A propòsit de l'aigua

Fa quatre mil dos-cents anys, diverses àrees del planeta es van veure afectades per una fase d’aridesa extrema que els geòlegs denominen esdeveniment del quiloany 4.2. Tot i que es discuteix encara sobre la possible relació entre aquest episodi climàtic i el declivi de civilitzacions com la de la Vall de l’Indus o l’Imperi Antic a Egipte, els arqueòlegs atribueixen a aquest moment l’aparició, a les planures manxegues, d’un tipus singular d’assentaments humans constituïts per fortificacions circulars, protegides per diverses murades concèntriques de pedra i presidides per una torre central, que albergaven sitges per a l’emmagatzematge d’aliments i, sobretot, pous d’aigua. Aquestes extraordinàries estructures, conegudes com a motillas, són exclusives d’una àrea que abasta part de les actuals províncies espanyoles de Ciudad Real, Albacete i Cuenca; deuen el seu nom a l’aspecte --un monticle de terra i pedres que s’eleva sobre la plana circumdant-- amb què han arribat fins els nostres dies, i caracteritzen un horitzó cultural particular de l’Edat del Bronze conegut com Cultura de las Motillas o Bronze Manxec, del qual formen part també altres tipologies de jaciments com ara les morras o els castillejos, situats habitualment en tossals o esperons rocallosos. 

Entre la cinquantena de motillas que es coneixen a hores d’ara destaca la denominada Motilla del Azuer, situada al terme municipal de Daimiel: cinquanta anys de treballs arqueològics han tret a la llum una estructura extraordinària, bastida amb pedra travada amb fang, la consolidació (i reconstrucció parcial) de la qual permet copsar la complexitat constructiva i la monumentalitat de l’enclavament. A desgrat d’un aspecte exterior relativament discret, l’accés a l’interior del recinte emmurallat (mitjançant visites guiades que cal reservar prèviament) sorprèn per la magnitud de l’edificació. Estrets passadissos circulars que discorren entre sobris i esvelts murs de pedra van superant les tres línies principals de defensa fins conduir finalment a la torre central, des de la què es domina la fèrtil plana del riu Azuer. Als sues peus es bastiren sitges per a emmagatzemar cereals i lleguminoses, però sobretot destaca el formidable pou, excavat fins a catorze metres per sota del nivell del terreny, que ocupa el sector oriental de la fortificació; diverses rampes i esglaons permetien accedir fins l'aigua, un recurs tan escàs i vital com per a justificar aquesta afanyosa i contundent defensa. La motilla es va abandonar aproximadament mil anys després de la seua construcció, coincidint amb un període climàtic més humit.

Situat a unes poques hores de cotxe des de casa, feia ja temps que havia llegit coses sobre la Motilla del Azuer i m'abellia molt poder conéixer-la de primera mà. Finalment, hem pogut fer coincidir  un cap de setmana lliure d’altres ocupacions i entrades disponibles per a poder accedir al jaciment. I encara que feia un poc de quimera que la realitat no estiguera a l’altura de les expectatives, no ha estat aquest el cas, ni pel que fa al lloc ni per la visita guiada i per la informació facilitada, tant al propi jaciment com al Museu Comarcal on comença i acaba el recorregut. I a més a més, de Daimiel estant, hom pot aprofitar per visitar alguna de les llacunes d’allò que s’anomena “la Mancha Húmeda” i, molt especialment, les famoses i maltractades Tablas --més aviat, el poc que queda d’allò que va ser un espai natural extraordinari després de que la sobreexplotació de l’aqüífer que l’alimentava haja reduït a la mínima expressió les antigament extensíssimes àrees inundables de la confluència dels rius Guadiana i Cigüela-- o, fins i tot i ja de tornada, les igualment conegudes i concorregudes Llacunes de Ruidera, a les què no havia tornat d’ençà que, sent un xiquet, em van impressionar tant que vaig estar setmanes somniant-les, i que m’ha agradat molt tornar a veure tants anys després. Així que, tot plegat, entre pous fortificats de l’Edat de Bronze, llacunes i aiguamolls, aqüífers més o menys sobreexplotats i altres variades manifestacions hidrològiques i hidràuliques, podria dir que quasi tot, al cap de setmana, ha discorregut a propòsit de l’aigua, per bé que almenys en algun cas podria dir-se millor a despropòsit. 

 

Fa algun temps, en una entrada sobre el denominat Bronze Valencià --contemporani tant de la Cultura de las Motillas com de la de l’Argàrica-- parlava de l’impacte genètic de l’arribada a la Península Ibèrica, cap a l’any 2500 aC, de genets procedents de les estepes de l’est d’Europa, el cromosoma Y dels quals va substituir quasi per complet i en unes poques generacions al de la població masculina preexistent. Doncs bé, és en un altre extraordinari jaciment del Bronze Manxec (el Castillejo del Bonete, al terme municipal de Terrinches, coetani i relativament pròxim a la Motilla del Azuer) on es va descobrir fa uns pocs anys una tomba doble que il·lustra aquest procés, en haver-s'hi inhumat una dona amb perfil genètic indígena junt amb un home d’ascendència iamna. No m’hi vaig poder acostar aquesta volta al Castillejo, que mostra trets --com ara les alineacions solars-- que el fan especialment interessant i al que potser hauré de buscar el moment d’anar-hi; però pel moment, espere poder visitar prompte un altre jaciment, en aquest cas d'època ibèrica i a terres catalanes: si ja fa temps que m’abelleix conèixer els Vilars d’Arbeca, el seu pou i les seues fortificacions, ara encara més. I a la pròxima, els nurags.

 

Els noms de la rosa

Per a les diferents espècies que viuen espontànies a les nostres terres --no sempre fàcils de distingir entre elles si no es presta atenció a detalls de vegades subtils en flors, tiges i fulles-- solem fer servir noms com roser bord, salvatge, silvestre, boscà o de pastor, tot i que gavarrera (i les seues diverses variants segons els llocs) i fins i tot tapaculs, que com l'anterior fa referència als seus fruits característics, són també bastant habituals. Tots ells s'utilitzen també per a aquesta, tot i que en ser fàcil de diferenciar per les flors blanques, les tiges enfiladisses i les fulles persistents (l'epítet sempervirens, amb el qual és coneguda pels botànics, fa referència a aquesta característica) se la sol distingir amb el nom d'englantina; paraula, aquesta, d'evidents reminiscències jocfloralistes i que sembla que s'empra també per al que per a nosaltres és la flor del gesmiler, encara que la seua etimologia, que a través de l'occità remet al llatí aculeus i per tant al seu caràcter punxós, sembla més adient per a un roser... A punt de batre rècord d'eixutor, no està la primavera posant les coses fàcils ni per a moltes plantes ni per a aquells que ens agradem d'observar-les; per sort, no tot es redueix a les orquídies i altres exquisideses vegetals, i no cal anar molt lluny per trobar a qui prestar-li una atenció per altra banda merescuda. Especialment, si a més de flors hi ha les paraules, ja sabeu: stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus...

Pel seu nom

Puc arribar a entendre la raó per la qual algú va començar a dir-li a la Serrella "el Pirineo alicantino". Fins i tot estic disposat a acceptar que aquells que utilitzen l'expressió, que sembla haver fet certa fortuna a la vista de seua presència a la xarxa i als mitjans, no ho fan amb cap mala intenció sinó motivats per una vaga voluntat promocional. Però res d’això no lleva que, a més de semblar-me una comparació tan odiosa com qualsevol altra (o potser un poc més: com deia Lisa Simpson, “Anything that's the something of something isn't the anything of anything”), ho trobe poc respectuós amb el nostre maltractat patrimoni toponímic i, en última instància, d'una coentor supèrflua i totalment innecessària: tant el nom dels seus cims més característics (el Recingle Alt, el Pla de la Casa, la Mallada del Llop...) com el de la pròpia i completa serralada tenen, des del meu punt de vista, encís, personalitat i força evocadora suficient com per no haver de menester cap altre "eslògan" o reclam suplementari. Deia el mestre Pellicer que, entre tots els noms de les grans serres diàniques "que sonen meravellosament i ressonen encara millor", el de Serrella és el "més suau, més sibilant, més penetrant i íntim, tot conservant sencera l'aspra càrrega agresta de la muntanya". Així és que puc arribar a entendre-ho, i potser no es fa amb mala intenció; però dir-li a la muntanya (a totes les muntanyes) el seu autèntic nom, hauria de ser un compromís indefugible per a tots aquells que ens estimem el territori, la seua cultura i la gent que viu. Ni “Pirineo”, doncs, ni “alicantino”; ara i ací li diem Serrella, una muntanya bellíssima i per molts motius extraordinària, i que mereix ser coneguda pel seu nom a tot arreu.

Pujar al cim del Pla de la Casa --en aquest cas, pel camí clàssic que hi duu des de Fageca pel Barranc del Moro-- sempre és una caminada estimulant, fins i tot quan has de compartir sender (cosa amb la què no comptàvem) amb uns quants centenars de corredors i corredores d’aquells que ara en diuen “de muntanya” disposats a gaudir, com no, del "Pirineo alicantino". Pel demés, les agressions sobre el nostre patrimoni toponímic provocades pel model turístic depredador són ben conegudes, i tot i ser especialment manifestes en les àrees més intensament urbanitzades, els seus efectes s'escampen molt més enllà: no es tracta només de substituir per un impersonal (i castellanitzador) "Cumbres del Sol" el tradicional Puig de la Llorença; és fins i tot començar a trobar-se senderistes britànics que, en lloc de pel Pas de la Rabosa de Benifato, et pregunten com es puja a "The fat man’s agony". I ja posats, i sense eixir de la Serrella, potser que tornàrem a dir "Recingle de la Finestra" i anàrem deixant també això tan modern i ocurrent de la “Penya d’Àfrica"...

 

Plaça forta

Les imatges no li fan justícia, tot i que almenys aquesta volta puc adduir que, a més de la meua reconeguda imperícia en la matèria, el dia tèrbol i calitjós no ho posava tampoc gens fàcil. El cas és que feia molt de temps que volia conèixer l’extraordinari jaciment arqueològic del Tolmo de Minateda, i he de dir que la visita que hi férem fa un parell de setmanes va pagar sobradament la pena: situat a pocs quilòmetres del nucli urbà d’Hellin, les restes ocupen una escarpada mola calcària --un tolmo, equivalent al nostre "tormo"-- que s’eleva abruptament sobre la plana per la qual discorre, des de temps immemorial, un itinerari que uneix la costa amb la Meseta; de fet, la presència d’aquesta via ancestral de comunicació s’interpreta com una de les causes principals de la prolongada ocupació humana del penyal, la qual abasta de forma pràcticament ininterrompuda des de l’Edat del Bronze fins a l’època andalusina.

Envoltat per parets pràcticament verticals, l’únic accés senzill al Tolmo es fa per un estret tàlveg conegut com el Reguerón, que em va fer pensar per la seua estructura en el Castellar d’Alcoi, i en el què es van anar alçant les successives estructures defensives bastides almenys des de l’Època Ibèrica per tal de protegir els espais habitats situats al capdamunt. Amb tot, són sobretot els vestigis romans --corresponents probablement a la ciutat que les fonts escrites anomenen Ilunum o Ilinum-- i, sobretot, visigòtics, els que han donat al jaciment la seua merescuda fama: d’aquesta última època, als segles VI i VII, s’hi han excavat entre d’altres elements les restes d’una basílica i un complex palatí que segons alguns autors podrien correspondre a la ciutat d'Elo, tot i que altres autors identifiquen aquesta, per raons arqueològiques i toponímiques, amb el jaciment d'El Monastil, a Elda. La ciutat andalusina de Madinat Iyyih (origen del topònim actual de Minateda), superposada a les ruïnes visigòtiques i part de la denominada Cora de Tudmir, correspon a l’última etapa d’ocupació del jaciment i perviu fins a la meitat del segle X, quan els seus habitants es van traslladar a la plana, molt probablement a l’entorn de l’actual població d’Hellín.

Declarat Parc Arqueològic pel govern de Castella-La Manxa, el Tolmo compta amb un centre d’interpretació en el què s’exposen els valors del jaciment i les seues principals característiques en cada etapa històrica, i del qual parteix un itinerari de visita fàcilment accessible i adequadament senyalitzat. Es fa difícil no pensar, especialment en aquest cas, en la precària situació en la què es troba el nostre Castellar de Meca, les característiques del qual s’han comparat sovint amb les de Minateda --i no solament per la presència, a tots dos enclavaments, de les icòniques carrilades excavades a la roca--i que es troba encara pendent no ja d’una habilitació que facilite la visita i la interpretació de les extraordinàries estructures que encara són visibles, sinó d’una excavació exhaustiva i sistemàtica d'un jaciment sobre el qual pesen encara moltes incògnites.

Tot i saber de la presència, en les proximitats del Tolmo, d’altres punts d’interés de visita ben recomanable (per exemple les pintures rupestres llevantines del Abrigo Grande, a la mateixa Minateda, o el banyó volcànic de Cancarix i les mines de La Celia, a uns pocs quilòmetres), no animava el dia embromat i xafogós a aventurar-se a caminar per senders i caminals, així que decidirem aprofitar, ja de tornada, per fer una visita --també postergada durant molt de temps per a allò de veure-la sempre de camí cap a algun altre lloc-- a la veïna vila de Jumella. Malauradament, tampoc va ser el millor dia per gaudir de les privilegiades vistes que s'albiren des del seu castell, però almenys vam poder fer-nos una idea. I a més a més, puc deixar constància de que ni el vi ni el gaspatxo de la terra, magnífics tots dos, es veuen afectats per la calitja, si més no a l'hora de tastar-los. Raons de més, junt amb veure de millorar un poc les fotos a poc que el sol i el cel acompanyen, per tornar a fer-hi una visita, i crec que no haurà de passar massa temps fins llavors. 

D'abril a abril

Va avançant aquest abril ressec entre calorades impròpies i molestes calitges, i a mi, que aprecie les cada volta més estranyes primaveres dignes de tal nom, se m'està fent tot plegat bastant amoïnador. De fet, resistic la temptació de recórrer a Sabina (o pitjor encara, a Fito, ja sabeu: "después de un invierno malo, una mala primavera...") perquè encara no hem arribat ni a la meitat del mes i trobe precipitat i fins i tot un poc injust no donar-li almenys una oportunitat d’esmena per improbable que em parega. Bé, per això, i també perquè malgrat que el clima (i la política, ai) no han millorat gens des de llavors, quan compare aquest abril amb el de l'any passat, amb tantes incerteses acabades d'encetar i tot el camí que quedava encara per davant, crec sincerament que tinc poques raons per a queixar-me. Pel moment, hui el cel torna a ser blau i brilla el sol; ja veurem demà com va la cosa.

Resultava curiós, caminant l'altre dia per la serra d'Almudaina (aquesta volta, des de Benimassot fins el Tossal Blanc, tot passant pel despoblat morisc de la Torreta i la Font de Frau), veure el contrast entre la boira que a primera hora del matí cobria el fons de les valls que l'envolten i la polsosa calitja que anava estenent-se per una capa superior entrant des de llevant. Una perspectiva diferent de la serra, en la què les ferides de l'incendi de l'agost del 2022 es fan encara dolorosament paleses, però que encara guarda racons ben estimables i on el verd i la vida van recuperant a poc a poc el seu espai, encara que siga molt més lentament del que ens agradaria.