Amb el Japó

Àrea afectada pel tsunami. De la Wikipedia

Van esvaint-se, a poc a poc, les boires que han entelat lleugerament els ànims aquests últims dies (hi ha qui s’estima més els espàrrecs, però en aquesta època de l’any, res com eixir a collir endorfines; i, si pot ser fer-se amb un bon gavell de reserva per quan curtegen, molt millor). Però persisteix –i es fa més i més espessa— una profunda preocupació per tot el que s'està esdevenint, ara mateix, al Japó. Una inquietud que va començar el mateix divendres, amb la notícia del terratremol: d’Alcoi estant –si més no, per a alguns dels que hi hem nascut i viscut— els sismes tenen una connotació, com a mínim, especial. Records infantils de llits que es mouen i esglais de matinada (detalls i dates confirmats, després, gràcies al recull de Ricard Bañó), les històries mil vegades escoltades sobre el patró Sant Maure i les destruccions de 1620 i 1644, tot reforçat per la coneguda asserció sismològica –tinc un amic geòleg que no s’està de recordar-m’ho—que conclou que “allí on va tremolar, tremolarà”, fan que des de sempre seguisca aquests esdeveniments de la natura amb un interés preferent i un desfici subtil però apreciable.

Però no cal dir que, amb tot el que suposen els efectes devastadors del terratremol i el posterior tsunami, profusament il·lustrats en aquesta ocasió amb tota mena d’imatges i videos (una amiga m'ho feia notar, l’altre dia: poca, molt poca gent plora, en aqueixes imatges...), és la catàstrofe nuclear de Fukushima la que em té, ara mateix i com a mig món, sumit en el desassossec. Arriben, cada poc, noves notícies de la situació dramàtica en la central; tot un responsable de la política energètica europea qualifica la situació com “apocalíptica”, i ara com ara hi ha encara massa dubtes sobre la situació real a la zona com per avançar quin serà l'abast que finalment assolirà aquesta tragèdia. No cal fer-ne, ara i ací, un repàs exhaustiu del tema, que ja ocupa des de fa dies les primeres planes de tots els mitjans i que, molt em tem, seguirà fent-ho durant bastants, molts dies més. Si la situació no millora de forma dràstica, seran dies de parlar de reactors danyats, d'evaquacions massives, dels efectes de la radiactivitat, de les desenes de milers de morts i desapareguts. I seran dies també --ja ho són, de fet-- de debats sobre la seguretat, la necessitat o la conveniència de l'energia nuclear. Debats més o menys honestos i informats però que, al remat, ocultaran l'autèntic problema: la constatació --tan evident com generalment ignorada-- que l’era de l’energia barata s’ha acabat per sempre, per més que vulguem seguir ignorant-ho. I que quasevol sistema econòmic basat en aquesta falsedat, té el dies comptats.

Central de Fukushima. De l'Ecodiari 

Durant uns dies, potser setmanes, el Japó seguirà sent tema d'obertura de diaris i informatius. Però, i  després? si ens guiem pels precedents, cal pensar que més prompte que tard el ciment i l’oblit tornaran a cobrir les restes dels reactors de Fukushima. Japó soterrarà els seus morts, s'anunciarà la reconstrucció d'una economia greument ferida. Durant un temps, els mitjans de comunicació seguiran trobant en les centrals nuclears i les seues garanties de seguretat un bon tema per atraure lectors. Però no espere que, en lloc de parlar dels avantatges o inconvenients de l'energia nuclear --o de qualsevol altra font-- es comence seriosament a parlar de l’energia: de la forma en què la consumim i la balafiem, dels impactes ambientals i socials que provoca la seua producció, distribució i consum desaforat. Potser algú un poc més lúcid esmentarà --un poc de passada-- Rifkin, Klein, Meadows o alguna altra de les veus que, des de fa dècades, en parlen; però no tinc moltes esperances que les portades dels diaris (per no parlar de la majoria dels nostres polítics) dediquen una sola línia a reflexionar sobre la insostenibilitat suïcida d’un sistema que, contra tota racionalitat i evidència, s’entesta en defensar el creixement com a única sortida possible. Si més no, fins que el petroli siga encara molt més car o rebenten deu (o cinquanta) centrals nuclears més. O --digueu-me ingenu-- fins que aquelles veus lúcides siguen suficients i suficientment fortes com per a que les coses comencen a canviar. I tan de bo no siga, llavors, massa tard per lamentar-ho.

Estar no sé com

"I no és que estiguem trists. Ni és que estiguem amargs.

És això. Són residus que duem entre el pit

i l'esquena. No pesen. Es noten de vegades.

Es noten en tot cas en l'accent de la veu,

en la manera de parlar d'un quadre, d'una

música, d'un poema o d'un fet qualsevol".

Vicent Andrés Estellés, "Coral Romput"

És això. Objectivament, les coses et van bé (algunes, fins i tot, caldria dir molt bé), però no et pots treure de sobre un regust incòmode, com d'assumpte pendent que no pots concretar. Una vaga melancolia, remota i subtil, que no sabries dir d'on ve: potser de les petites coses que van passant-te (o no passant-te), potser de les desgràcies immenses que s'esdevenen, ara mateix, a l'altra banda del món... És difícil de dir; només saps que passa de vegades, i que saps que està passant perquè et trobes no sé com: no pots dir que estàs mal, però tampoc que estàs bé. I recordes, quan passa, els "residus de problemes" (els tristíssims residus) que escrivia Estellés. Només saps que, al remat, les coses que et van bé --i aquella cançó, i el somriure que enyores-- disoldran els residus, que els acabaran desfent "com la cendra entre els dits, o bé entre les paraules que es diuen cada dia". De fet, només amb dir-ho, sembla fins i tot que ja et trobes millor...

Narcisisme

Pot ser per la seua senzilla elegància, per la innegable bellesa de les seues flors inconfusibles, per l'aroma intensíssim amb que s'adornen. Però també per l'encant afegit de la seua fugacitat, per haver engendrat innombrables formes (algunes d'extremadament rares i restringides a unes poques localitats); o perquè entre elles s'hi compten algunes de les flors que amb major precocitat anticipen, en les meues muntanyes, l'adveniment de cada primavera d'estiu --encara que també hi ha que s'estimen més la de l'hivern. Serà per tot això o per més coses, però la veritat és que, quan em pregunten, no tinc cap dubte: de totes les meues plantes preferides, les que més estimables em resulten són, de llarg, els narcisos. No és casual, per això, que els seus bulbs tinguen un lloc destacat en el meu patí (alguns de silvestres, també; però sobretot, els que han estat objecte de cultiu i selecció acurada per part de jardiners i aficcionats, des de les populars nadaletes fins a algunes formes cultivades de corona espectacular, sempre que conserven --manies meues-- els trets característics del gènere).

En gran part, l'atractiu dels narcisos es deu a l'estructura particular de les seues flors: cadascun dels sis tèpals que les formen han desenvolupat uns apèndixs que, en soldar-se entre ells, donen lloc a la característica corona (o paraperigoni) que singularitza el gènere. Segons les espècies, aquesta corona pot ser molt petita o quasi inexistent --cas, per exemple, del narcís de tardor, Narcissus serotinus, o de l'escàs N. perezlarae-- o, més típicament, prendre forma de copa o de trompeta de grandària variable. Els tèpals poden ser també més o menys amples i, en algunes espècies, es troben típicament recorbats cap enrere, com succeeix en el grup de N. pallidulus. Al País Valencià es reconeix la presència actual de nou espècies, de les quals les més frequents són el narcís groc o almesquí (N. assoanus) i el narcís blanc o nadala menuda (N. dubius). Aquest darrer és, també, el més habitual a les serralades que envolten el meu poble, i el que amb major fidelitat indica que l'hivern comença un any més a marxar dels turons de Mariola o els pradells del Carrascal de la Font Roja.

N. assoanus i N. dubius. Imatges de la xarxa.

Encara no he tingut ocasió, enguany, de retrobar els que creixen silvestres a la muntanya. Però al patí, aquests dies, els narcisos van imposant el seu groc lluminós i primaveral sobre el blau de les modestes violes, que han esguitat de color els últims freds d'aquest hivern que ho ha estat poc. I a mi, un any més, no em queda més remei que acceptar-me tal com sóc: un rendit, fidel, autèntic narcisista.

La blanca muntanya roja

Sovint, a muntanya, la primavera i l'hivern se succeeixen tan ràpidament que fins i tot arriben a confondre's. Era hivern estricte quan vam arribar, divendres a la nit, al refugi Rabadà i Navarro (per qui no el conega, unes instal·lacions magnífiques i bona gent gestionant-les), i va continuar sobre Javalambre la major part del dissabte. La blancor de la neu cobrint les altures de la muntanya roja --això significa l'àrab djebel hamra, que podria ser l'origen del nom-- i un fred intens en assolir els poc més de dos mil metres del cim de la serralada. Boira, vent i una nevada fina però persistent que ens va acompanyar encara una bona estona, mentre carenejavem per les altures de la serra. Era l'objectiu, en tot cas: caminar un poc per aquesta muntanya de perfils suaus (i molt, massa marcada per la petjada humana) sobre una neu escassa --els grampons no isqueren de la motxilla-- però suficient per a mostrar una perspectiva diferent dels excepcionals boscos de pi rojal i savina rastrera que singularitzen aquestes altures de la serralada Ibèrica.

Primavera, a penes desmentida per la gelor de la matinada, va amanéixer diumenge. Es tractava, en aquest cas, d'aprofitar el traçat del sender GR-10 per completar la passejada fins a Riodeva. Canvi de pineda --en la major part del recorregut, boscos esponerosos el pi negral, que en aquestes contrades substitueix al silvestre o albar a altures menors--, la neu en l'horitzó i, en el transitat però interessant barranc d'Amanaderos, el soroll permanent de l'aigua que s'esgola pels estrets.

Al remat, amb sol i neu i entre carenes i barrancs, espere haver deixat part del tràfec que m'ha mantingut capficat els dies passats. Hui, de moment, no ha anat malament, tot tenint en compte l'inevitable cansament i que, a més, tinc un any més que ahir. Deixe pendent, per aquesta nit, posar-me al dia en la lectura dels blocs amics, que en una primer ullada semblen haver estat, aquest cap de setmana, especialment prolífics. I recuperar un poc de son, també. Entre unes coses i altres, sembla que m'encare a les falles --i a l'astènia-- amb uns altres ulls...

  

En el blog del Centre Excursionista Contestà hi ha més dades --i un bon grapat d'imatges-- d'aquests dos dies per terres d'Aragó. Però el millor, com quasi sempre, és el que no queda escrit...

Tot esperant l'astènia

Dies certament atarantats aquests últims, dels que espere escapar, si més no transitòriament, caminant el cap de setmana que ve pels turons nevats de Javalambre. Però pel moment, dins i fora de la feina, tràfecs, tasques i treballs intensos i variats --des de decidir-me d'una vegada per una de les cases que ja he vist, fins a seguir desxifrant les sempre hostils instruccions de la nova càmera-- que em tenen el cap envaït i el temps entretingut. Sobretot, aquella part --del cap i del temps-- que, en altres moments i circumstàncies, dedique a escriure en aquesta finestra. Si tot va bé, demà o despús-demà potser trobaré una estoneta perquè hi puguen treure el cap per ella les primeres flors d'una primavera imminent. O, ves a saber, potser caldrà fer lloc, abans, als últims desficacis de la sempre prolífica raça dels polítics autòctons. Demà, veurem. Hui, deixem-ho en escoltar, i amb gent de la terra. Que tampoc no és poca cosa, si bé és mira.