Un èxit col·lectiu

És la gran virtut, el tret distintiu, el segell que identifica i singularitza l’estil d’aquest Barça. Els èxits i els reconeixements individuals són importants, indubtablement merescuts. Però tothom sap que sense tot el treball col·lectiu que hi ha darrere, sense el suport i la solidaritat de tot l’equip i, si m’ho permeteu, de tots aquells que duem al cor el blau i el grana i els sentim com a propis, res de tot açò estaria passant. Ben diferent del que succeeix amb altres equips, on allò que prima, més o menys dissimuladament, és la glorificació del personalisme, les enveges entre companys, l'egoisme i la impertinència...

Per tot això, no tenim més remei que rendir-nos, una vegada més, a l’evidència, i felicitar a qui de nou té, ara mateix, la sort i la responsabilitat de passejar el sentiment barcelonista, i els valors que l'identifiquen, per tot el món. I dir, amb orgull gens dissimulat, amb l’emoció que pertoca: Piqué, eres gran! Ens alegrem molt, molta sort amb Shakira, tots els barcelonistes –o una part important d’ells— estem amb tu. Per al que faça falta, de fet.

Gondwana des d'un caragol

Si seguiu més o menys habitualment aquest blog, potser haureu vist que fa ja temps que no hi apareix cap referència a les meues inclinacions malacològiques (de les què, per cert, he d'avançar amb certa sorpresa que han donat lloc a algunes de les entrades més vistes durant l'any 2010). La veritat és que, des de l'estiu passat fins ara, el ritme de noves incorporacions a la col·lecció s'ha alentit de forma significativa. Aquests últims mesos he tingut menys temps lliure per dedicar a aquesta afició, i en el poc que he dedicat a espigolar per webs i subhastes tampoc no he trobat molta cosa de trellat: abunden les espècies més comunes --a preus no sempre raonables, per cert--, mentre els exemplars interessants són ara menys i més cars. La qual cosa no vol dir, però, que mentre espere disposar de més temps per a dedicar a aquestes ocupacions (i a que el canvi entre euros i dolars ens siga un poc més propici, que sembla que no però es nota) haja anat afegint a la col·lecció alguns exemplars interessants, sobre tot de cipreids o porcel·lanes. De fet, la major part de les adquisicions recents formen part de dos gèneres d'aquesta familia que provenen d'Austràlia i de Sud-àfrica, i que tenen característiques que els fan espècialment interessants. O a mi m'ho semblen.


La major part de les porcel·lanes que viuen actualment en aigües sud-africanes pertanyen al gènere Cypraeovula. És tracta d'un grup de cipreids molt original, tant biològicament com morfològicament. Com el seu nom indica, algunes de les seues espècies més típiques recorden a un altre grup de gasteròpodes marins molts apreciada pels col·leccionistes, els ovúlids, i és un dels pocs gèneres de la familia que viu actualment en aigües no tropicals. Cypraeovula capensis --amb la seua closca estriada, única en la família-- o C. edentula, que és també una de les poques que no mostra la característica boca dentada de la resta de cauris, són les espècies més comunes, però no pas les úniques. A hores d'ara, i segons autors, s'hi inclouen dins aquest gènere entre quinze i vint espècies entre les què s'hi compten algunes excepcionalment rares i molt poc conegudes, com les incloses en el grup de la C. cruickshanki. Segons les anàlisis genètiques, sembla que moltes de les espècies (i subespècies) de Cypraeovula s'han diferenciat recentment, i abunden també les formes i varietats restringides a àrees geogràfiques específiques i, fins i tot, els possibles híbrids.

Però una altra curiositat associada a aquest gènere és que els seus parents més pròxims es troben, a hores d'ara, en aigües del sud d'Austràlia. Es tracta del gènere Notocypraea, un grup subjecte també a certa confusió taxonòmica, però en el qual es reconeixen, de forma general, vuit espècies distintes. Es creu que les espècies actuals de Notocypraea van evolucionar a partir d'un altre gènere actualment extingit, denominat Notoluponia, de característiques encara més properes a les Cypraeovula sud-africanes, i ben representat en el registre fòsil del sud d'Austràlia des del Miocè fins el Pliocè.



Més amunt, Cypraeovula capensis i C. edentula. Dalt,
Notocypraea angustata. Totes tres de la web
del Cowrie Genetic Database Project

L'explicació a una relació de parentiu tan estreta entre dos gèneres separats actualment per milers de quilòmetres ha de buscar-se molts milions d'anys enrere, quan totes les terres de l'hemisferi austral (el que ara són Amèrica del Sud, Àfrica, Antàrtida, Índia i Austràlia, a més de Madagascar i Nova Zelanda), es trobaven unides en una gran massa continental que els geòlegs anomenen Gondwana. Fa uns cent seixanta milions d'anys (a finals del Juràssic), Gondwana va començar a trencar-se: primer, el nucli format per Àfrica i Amèrica del Sud va començar a desplaçar-se cap al nord-oest i a separar-se de la resta. Cap a la meitat del Cretaci (fa aproximadament cent milions d'anys), mentre Sud-amèrica i Àfrica comencaven també a separar-se entre elles, l'Índia va encetar una llarga deriva cap al nord que la duria finalment --fa quaranta cinc milions d'anys-- a col·lidir contra la placa asiàtica i a donar lloc a l'Himalaia. Fa també uns quaranta milions d'anys que Austràlia, que havia iniciat la seua separació de l'Antàrtida a finals del Cretaci, va completar el seu llarg viatge fins assolir la seua posició actual.

Distribució dels continents fa 150 milions d'anys. Gondwana es troba ja dividida en
dues masses (Àfrica i Sud-amèrica, d'una banda, i la resta dels continents australs,
incloent l'Antàrtida i Austràlia, d'una altrra). De la Wikipedia. 

Les evidències paleontològiques de les relacions entre els diferents continents en què es va fragmentar Gondwana, són nombroses i ben conegudes, i es troben per això entre els exemples clàssics de les relacions entre la biogeografia i la tectònica de plaques. Molts gèneres fòsils de plantes i animals --entre ells, diverses formes de dinosaures-- il·lustren la primitiva unitat de Gondwana i el procés de separació de les seues parts constitutives. Alguns exemples, fins i tot, han arribat fins a l'actualitat, com succeeix amb alguns gèneres de tèrmits i aràcnids o, molt especialment, amb els arbres del gènere Nothofagus, les diverses espècies del qual formen actualment boscos en el sud de Xile i Argentina, d'una banda, i en l'est d'Austràlia, Nova Guinea i Nova Zelanda, d'una altra.

Com els boscos de faigs australs, Cypraeovula i Notocypraea són, també, vestigis de  Gondwana: reliquies d'un continent desaparegut, descendents d'un avantpassat comú que, fa vuitanta milions d'anys, vivia en les les aigües, relativament càlides encara --el refredament del continent antàrctic no va tindre lloc fins fa uns trenta milions d'anys-- que banyaven les terres australs. Un avantpassat que va seguir aquests continents en la seua lenta deriva fins acabar donant lloc a les petites closques que tinc, ara, a les meues mans. Petits, humils testimonis que amaguen --com tots els éssers vius-- una història de molts milions d'anys i que, aquesta vesprada de diumenge, m'han fet evocar continents en moviment, climes canviants, oceans que s'obrin i espècies que apareixen i desapareixen... I que, una vegada més, d'alguna manera, m'han recordat les paraules de Humboldt: “...la ciència, desprovista de falses aparences, ens ha ensenyat els fenòmens de l’Univers. Però aquest espectacle de la natura no seria complet si no consideràrem com es reflecteix en el pensament i en la imaginació disposada a les emocions poètiques”.

Jugant (amb) la guitarra

Com ja he deixat caure alguna vegada, de tant en tant em pega per fer sonar --amb més voluntat que traça-- alguna de les guitarres que corren per casa, la qual cosa va molt bé per aclarir el cap i per passar una estona entretinguda i amb les mans ocupades. Per això, per la connotació de diversió que duu implícita, sempre he trobat especialment pertinent que, en francés, s'use també el verb jouer --com en anglés to play-- per referir-se a l'acció de tocar un instrument. Aquests últims dies, en que un lleu però inoportú costipat ha aconsellat posposar altres activitats i ocupacions, he tingut més temps de l'habitual per jugar amb les guitarres. Per un moment, i com que són dies d'això, he estat temptat de prendre-m'ho un poc més seriosament, i fins i tot de fer el propòsit d'apuntar-me a algunes classes. Però em sembla que, pel que fa a bones intencions, amb açò de deixar de fumar ja vaig ben servit durant una bona temporada. Així que, pel moment, ho deixaré córrer. Si de cas, seguiré tirant de YouTube, fixant-me molt en com posen els dits, i practicant a posar bé els meus. Que uns dits hàbils --i uns arpegis ben executats-- sempre fan el seu paper quan es tracta de jugar; fins i tot, amb la guitarra. Bon cap de setmana!

En passar Reis

Imatge de El Mundo

A Alcoi, els Reis deixen per la nit. Vull dir que, a diferència del què passa a la majoria dels pobles, no cal esperar al matí del dia 6 per veure els regals: alhora que ses Majestats van passant pel carrer, els singulars i mascarats patges que caracteritzen --entre altres trets-- la Cavalcada més antiga del món, van pujant als balcons al llarg del recorregut amb les seues escales, per tal de deixar els paquets, que són oberts immediatament. Per qui viu fora del trajecte de la comitiva, d'allò que es tracta és de tornar rapidet a casa, una vegada acaba la desfilada, perquè uns altres patges més discrets hauran aprofitat oportunament l'absència momentània per deixar-hi, també, els regals corresponents. 

Supose que aquest costum té, com tot, avantatges i inconvenients. És cert que, amb xiquets i xiquetes pel mig, la preparació discreta i l'adequada disposició dels regals resulta un poc més dificultosa, i exigeix un esforç afegit d'imaginació --que, sovint, solia ser resolt amb una sobtada i imprevista necessitat de tornar a casa un momentet per motius més o menys explícits, i aneu vosaltres davant que ara vos alcance. Però no haver d'esperar tota una nit, gestionant malament la infantil excitació produïda per la Cavalcada i l'espera, m'ha semblat sempre d'allò més pràctic i funcional, encara que tinga com a contrapartida que la nit del dia 5 no és gens fàcil fer dormir ningú. I també és cert que posar-se, a altes hores de la matinada, a llegir la lletra minúscula de les instruccions de l'aparell de torn --o a muntar les peces d'aquell complicadíssim joguet que probablement va ser dissenyat, després d'una nit de borratxera, per una colla d'enginyers bojos de la NASA-- no resulta sempre una feina sencilla i agradable, i pot acabar posant a prova la més responsable i pacient de les paternitats. La qüestió, en tot cas, és que a Alcoi ho fem així, i ja ens està bé. I també que, per tot això, el 6 de gener a Alcoi no és tant el dia de Reis, com l'endemà de quan deixen els Reis.

Hui és, aquest dia. Els reis van deixar anit, i ja podem dir que finalment, i no sense esforç, hem assolit de nou la fita que, fa només dues setmanes (sembla que haja passat tan de temps...), pareixia un repte pràcticament inabastable. Un any més, per sort, s'ha complert el temps i ja estem en passar Reis. Les xiquetes desborden de goig amb els seus regals (sense dubte, una de les majors satisfaccions que hom pot tindre un dia com hui), els aparells acabats d'adquirir funcionen decorosament tot i no haver llegit les instruccions, i el putxero es cou lentament al foc. En unes hores, també els contenidors desbordaran d'envasos, el pessebre tornarà a la seua caixa, s'acabaran les primeres piles, apurarem els últims trocets de torró --un poc oliós, ja-- i ens prepararem per tornar a la usual i quotidiana successió de situacions anormals que, en aquest País i a falta de res millor, hem convingut en anomenar "normalitat". S'ha acabat Nadal, i això, francament, és un regal afegit que, junt amb els llibres, els aparells electrònics i la sempre inevitable (i quasi sempre desconcertant) sorpresa anual, els agraisc cada vegada més a ses Majestats: que amb la seua vinguda --i posterior partida-- tinguen a bé donar per dignament finalitzat un període tan càlid, tan intens, tan summament entranyable, que haurem de necessitar tot un any de preparació per tornar a encarar-lo amb unes mínimes garanties d'èxit. Però això serà d'ací un any, i a saber tot el que ens passarà (i el que no ens passarà) abans d'arribar-hi. Així que, de moment, que tingueu un feliç en passar Reis. I, per suposat, que hagen vingut molt carregats, i que hi haja molta salut per disfrutar-ho.

Començar entre arbres

Segurament no ho haureu notat, però la primera conseqüència visible del canvi d'any sobre aquest blog ha estat que he eliminat el logotip que ha identificat el 2010 com a Any Internacional de la Biodiversitat. A efectes pràctics, aquesta desaparició resulta tan poc rellevant com, de fet, sembla haver-ho estat la mateixa celebració, de la que ja s'han fet algunes valoracions però de la què segurament podrem llegir-ne més en els pròxims mesos. En certa forma, li agafa el relleu, per als pròxims dotze mesos, el denominat Any Internacional del Boscos. Allò més probable és que els resultats d'aquesta nova efemèride siguen similars als assolits per la resta d'anys internacionals (el mateix 2011 ha estat designat també, per l'Assemblea General de les Nacions Unides, any internacional de la Química, dels Afrodescendents i, fins a l'agost, de la Joventut). Però, amb tot, faré per prestar-li un poc d'atenció a la celebració, a mesura que me n'assabente dels diferents actes que s'hi organitzen; pel moment, podeu fer una ullada al que diuen al respecte els companys d'Amics Arbres-Arbres Amics, que ja fa mesos que s'hi van fer ressò, i als que a més he manllevat --gràcies!-- la versió en català del logo oficial d'aquest any.

D'Alcoi estant, pensar és boscos és pensar, necessàriament, en el Carrascal de la Font Roja. El Carrascal és, a més, la muntanya amb la que guarde una vinculació sentimental més antiga i estreta, i curiosament m'adone que ha estat, també, una de les que menys espai han ocupat en aquestes planes. M'he adonat aquest matí, quan he tornat a la serra per fer un passeig sota els roures i les carrasques. Hi pensava, en això, fent repàs succint de l'any que tot just ha acabat; succint i, en gran part, involuntari, perquè no ha estat res premeditat: potser és la fresca, intricada penombra de la boscúria, la que facilita que nasquen al seu recer segons quins pensaments... Pensava, sobretot, en com de fugaços m'han semblat els últims dotze mesos; en pèrdues  i troballes, en ombres que aquest any passat han quedat definitivament enrere, i en llums que han nascut i que es projecten amb força sobre l'horitzó; en els entrebancs que s'han pogut superar, i en els que exigiran encara molta feina per tal de superar-los abans que no acabe aquest any que acaba de començar; i també, cal dir-ho, en  la importància que en tan poc temps ha assolit per mi aquest blog (i els amics i amigues als què, gràcies a ell, vaig coneixent...), en tot el què he aprés gràcies a l'exercici quotidià d'escriure i de llegir.

Afortunadament he sortit de l'arbreda, a prop ja del cim del  Menejador, just abans que el pensament em duguera a altres paisatges més abruptes i incerts, embosquinats de propòsits, aspiracions i projectes. Però en l'últim moment no he pogut evitar collir, de la vora del camí, algunes intencions per als propers dotze mesos. Les he guardades al sarró, que mai no se sap quan podran fer-nos paper, i ja en parlaré si arriba el cas. Però una d'elles, ja puc dir-ho, és ara com ara ferma: almenys els pròxims mesos, espere seguir escrivint aquestes planes, perquè encara em diverteix fer-ho, i m'agradarà veure-vos per ací, si vos ve de gust. I més prompte que tard, he de contar-vos també alguna cosa més del Carrascal de la Font Roja, i dels seus boscos, que 2011 és també el seu any internacional... Escrit queda, i vosaltres que ho vejau.

PS: Si, estic deixant de fumar. Ja ho havia començat, seguint indicacions professionals, i espere culminar el procés en els pròxims dies. Així és que em disculpareu que no parle ni d'això, ni de la punyetera llei ni de la mare que va fer tots els espais públics (i a les denúncies anònimes). Un altre dia, potser.