justa la fusta, just el garrot. 

Imatge de la xarxa

La muntanya viva

"Va ser així com va començar el meu viatge cap a una experiència. Sempre ha estat un viatge per diversió, sense cap més motiu que el meu desig de fer-lo. Però al principi només buscava una recompensa sensual; la sensació de l'altitud, la sensació del moviment, la sensació de la velocitat, la sensació de la distància, la sensació de l'esforç, la sensació de la serenitat: el desig de la carn, el desig de la vista, l'orgull de la vida. No m'interessaven les muntanyes com a tals, sinó els efectes que causaven en mi, igual que el gat no acarona a l'humà, sinó a si mateix, contra el camal del seu pantaló. Però, en fer-me major, i menys autosuficient, vaig començar a descobrir la muntanya en si. Tot va començar a fer-me bé, els seus contorns, els seus colors, les seues aigües i roques, flors i aus. Aquest procés ha durat molts anys i encara no ha acabat. Mai no s'acaba de conèixer l'altre. I he descobert que l'experiència humana amb la roca, la flor i l'au les amplia. L'objecte que es coneix creix amb el coneixement."

Nan Shepherd, "La muntanya viva"

Era una lectura que tenia pendent des de feia temps. Pel perfil singular de la seua autora, per la pròpia història del llibre --publicat trenta anys després d'haver estat escrit--, i per parlar dels Cairngorms escocesos, escenari essencial del viatge al qual es refereix Shepherd; un viatge que li va ocupar tota una vida, i que la va dur a descobrir una forma diferent (pausada, profunda i basada en la connexió i no en la conquesta, he llegit en algun lloc) de relacionar-se amb la muntanya. No espereu, doncs, una descripció detallada de camins, rutes, cims o paisatges (la fesomia de la serralada, escriu Shepherd, està als llibres de geografia, "però això és un pàl·lid simulacre de la seua realitat, que, com totes les realitats amb importància per als éssers humans, és una realitat de la ment"), sinó un relat íntim, poètic i inspirador; pensaments, vivències i impressions que cadascun dels elements que configuren la muntanya (roques, aigua i gel, plantes, animals i persones)  desperten en l'autora, i que poden servir de guia a moltes persones que, en el nostre propi espai i potser sense ser-ne del tot conscients, vam mamprendre ja fa temps un trajecte similar i que, per això, hem sentit alguna volta aquella sensació que descriu Shepherd: "sovint la muntanya s'entrega per complet quan no tinc cap destinació, quan no arribe a cap lloc en concret, sinó que he eixit simplement per estar amb ella, igual que es visita a un amic sense cap altra intenció que la d'estar amb ell". Llegiu, doncs, "La muntanya viva" (hi ha també traducció al català), i després eixiu a caminar a la muntanya que vulgueu. Com es visita a una amiga.

Fa ja uns quants anys que vam estar als Cairngorms (Mhonaidh Ruaidh en gaèlic escocès) després d'haver recorregut la West Highlands Way. Van ser només uns dies, sense dubte insuficients, però els seus extraordinaris paisatges --les restes supervivents del primigeni bosc caledoni, els espais oberts i inhòspits coberts de bruc, les valls i els circs glaciars i els llacs on cria l'àguila pescadora-- em van impactar profundament. Són massa encara els llocs que tinc pendents com per a poder assegurar-ho, però crec que serà difícil que no hi tornem a caminar per aquelles muntanyes algun dia. I per cert, i per no quedar-me sense dir-ho: hui m'han donat finalment l'alta, i a més a més complisc seixanta-dos anys. Camí avant, doncs, i ganes, moltes, de reprendre'l; a l'estil Nan, segurament. 

No només plantes

Sovint, quan viatgem, allò que ens resulta més xocant no és necessàriament el que desconeixem: trobar (inesperadament o no) alguna cosa familiar en un context distint a aquell al què n'estem acostumats, pot resultar igualment sorprenent, i en ocasions fins i tot més. No puc dir que el cas dels aufranys, de l'extraordinària abundància dels quals a Socotra ja n'havia llegit alguna cosa abans d'anar-hi, m'agafara d'improvís, per bé que venint d'un lloc en el què l'espècie és encara una raresa --al País Valencià, on va arribar a extingir-se cap al 1970, a penes comença a recuperar-se lentament, amb menys d'una vintena de parelles que hi nidifiquen-- veure'ls literalment pertot arreu, i en especial alimentant-se de deixalles pels carrers de la ciutat, arribava a ser un poc impactant. Si que em va desconcertar bastant, en canvi, que una de les primeres aus que vam tindre ocasió de veure a poc d'arribar a Hadiboh fora la fotja banyuda, en perill d'extinció a casa nostra i que no sabia que vivia també a l'illa. Després he sabut que els primers exemplars de l'espècie es van documentar a Socotra a principis de 2020, on probablement hi van arribar des de l'Àfrica Oriental a causa d'una sèrie de tempestes tropicals que van tindre lloc els mesos anteriors; des de llavors, unes quantes parelles s'han instal·lat a l'aiguamoll de Sirhan --el mateix on les veiérem nosaltres-- i han començat a reproduir-se.

Malgrat la meua innegable debilitat pel món vegetal --ja vaig deixar dit en el seu dia que un dels principals motius per voler visitar Socotra van ser precisament els seus famosos dragos-- cada volta més tendisc a reconèixer-me com a naturalista, en el sentit més ampli del concepte. I si la flora socotriana resulta excepcional per molts sentits, no ho és menys la seua fauna, tant terrestre com marina, amb alguns grups com el dels caragols terrestres o els dels rèptils en els què el percentatge d'espècies exclusives supera el 90 %. Malauradament, uns pocs dies recorrent un lloc tan singular no dona més que per fer-se una idea general de les seues característiques, i tampoc puc dir que, pel que fa a les qüestions faunístiques, m'haguera preocupat massa per recollir un poc més d'informació prèvia al viatge. La qual cosa no lleva per a que tractara de fixar-m'hi en la mesura possible en tot allò que ens anava sortint al pas, i especialment --ja ho heu vist, més amunt-- en les aus, perquè, a més de ser indiscutiblement més fàcils de veure que altres animalets, vam tindre la sort de poder comptar amb el company Dani Valverde i el nostre guia local Mansour, tots dos ornitòlegs experts i entusiastes, que ens van anar il·lustrant sobre els ocells que anàvem veient (o intuint, segons el cas) al llarg del nostre recorregut. Animals (com les plantes, l'aigua, les roques, les muntanyes i els humans que les habiten) que, en tot cas, només poden ser realment entesos com a part d'un conjunt del qual formen part indestriable; notes en una extraordinària partitura, diversa i complexa, de la què potser acabarem per no recordar cap concreta melodia, només l'emoció d'haver-la pogut viure. 

Aprofite aquests dies de pluja (i de baixa post-operatòria) per recuperar algunes notes i imatges del viatge a Socotra de l'octubre passat què, per diferents raons, havia anat deixant pendents i que malgrat el temps transcorregut no em resistisc a deixar escrites a la Línia: no sempre resulta fàcil compatibilitzar la mirada pretesament holística del naturalista amb l'impuls taxonòmic de posar-li un nom a tot allò que registrem, però anirem fent per reeixir. I com sempre, per si teniu curiositat: a banda dels aufranys (als qui els socotrians anomenen sow'iydo en la seua llengua; feu una ullada a aquest magnífic treball si teniu curiositat per saber-ne més de l'espècie a l'illa) i les fotges banyudes, les demés imatges són d'un curiós carranc d'aigua dolça (Socotrapotamon socotrensis), el camaleó de l'illa (Chamaeleo monachus), dues espècies de dragonets (Pristurus insignis i P. sokotranus), la tórtora riallera (Spilopelia senegalensis ssp. sokotrae), el zosterop (Zosterops socotranus) i el sit (Emberiza socotrana) endèmics, la subespècie local de la piula becllarga (Anthus similis ssp sokotrae), el pardal de l'illa (Passer insularis), una colònia de corbs marins (Phalacrocorax nigrogularis) i un grup de mascarells bruns (Sula leucogaster ssp plotus) als penya-segats de la platja de Shu'ub, i una parella d'estornells de Socotra (Onychognathus frater), difícils de distingir dels de Somàlia, freqüents també a l'illa. Gràcies a tots ells per tindre la bondat de posar-se a tir de càmera...