"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 9 de març del 2011

Narcisisme

Pot ser per la seua senzilla elegància, per la innegable bellesa de les seues flors inconfusibles, per l'aroma intensíssim amb que s'adornen. Però també per l'encant afegit de la seua fugacitat, per haver engendrat innombrables formes (algunes d'extremadament rares i restringides a unes poques localitats); o perquè entre elles s'hi compten algunes de les flors que amb major precocitat anticipen, en les meues muntanyes, l'adveniment de cada primavera d'estiu --encara que també hi ha que s'estimen més la de l'hivern. Serà per tot això o per més coses, però la veritat és que, quan em pregunten, no tinc cap dubte: de totes les meues plantes preferides, les que més estimables em resulten són, de llarg, els narcisos. No és casual, per això, que els seus bulbs tinguen un lloc destacat en el meu patí (alguns de silvestres, també; però sobretot, els que han estat objecte de cultiu i selecció acurada per part de jardiners i aficcionats, des de les populars nadaletes fins a algunes formes cultivades de corona espectacular, sempre que conserven --manies meues-- els trets característics del gènere).

En gran part, l'atractiu dels narcisos es deu a l'estructura particular de les seues flors: cadascun dels sis tèpals que les formen han desenvolupat uns apèndixs que, en soldar-se entre ells, donen lloc a la característica corona (o paraperigoni) que singularitza el gènere. Segons les espècies, aquesta corona pot ser molt petita o quasi inexistent --cas, per exemple, del narcís de tardor, Narcissus serotinus, o de l'escàs N. perezlarae-- o, més típicament, prendre forma de copa o de trompeta de grandària variable. Els tèpals poden ser també més o menys amples i, en algunes espècies, es troben típicament recorbats cap enrere, com succeeix en el grup de N. pallidulus. Al País Valencià es reconeix la presència actual de nou espècies, de les quals les més frequents són el narcís groc o almesquí (N. assoanus) i el narcís blanc o nadala menuda (N. dubius). Aquest darrer és, també, el més habitual a les serralades que envolten el meu poble, i el que amb major fidelitat indica que l'hivern comença un any més a marxar dels turons de Mariola o els pradells del Carrascal de la Font Roja.


N. assoanus i N. dubius. Imatges de la xarxa.

Encara no he tingut ocasió, enguany, de retrobar els que creixen silvestres a la muntanya. Però al patí, aquests dies, els narcisos van imposant el seu groc lluminós i primaveral sobre el blau de les modestes violes, que han esguitat de color els últims freds d'aquest hivern que ho ha estat poc. I a mi, un any més, no em queda més remei que acceptar-me tal com sóc: un rendit, fidel, autèntic narcisista.

6 comentaris:

  1. En el nostre terrat tampoc en falten, de narcisos. Enguany crec que els tenim un poc retrasats, pero aixó no és del tot roïn si serveix per a que estiguen en flor quan torne a casa, en Pasqua.

    ResponElimina
  2. Aquesta vesprada acabe de fotografiar un narcís dubius que he trobat caminant per la muntanya. La veritat és que són especials...

    ResponElimina
  3. És cert, Pere, també a casa van enguany un poc més tardans que altres anys, però ara mateix ja estan esclatats. Segur que per Pasqua estaran esperant-te, ells també ;)

    ResponElimina
  4. Si que ho són, Manel. Jo no he pogut eixir aquesta setmana, però espere poder-ne veure algun la que ve... Gràcies, salut!

    ResponElimina
  5. Benvolgut Pep:
    Jo sóc només una aficionada a les botàniques, una observadora curiosa, i una admiradora apassionada del món vegetal. Tot el que sé li ho dec al nostre enyorat, immens, Joan Pellicer. Amb aquest article m'has arribat al cor, perquè les nadaletes són les flors que amb més força i amb una satisfacció més neta em recorden la meua infantesa viscuda molt a prop d'una zona del Grau de Gandia que es diu el Clot de la Mota. Allí, sobre la terra negra dels purs marenys, hi havia uns enderrocs de casa des d'on cada hivern naixia un planter de nadaletes impressionant, quasi increïble en aquelles condicions d'abandó. En féiem a grapats. Aquells marenys encara deuen existir en algun submón, a sota de la invasió del formigó que no ha deixat rama verda. Gràcies per aquest bloc. Salut!

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies a tu, Maria Josep, pel teu comentari i per la força de la imatge que evoques... Jo també vull creure que, sota el formigó i la desídia, hi ha encara amagades les llavors que faran rebrotar aquesta terra a poc que comencem a mirar-la amb altres ulls.

    Quant a Joan, que podria dir-te que no sàpigues... simplement, que el trobem molt a faltar a cada revolt del camí...

    Gràcies, salut!

    ResponElimina