Ruralment

M’agrada veure als gossos movent-se entre el ramat i fent la seua faena de la ma dels pastors --i les pastores--, encara que reconec que a voltes em fa patir un poc quan les coses no ixen com l’un i l’altre (eren dos, l’amo i el gos) pretenen. Però m’agrada molt més veure tanta gent aplegant-se a una Valleta verda com feia temps, per acudir a una convocatòria nascuda de l’esforç i l’entusiasme d'un grup de gent profundament arrelada al territori: enguany ha estat l’onzena vegada que el Col·lectiu l’Esquella ha organitzat el Concurs de Gossos de Ramat de la Valleta d’Agres, amb participants procedents del País Valencià, Catalunya, Mallorca, Aragó i Euskadi; un esdeveniment que, en última instància, pretén cridar l’atenció sobre la rellevància cultural, patrimonial i ambiental de l’activitat ramadera i el seu paper fonamental en la configuració històrica dels nostres paisatges, però també, i especialment, com a opció socioeconòmica de futur per a moltes de les nostres zones rurals. Jo feia ja alguns anys que no m’hi acostava per coses de l’agenda, i potser per això --i per haver-ho pogut fer, a més a més, en bona companyia; segueix sent, aquesta  primavera, temps de retrobaments-- em va agradar especialment. Bé, i també perquè pensar, enraonar i aprendre sobre ruralitats i ruralismes amb qui ho viu i ho entén, sempre és necessari i oportú; de fet, ara mateix, potser ho siga més que mai.

La veritat és que m’hauria agradat escriure alguna cosa de més trellat sobre açò de la ruralitat, un tema que m’interessa especialment i al voltant del qual, sobretot d'un temps ençà i des de determinades posicions, abunda massa el soroll, l’oportunisme i les banalitats. Però ho hauré de deixar per a un altre moment perquè, entre unes coses i altres, la setmana se m’ha passat volant i ara he de posar-me a preparar maleta perquè ja sabeu que dia que passa dia que no torna, i ja vos contaré si això a la tornada. El que pitjor em sap: perdre'm la manifestació de demà a Alacant, però no ho hem pogut apanyar d'una altra forma... Bon cap de setmana, bones Pasqües, ar timlilit ⵣ😉 

Retrobar

No tot han de ser orquídies, deia l'altre dia, però tampoc és cosa d'ignorar-les si ens surten al camí. Poques, en tot cas i a diferència dels marcets, perquè sembla que han acusat més els últims anys severament eixuts (i, molt probablement, també la visible feina de sapa dels senglars). I encara que és cert que no em falten flors i plantes que amenitzen les meues recuperades passejades vespertines, reconec que retrobar un any més les abelleres m'ha alegrat especialment: no sabria dir molt bé per què, però ja fa temps que em fa l'efecte que aquesta primera primavera no seria la mateixa sense elles. I el blog tampoc. 

Dient de retrobaments: tret de les mosques blaves, que creixen als oliverars de prop de casa, tant la fosca com la groga --que ja es veu que tot just acaba de començar a florir-- les vam veure a Castell de Castells, on vam tornar diumenge passat de forma imprevista. Després de molt de temps tractant de quadrar agendes, vam poder concretar per a aquell dia una trobada amb els amics i amigues que, fa ja uns quants anys, vam posar en marxa una associació anomenada opcióAitana, que tenia com a objecte promoure el debat sobre el model de desenvolupament dels nostres pobles de muntanya i de la què potser diré alguna cosa en un altre moment. El cas és que la trobada havia d'haver-se fet a Pedreguer, si no hagués estat perquè el cotxe que ens baixava a uns quants des del Comtat i l'Alcoià va decidir avariar-se just abans d'entrar a la Marina. Afortunadament, i encara que calgué canviar els plans sobre la marxa, el dia --amb caminada inclosa per paratges destacables i dinar al mateix poble-- va ser simplement magnífic; tan de bo que no haja passar tant de temps per repetir-ho.

Per març, marcets

No són les úniques plantes que reben aquest nom, i de fet els nostres diccionaris l’assignen de forma preferent al seu parent conegut també com a jacint bord. Però encara que marcet només siga només una de les nombroses denominacions populars amb què són conegudes les diferents espècies del gènere Muscari que creixen a les nostres terres (calabruixa i les seues variants sembla ser una de les més esteses, però també se’ls diu barralets, frares, caps blaus i de moro, penitents o alls de bruixa, de serp o de fardatxo), trobe que l’apel·latiu resulta, per raons evidents i fenològiques, d'allò més apropiat. Més encara en un any com aquest en el què les condicions semblen haver estat especialment propicies per a l’espècie més freqüent a casa nostra (la que els botànics anomenen Muscari neglectum), que s'ha deixat veure en abundància en conreus, erms i caminals; abundant, comuna i fins i tot i si voleu vulgar, però indiscutiblement bonica i sense dubte, i també per això, digna d’atenció. Que no tot han de ser orquídies...

 

D’ençà de la plujosa primavera de l’any 2022, han hagut de passar uns quants marços per a què, a més de buscar flors, les nostres caminades puguen tindre també com a objectiu explícit veure córrer l’aigua. No tanta, a prop de casa, com en altres llocs, perquè encara que ha estat molt ben caiguda la quantitat arreplegada no ha estat extraordinària i en molts llocs no ha passat de ser discreta. Suficient, en tot cas, per millorar un poc una situació que ja era més que preocupant, i per tal que una visita a la Valleta d’Agres, el Barranc de l’Encantada o la Vall d’Alcalà (i fins i tot a Aialt) ens haja permès collir algunes imatges que feia temps que trobàvem a faltar. Bé estan per començar, però a  veure si hi ha sort i podem seguir sumant, que encara ens en fa falta molta més.

Aialt i primavera

A força de ser punt de partida i arribada de moltes i molt notables caminades (cap a la Xortà i la seua extraordinària rodalia, per exemple, o bé per arribar-se, pel camí que puja pel Cocoll, fins al cim que diuen del Molló o Tossal de Migdia), sovint no se li presta, al Pla d’Aialt de Castell de Castells, tota l’atenció que mereix per propis mèrits. I és fàcil que a nosaltres ens haguera passat el mateix també aquesta vegada, si no haguera estat perquè les recents i generoses pluges li han donat a l'encisador fondal un aspecte ufanós i vagament marjalenc que va fer inevitable que li dedicàrem almenys una estoneta; dues, de fet, sota els núvols a l’anada i ja a ple sol a la tornada. I entre mig, un preciós trajecte que, a més de pujar al cim, ens va dur a recórrer, ja dins del veí terme tarbener, la preciosa clotada d’Albirec (una dolina, com el mateix Aialt, el nom de la qual ve de l'àrab al birak i vol dir precisament llacunes) i la cabdal Cova de Dalt. Per cert, a més del seu interès natural i paisatgístic, tant Sa Cova com Aialt són enclavaments d'un excepcional valor arqueològic i patrimonial: de la primera, objecte de lamentables espolis anys enrere i pendent encara i pel que sé d'una investigació profunda i sistemàtica, s'han recuperat abundants materials que es remunten al Neolític antic i a l'Edat de Bronze (mil·lennis V i III aC) que demostrarien que va ser utilitzada com a lloc d’habitació i també d’enterrament. Quant a Aialt, a la seua rodalia es va aixecar una interessant alqueria andalusina que ha estat estudiada amb detall pel bon amic Josep Torró per tractar-se d'un dels escassos exemples de poblament, a Xarq al-Àndalus, que no s'associen amb un perímetre irrigat sinó que semblen basar-se en els conreus de secà i l'activitat ramadera, present encara actualment a la zona; segurament, que a la vora d’alguns dels corrals bastits sobre les restes medievals hi cresquen a hores d’ara garrofers de moro --alguns d'ells, d'una grandària respectable-- no deixa de ser una casualitat. O no.

Fa un poc més de tretze anys li vaig donar ací mateix la benvinguda, i malauradament ha arribat ara el moment d’acomiadar-la: uns dies després de que li diagnosticaren una gravíssima malaltia de la què fins fa a penes una setmana no havia mostrat cap símptoma aparent, Isis ens va deixar ahir. Ens consola pensar que no sembla haver patit molt, que ha tingut fins el final el que pensem que pot considerar-se com una bona vida, i que la seua companyia ha fet també la nostra més feliç tots aquests anys. Però res d'això no lleva, evidentment, que ens sàpiga molt mal, i que la trobem molt a faltar. I crec que Mixi i Blanca també.