Mariolensis

La denominada sàlvia de Mariola ha esdevingut una de les espècies vegetals més conegudes i representatives de la muntanya que li dona nom. Cosa que, en la meua opinió, no deixa de tindre el seu mèrit atenent a la riquesa vegetal que caracteritza aquesta serra, ben coneguda des d’antic per la varietat i abundància de plantes –moltes d’elles aromàtiques i medicinals-- que alberga: la coneguda referència de Gaspar Escolano, en la què qualifica a Mariola com a “botica universal” a causa de “la innumerable  agregación de yerbas de salud  que  produce”, prové d’una tradició documentada almenys des de finals del segle XVI, quan es va crear a València de la primera “Càtedra de Simples” (o "Cadira d’Herbes). En tot cas, tampoc no resulta massa sorprenent que haja estat precisament aquesta planta la que haja assolit un caràcter emblemàtic. A més de les seues virtuts medicinals (compartides amb moltes altres espècies d’un gènere extraordinàriament divers, el nom del qual es relaciona precisament amb la salut), es tracta d’una planta relativament abundant tant a Mariola com a les serres que l’envolten, fàcil d’identificar fins i tot per a la gent menys avesada, i d’un aspecte innegablement atractiu, especialment --però no només-- quan es troba en plena floració. Però a més a més, crec que hi ha un altre factor que ha resultat determinant per elevar la planta a la condició de símbol, i és el seu epítet específic: a més de tot el que ja s’ha dit, la sàlvia de Mariola és, senzillament, mariolensis. 

Pensava en aquestes coses l’altre dia, quan vaig reparar en un fet al qual no havia prestat fins ara massa atenció: a pesar de la idea, profundament arrelada en aquestes comarques, de que la sàlvia mariolenca és clarament diferent i distingible d’altres formes similars que creixen a altres llocs, no ha estat fins fa pocs anys que els botànics han començat a reconèixer aquest fet, i encara amb dubtes importants que cal atribuir en última instància a l’especial complexitat taxonòmica del grup del qual forma part. La primera volta que la sàlvia de Mariola (entenent aquesta com la que creix no solament a aquesta serra sinó també a les serralades pròximes) va ser considerada com una entitat taxonòmicament diferenciada va ser el 1986, quan el botànic valencià Ramon Figuerola va descriure per a les nostres poblacions una subespècie mariolensis que va subordinar a la denominada Salvia blancoana, una forma pròpia de les muntanyes bètiques i nord-africanes. Segons Figuerola, les plantes pròpies de “Sierra de Mariola, Serrella, Aitana et alibi” es distingirien d’altres formes similars pels seus calzes pilosos amb dents curtes, triangulars i poc o gens mucronades. Fins llavors, cap dels nombrosos botànics que havien estudiat aquestes plantes --entre ells i de forma especialment cridanera el sogorbí Carlos Pau, qui a pesar del seu bon ull per detectar les variacions més subtils es limita a incloure les sàlvies de Mariola com a part de l’espècie que ell anomena S. lavandulaefolia-- n’havien reconegut cap singularitat taxonòmica, i fins i tot el mateix Figuerola, pocs anys després de la seua descripció, va optar per llevar-li rellevància a les mariolensis recombinant-les com a varietat d’una altra forma (vellerea) del grup. La revisió recent del gènere duta a terme per a la Flora Iberica opta per mantenir la singularitat de les nostres sàlvies a nivell subespecífic, per bé que subordinades ara a la Salvia lavandulifolia; francament, no gosaria apostar a què no hi haurà cap canvi en el futur.  

Aparentment alienes a qualsevol vicissitud taxonòmica i nomenclatural, i sense preocupar-se tampoc massa per  si algú les considera o no símbol o emblema de res, les sàlvies que hem convingut en anomenar formalment Salvia lavandulifolia subsp mariolensis són de les poques plantes d'aquestes serres que semblen haver-se sobreposat enguany a una primavera que, pel que fa a la pluja (o més pròpiament, a la falta d'ella), ha superat les pitjors expectatives: la sequera, que segueix cremant etapes del camí per a ser lamentablement qualificada com a històrica, no solament ha limitat la floració de moltes plantes, sinó que comença a ser habitual trobar-se arbres --sobretot pins-- amb signes evidents de marciment. No és estrany, doncs, que enguany haja prestat una atenció especial a les aromàtiques i esponeroses mates de sàlvia i a les seues precioses flors blavoses. I encara que les reflexions que m'han vingut al cap en observar-les podrien haver sigut de més trellat, em tem que amb deixar de nou constància de la importància dels noms fins i tot en àmbits tan aparentment minoritaris com el científic, i de que determinades coses no sempre venen de tan enrere (ni són tan indiscutibles per a tothom) com a voltes ens pensàvem, m'hauré de donar per satisfet. Bé, amb això i amb un bon ramellet de sàlvia, que per als mals de panxa no hi ha cap més bona que la mariolensis. 

Posar-se al dia

Amb freqüència m'agafe les serres a rampells. Quan es tracta de les muntanyes que em queden més a prop, sovint em passa que, després d’haver-me dedicat durant una temporada a recórrer-ne alguna de forma habitual, deixe de visitar-la per un temps --anys, a vegades-- fins que arriba un moment en què, per una o altra raó, torne a sentir l’impuls de caminar-la. Ara mateix, sense anar més lluny, ha començat a passar-me amb la Serrella. I no és que en aquest cas l’haja tinguda del tot abandonada perquè, encara que esporàdicament, m’hi he deixat caure unes quantes voltes; però d’ençà que vaig pujar al Pla de la Casa fa un parell de setmanes, m’ha abellit tornar a  recórrer uns camins que, en ocasions, feia molt que no trescava: revise quan va ser l’última volta que vaig pujar fins el Recingle Alt des de Quatretondeta (un preciós camí, no massa freqüentat, que després de passar per l’encisador racó de la Canal, el Molló de Benasau i la Costera de les Pomeretes, arriba finalment al rocallós llom de la muntanya), i em sorprèn un poc que, a desgrat del que em semblava en fer memòria --els records són enganyívols i el temps passa molt ràpid-- feia ja dotze anys que no hi anava. Raó de més, en tot cas, per deixar-se dur també aquesta vegada pel rampell i aprofitar per renovar la meua ja antiga relació amb la que és, sense dubte, una de les meues muntanyes predilectes: fins i tot als amors més sòlids i incondicionals  els va bé, de tant en tant, posar-se al dia.

A l'esquerra, font de la Canal de Quatretondeta la setmana passada; a la dreta, l'abril de 2012. Tant de bo que pugam tornar-la prompte a veure així...

Història sagrada (relats conjunts)

Isidre Nonell (1910), Natura morta amb cebes i arengada

--I recordeu aquella altra vegada, a la vora del mar de Tiberíades, quan el Mestre va fer que alimentàrem a tota aquella multitud només amb cinc cebes i un peix? Quina passada de miracle, veritat? Impressionant, quin gran dia, encara m’aborrone només de pensar-ho...

--Pans.

--Perdona, Mateu, com dius?

--Dic que eren cinc pans, no cinc cebes. Jo també hi era, i ho recorde perfectament: cinc pans, i d'ordi, per cert. I tampoc era un peix, eren dos. 

--Doncs diria que et falla la memòria, germà. Tinc la clara imatge del Mestre, al peu de la muntanya, amb la gent famolenca esperant que li donàrem de menjar, i la cistella de la què, per més que n'agafàrem, no paraven de sortir els peixos i les cebes...

--Els pans. Estàs equivocat, Marc.

--No. Eres TU qui s’equivoca, la meua memòria és excel·lent i mai oblidaria una cosa com aquesta. I a més a més, és el meu Evangeli i hi escric el que em sembla, i si no t’apanya doncs fes-te’n tu un altre i avant, vinga home ja...

La meua proposta per als relats conjunts de maig, en la què m'he limitat a recollir una antiga tradició oral sobre l'origen del Cebisme, una doctrina cristiana primitiva els seguidors de la qual sostenien que el Nostre Senyor preferia les cebes front a qualsevol altre aliment, en especial al pa d'ordi; el Concili de Picassent, a finals del segle IV, els va declarar heretges "de ingenti oris odorem".  I en un altre ordre de coses, que diuen aquells: nosaltres, a l'arengada, li diem sardina de bota, i és part fonamental d'una tradició alcoiana que consisteix en sopar, la nit abans del sorteig de la Loteria de Nadal, un ou fregit, un poc de pericana i una de tals sardines. Se li diu el "Sopar del pobre", i amb ell les famílies i les colles d'amics es preparen per abandonar tal condició quan els toque la Sort Grossa l'endemà. Recorde mon pare, cada 21 de desembre, portant a casa les sardines embolicades en un full de paper; a nosaltres ens tocava posar-les entre una porta i el seu marc i premsar-les --ni molt fort, ni massa fluix-- per trencar la crosta de sal sobre les escates i poder-se-les menjar. I per cert, alguna cosa devíem fer malament, perquè el sopar bé, però la loteria ni tastar-la...

 

A propòsit de l'aigua

Fa quatre mil dos-cents anys, diverses àrees del planeta es van veure afectades per una fase d’aridesa extrema que els geòlegs denominen esdeveniment del quiloany 4.2. Tot i que es discuteix encara sobre la possible relació entre aquest episodi climàtic i el declivi de civilitzacions com la de la Vall de l’Indus o l’Imperi Antic a Egipte, els arqueòlegs atribueixen a aquest moment l’aparició, a les planures manxegues, d’un tipus singular d’assentaments humans constituïts per fortificacions circulars, protegides per diverses murades concèntriques de pedra i presidides per una torre central, que albergaven sitges per a l’emmagatzematge d’aliments i, sobretot, pous d’aigua. Aquestes extraordinàries estructures, conegudes com a motillas, són exclusives d’una àrea que abasta part de les actuals províncies espanyoles de Ciudad Real, Albacete i Cuenca; deuen el seu nom a l’aspecte --un monticle de terra i pedres que s’eleva sobre la plana circumdant-- amb què han arribat fins els nostres dies, i caracteritzen un horitzó cultural particular de l’Edat del Bronze conegut com Cultura de las Motillas o Bronze Manxec, del qual formen part també altres tipologies de jaciments com ara les morras o els castillejos, situats habitualment en tossals o esperons rocallosos. 

Entre la cinquantena de motillas que es coneixen a hores d’ara destaca la denominada Motilla del Azuer, situada al terme municipal de Daimiel: cinquanta anys de treballs arqueològics han tret a la llum una estructura extraordinària, bastida amb pedra travada amb fang, la consolidació (i reconstrucció parcial) de la qual permet copsar la complexitat constructiva i la monumentalitat de l’enclavament. A desgrat d’un aspecte exterior relativament discret, l’accés a l’interior del recinte emmurallat (mitjançant visites guiades que cal reservar prèviament) sorprèn per la magnitud de l’edificació. Estrets passadissos circulars que discorren entre sobris i esvelts murs de pedra van superant les tres línies principals de defensa fins conduir finalment a la torre central, des de la què es domina la fèrtil plana del riu Azuer. Als sues peus es bastiren sitges per a emmagatzemar cereals i lleguminoses, però sobretot destaca el formidable pou, excavat fins a catorze metres per sota del nivell del terreny, que ocupa el sector oriental de la fortificació; diverses rampes i esglaons permetien accedir fins l'aigua, un recurs tan escàs i vital com per a justificar aquesta afanyosa i contundent defensa. La motilla es va abandonar aproximadament mil anys després de la seua construcció, coincidint amb un període climàtic més humit.

Situat a unes poques hores de cotxe des de casa, feia ja temps que havia llegit coses sobre la Motilla del Azuer i m'abellia molt poder conéixer-la de primera mà. Finalment, hem pogut fer coincidir  un cap de setmana lliure d’altres ocupacions i entrades disponibles per a poder accedir al jaciment. I encara que feia un poc de quimera que la realitat no estiguera a l’altura de les expectatives, no ha estat aquest el cas, ni pel que fa al lloc ni per la visita guiada i per la informació facilitada, tant al propi jaciment com al Museu Comarcal on comença i acaba el recorregut. I a més a més, de Daimiel estant, hom pot aprofitar per visitar alguna de les llacunes d’allò que s’anomena “la Mancha Húmeda” i, molt especialment, les famoses i maltractades Tablas --més aviat, el poc que queda d’allò que va ser un espai natural extraordinari després de que la sobreexplotació de l’aqüífer que l’alimentava haja reduït a la mínima expressió les antigament extensíssimes àrees inundables de la confluència dels rius Guadiana i Cigüela-- o, fins i tot i ja de tornada, les igualment conegudes i concorregudes Llacunes de Ruidera, a les què no havia tornat d’ençà que, sent un xiquet, em van impressionar tant que vaig estar setmanes somniant-les, i que m’ha agradat molt tornar a veure tants anys després. Així que, tot plegat, entre pous fortificats de l’Edat de Bronze, llacunes i aiguamolls, aqüífers més o menys sobreexplotats i altres variades manifestacions hidrològiques i hidràuliques, podria dir que quasi tot, al cap de setmana, ha discorregut a propòsit de l’aigua, per bé que almenys en algun cas podria dir-se millor a despropòsit. 

 

Fa algun temps, en una entrada sobre el denominat Bronze Valencià --contemporani tant de la Cultura de las Motillas com de la de l’Argàrica-- parlava de l’impacte genètic de l’arribada a la Península Ibèrica, cap a l’any 2500 aC, de genets procedents de les estepes de l’est d’Europa, el cromosoma Y dels quals va substituir quasi per complet i en unes poques generacions al de la població masculina preexistent. Doncs bé, és en un altre extraordinari jaciment del Bronze Manxec (el Castillejo del Bonete, al terme municipal de Terrinches, coetani i relativament pròxim a la Motilla del Azuer) on es va descobrir fa uns pocs anys una tomba doble que il·lustra aquest procés, en haver-s'hi inhumat una dona amb perfil genètic indígena junt amb un home d’ascendència iamna. No m’hi vaig poder acostar aquesta volta al Castillejo, que mostra trets --com ara les alineacions solars-- que el fan especialment interessant i al que potser hauré de buscar el moment d’anar-hi; però pel moment, espere poder visitar prompte un altre jaciment, en aquest cas d'època ibèrica i a terres catalanes: si ja fa temps que m’abelleix conèixer els Vilars d’Arbeca, el seu pou i les seues fortificacions, ara encara més. I a la pròxima, els nurags.

 

Els noms de la rosa

Per a les diferents espècies que viuen espontànies a les nostres terres --no sempre fàcils de distingir entre elles si no es presta atenció a detalls de vegades subtils en flors, tiges i fulles-- solem fer servir noms com roser bord, salvatge, silvestre, boscà o de pastor, tot i que gavarrera (i les seues diverses variants segons els llocs) i fins i tot tapaculs, que com l'anterior fa referència als seus fruits característics, són també bastant habituals. Tots ells s'utilitzen també per a aquesta, tot i que en ser fàcil de diferenciar per les flors blanques, les tiges enfiladisses i les fulles persistents (l'epítet sempervirens, amb el qual és coneguda pels botànics, fa referència a aquesta característica) se la sol distingir amb el nom d'englantina; paraula, aquesta, d'evidents reminiscències jocfloralistes i que sembla que s'empra també per al que per a nosaltres és la flor del gesmiler, encara que la seua etimologia, que a través de l'occità remet al llatí aculeus i per tant al seu caràcter punxós, sembla més adient per a un roser... A punt de batre rècord d'eixutor, no està la primavera posant les coses fàcils ni per a moltes plantes ni per a aquells que ens agradem d'observar-les; per sort, no tot es redueix a les orquídies i altres exquisideses vegetals, i no cal anar molt lluny per trobar a qui prestar-li una atenció per altra banda merescuda. Especialment, si a més de flors hi ha les paraules, ja sabeu: stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus...