"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 5 d’agost del 2025

Estan entre nosaltres (Relats d'estiu de la Carme. Juliol)

Refugi de l'Illa, Andorra. Fotografia de Xavier Pujol

Sobre el paper, el pla engegat pels dirigents del nostre planeta era tan senzill com efectiu. A grans trets, es tractava d’estacionar algunes de les nostres naus en inhòspits paratges muntanyencs de la Terra, i fer-les passar --cosa gens complicada, tenint en compte la insòlita predilecció dels terrícoles per les arquitectures extravagants i no necessàriament funcionals-- pel que s’anomena “refugis de muntanya”. Amb això, no solament podíem comptar amb una xarxa extensa i discreta de posts avançats d’observació; a més a més, en ser llavors visitades per un nombre molt limitat d’alpinistes, caminants i escaladors, les naus-refugi eren també idònies com a “centres d’abducció”. Avesats a aventurar-se durant dies (i sovint en solitari) per cims i viaranys, ningú trobava estrany no tindre notícies seues mentre dúiem a terme les nostres anàlisis, i atribuir al mal d’altura les eventuals llacunes de memòria derivades d’aquest procés --del qual, per cert, s’han arribar a dir moltes barbaritats totalment injustificades-- era també difícil de rebatre.

D’aquesta forma, i durant molt de temps, vam anar recollint una informació vital per a afrontar amb garanties la conquesta del vostre planeta i el complet sotmetiment de la raça humana, el qual s’hauria esdevingut finalment sense cap dubte de no haver-se produït un fenomen totalment inesperat que va trasbalsar els nostres plans. A poc a poc, el grup minoritari i específic de persones que fins llavors visitava assíduament els paratges on hi ha instal·lades les nostres naus, va anar sent substituït per un altre tipus de gent molt diferent, visiblement gregària, superficial i sorollosa, l’únic interès aparent de la qual era plasmar la seua pròpia imatge i compartir-la amb altres elements amb gustos i inclinacions similars. Sobretot en certes dates, autèntiques multituds uniformades amb estrafolàries robes multicolors van començar a aplegar-se fins a les nostres instal·lacions estratègiques, a les què s’hi referien sovint, ignorem per quina causa, com “l’últim racó secret a la muntanya” o “un refugi desconegut i encisador”.

Ben aviat, el nostre elaborat sistema de vigilància, abducció i anàlisis va quedar anul·lat per simple incapacitat material d’atendre una afluència tan aclaparadora, alhora que ens vam veure obligats, per evitar posar-nos en evidència, a adaptar-nos a les noves demandes de la multitud que ara ens visitava: després d’anys de servir a muntanyencs bregats sopars a base d’espaguetis i pollastre, hem passat a oferir experiències gastronòmiques on no falta l’alvocat, el salmó fumat i les cerveses artesanes. Així és que, ara com ara, la invasió de la Terra, que d’acord amb el nostre magnífic pla havia de ser imminent i incontenible, ha quedat pel moment en suspens fins que els nostres dirigents avaluen la situació i n’adopten la decisió que consideren més escaient. Això si, mentre s’hi decideixen, estem guanyant uns bons diners, la majoria de ressenyes que rebem són favorables i el nostre posicionament en xarxes és sense dubte immillorable...






La meua aportació als relats d’estiu de la Carme, que ja avançava en el seu magnífic relat que alguna cosa no estava del tot clara amb això dels refugis de muntanya... Jo, sense descartar tampoc els fenòmens quàntics, m’incline més aïnes per les invasions: ves a saber si gràcies als influencers pixavins no ens n’hem estalviat una de molt pitjor... o no.





dijous, 31 de juliol del 2025

Dempeus

Tot i que amb certa controvèrsia, hom sol considerar a Ned (Edward) Maddrell, un pescador de l'Illa de Man, com l'últim parlant nadiu de gaèlic manx. Amb la seua mort el desembre de 1974, als noranta-set anys d’edat, aquesta llengua celta estretament emparentada amb l'irlandés i el gaèlic escocés va passar a considerar-se com a extinta, per bé que ja en aquell moment algunes persones, amb el suport d’entitats compromeses amb la llengua i la cultura locals, havien començat a ensenyar-la a les escoles a partir dels enregistraments que s'havien anat recollint des de mitjans del segle XX. A hores d'ara, el manx --classificat actualment per la UNESCO com a críticament amenaçat-- és parlat com a segona llengua per poc més de dues mil persones (un 2,6 % de la població de l’illa), s’hi considera com a llengua oficial juntament amb l'anglès, i s’utilitza de forma general a la senyalització i almenys en alguns documents del govern. Per contra, la seua presència als mitjans de comunicació és pràcticament testimonial, i pel moment només s’ensenya a una petita part dels centres educatius del país.



La història de la desaparició i el posterior ressorgiment --incipient encara, però aparentment decidit-- de la llengua pròpia és sense dubte una de les causes principals del meu ja antic interès per conèixer Ellan Vannin, però no és en absolut l'única. Deixant de banda allò de les carreres de motos i la fiscalitat notablement laxa, temes que no figuren ara com ara entre les meues prioritats, podria esmentar la meua curiositat pel peculiar estatus polític de l'illa, dependència de la Corona Britànica que no forma part del Regne Unit; la singularitat del seu autogovern, amb un òrgan legislatiu (el Tinvaal o Tynwald) format per dues càmeres i considerat com el parlament amb existència continua més antic del món; els nombrosos elements que configuren un patrimoni històric i natural certament remarcable, i fins i tot la seua heràldica distintiva i un poc xocant. Motius més que suficients, des del meu punt de vista, per justificar el desig d’una visita que s’ha fet esperar, però que finalment hem pogut complir fa només uns dies. I amb molt bona companyia, perquè a més de l'amic Rafa Enguix, company habitual en aquestes escapades, també hem pogut comptar en aquesta ocasió --i tan de bo que no siga l'última-- amb Francesc Gisbert, que a més de moltes altres coses, de llengües amenaçades en sap bona cosa. Tot plegat, un parèntesi curt però ben aprofitat --l’illa, amb una superfície pràcticament idèntica a la d’Eivissa i ben comunicada internament, és pot recórrer de cantó a cantó sense cap dificultat-- mentre arriben unes vacances que encara hauran d’esperar unes setmanes, i que em tem que tindran també enguany un caràcter marcadament viatger. I quant a aquest, a falta de dir alguna cosa més concreta en un altre moment, ho deixarem en que ha pagat sobradament la pena conèixer un poc millor un país que ha fet de la resistència un dels seus trets essencials: “Quocunque Jeceris Stabit” (“Onsevulga que el llances es mantindrà dempeus”), diu el seu lema, i sembla decidit a demostrar-ho.




Entre aquesta entrada i l’anterior ha transcorregut pràcticament un mes complet, el de juliol, que com veieu pot considerar-se en blanc a efectes del blog. I he de dir, a poc que hi pense, que no ha estat en aquest cas per falta de temes sobre els quals escriure, sinó perquè molts d’ells --la majoria, de fet--em posen de tan mal humor i em fan sentir tan impotent que cada volta que m’he enfrontat a la pantalla amb la voluntat de dir alguna cosa sobre ells he acabat per deixar-ho córrer. Què dir, que no haja estat dit ja, sobre l’inqualificable genocidi dels palestins a Gaza, la misèria moral de Mazón i els seus acòlits, la falta de pudor d’un supremacisme castellà cada volta més envalentit o la revitalitzada ofensiva contra el valencià --amb alguna complicitat ignominiosa-- per part de la dreta extrema i l’extrema dreta, per esmentar només alguns dels temes que m’amoïnen? Crec que hauria de pensar-ho amb un poc més de calma, però potser és aquesta sensació --que ja hi ha massa gent dient coses i expressant opinions tan prescindibles, com a mínim, com la meua-- la què ha fet que, a diferència d’unes altres èpoques de la línia, faça ja algun temps que allò que escric ací té a veure sobretot amb el que faig i no –o no molt—amb el que pense. O potser és, simplement, que fa molta calor, estic cansat i necessite unes vacances...


De dalt a baix: l'original bandera de Man amb la característica trisquela; l'illa d'Yn Cholloo (Calf of Man);
castell de Balley Chashtal (Castletown); Cronk-y-Keeillown (Tynwald Hill); far de Maghal (Maughold);
tombes neolítiques de Cashtal yn Ard; cim de l'Sniaull (Snaefell), la muntanya més alta de l'illa amb 621 m;
bosc de Ballaglass Glen; casa tradicional a Creneash; escut a l'edifici del Tinvaal, a Doolish (Douglas);
foca grisa a Yn Cheyllys (Calf Sound); Loch Promenade a Doolish; i una ovella de la raça Loaghtan Manx,
amb les quatre banyes característiques.



dijous, 3 de juliol del 2025

A casa




Tenint en compte què han hagut de passar quasi vint-i-sis anys --els que fa que vivim a la casa a la què va arribar amb nosaltres-- fins que s’ha decidit finalment a florir, no sembla exagerat dir que el Selenicereus hamatus del nostre pati s’ho ha agafat realment amb calma. Fa algun temps vaig parlar d’ell ací mateix a tall sobretot de la seua resistència, però també hi apuntava les meues limitades esperances d’arribar a veure a casa les seues esplèndides i efímeres flors nocturnes; suposició errada, doncs, perquè fa algunes setmanes ens va sorprendre descobrir-li, en una de les tiges que pengen sobre el pati, tres ufanosos capolls el primer dels quals va esclatar finalment fa unes poques nits. En tindre un poc més de temps cercaré alguna informació complementària d’aquest curiós cactus mexicà, en especial sobre les condicions sota les quals floreix a les nostres latituds, a les què per cert acaba de ser reportada per primera volta com a escapada de cultiu. Però pel moment, em limitaré a deixar constància de què, quasi vint-i-set anys després d’haver-lo plantat i sense que puga atribuir-ho per ara a cap motiu concret, aquests dies --aquestes nits, de fet-- hem pogut veure a casa, durant unes poques hores, les flors obertes del Selenicereus. I que això de anomenar-lo “reina de la nit” potser sona d’entrada un poquet cursi, però que si ho pense bé tampoc no desdiu massa.



Entre les calorades, les ganes de vacances i el penosíssim panorama polític, per dir-li d’alguna forma, que entre uns i altres --inútils, corruptes, renegats i malparits en general-- s’han entestat en convertir en paisatge habitual, em costa especialment trencar l’ensopiment físic i mental per veure de posar-me a escriure alguna cosa amb un mínim trellat. No és estrany, per això, que en dates com aquestes se’m revifen inevitablement les ganes de llegir, i ja va bé que siga així perquè la llista de pendents és encara significativa i per sort no falten a casa racons (i moments) especialment escaients per a aquesta sempre recomanable ocupació. I al remat, a banda d’ajudar a fer més passadora la calor i l’espera de vacances, llegir (i rellegir) no deixa de ser també una forma de fer front a tots aquells, malauradament cada volta més i més presents, que l’únic que esperen dels llibres és que cremen bé...

Imatge de la xarxa 


  

dimecres, 18 de juny del 2025

Programa d'actes


Estic convençut de què es tracta d’una altra manifestació de la coneguda síndrome de tindre-ho tan a mà. Però no deixa de resultar(-me) cridaner que, malgrat el meu interès per la història en general i per la denominada època Ibèrica en particular, molts dels testimonis valencians d’aquesta cultura fascinant --la majoria, de fet, si deixe de banda els que tinc literalment al costat de casa-- em resulten encara hui desconeguts. Així que, sense desdir de l’objectiu fonamental d'ajuntar-nos després de massa temps sense haver-ho pogut fer, la possibilitat d’aprofitar per fer una visita (magníficament guiada, a més a més) a l’extraordinari enclavament moixentí de la Bastida de les Alcusses va ser un complement perfecte a una trobada ja de per si més que abellidora. Afegiu-ne, a més a més, un il·lustrador recorregut per l’emblemàtic i prestigiós Celler del Roure (un privilegi, també, haver comptat amb les detallades explicacions de Pablo Calatayud, promotor i ànima del projecte), l’oportunitat d’un bon menjar envoltats pel bellíssim paisatge d’allò que ha vingut en denominar-se Terres dels Alforins --i que no necessita, des del meu punt de vista, comparar-se amb res, ni que siga amb la Toscana--, i l’hospitalitat amb la què sempre comptem quan ens deixem caure per la Font de la Figuera, i convindreu en què el programa d'actes del darrer cap de setmana ha deixat el llistó francament alt. Superar aquest nivell en pròximes visites al que van ser terres d'edetans, contestans i ilercavons no serà, doncs, tasca senzilla, però estic segur de que farem tot el possible per tal d'aconseguir-ho. I la veritat, només amb poder comptar amb tan bona companyia com en aquesta ocasió em donaré, vos ho puc assegurar, per molt més que satisfet.





divendres, 13 de juny del 2025

En progrés

El de la dreta de la foto és Hades, un mascle que va nàixer a Berlín però que  abans de vindre ací ha estat un temps a Viena. Hera, una femella, ve de Jerez. Els seus  noms, escollits com sempre per la població local --i molt mitològics enguany-- havien de començar per hac, segons pràctica habitual en aquest tipus de projectes, perquè n’han passat ja huit d’ençà que el 30 de maig de 2018 els dos primers polls de crebalòs van ser alliberats a la Tinença de Benifassà. Amb ells es va encetar un llarg camí que esperem que culmine amb la tornada d’aquesta majestuosa au a aquelles terres, i que comença a donar alguns senyals esperançadors: des de l’any passat, Amic i Bassi --dos dels mascles alliberats els primers anys i que a penes acaben d’assolir la seua maduresa sexual-- s'han emparellat, i s’espera que puguen donar lloc, amb la futura incorporació d’una femella, a una de les unitats reproductives poliàndriques que no són excepcionals en aquesta espècie fascinant.


Feia ja alguns anys que, per unes coses o per unes altres, no m’acostava al preciós poblet de Bel a donar la benvinguda als polls facilitats per la Vulture Conservation Foundation, entitat que des del primer moment ha donat suport a un projecte que compta també amb la participació i la col·laboració de moltes institucions, entitats i persones sense les quals no haguera estat possible arribar fins a aquest punt, amb un record especial per a l’amic Martí Surroca, que ens va deixar abans de temps. Em va alegrar molt, per tot això, poder tornar a saludar a tanta gent estimable a qui feia massa temps que no veia, i em va agradar comprovar com el projecte segueix en les millors mans i gaudeix de molt bona salut. Quant a Hera i Hades, espere que tinguen molta sort i que, com molts dels qui els han precedit en aquests anys, comencen prompte a solcar els cels de la Tinença: si voleu mantenir-vos al corrent podeu fer una ullada a la Gaseta del Crebalòs, però si passa alguna cosa rellevant serà difícil que no em passe per ací a contar-vos-la.