De Cuba

De l’Havana ens han portat, a banda dels sempre estimables productes de la terra (en el meu cas, a més d’una guayabera que m’ha fet molta il·lusió, rom i cigars que serviran per a celebrar com cal les victòries del Barça dels pròxims mesos), una bona collita de sensacions i sentiments que traspuen de tot allò que ens conten i ens mostren aquells que hi van viatjar. Allò que nosaltres percebem ara a través dels seus ulls no pot ser més que un pàl·lid reflex del que sentirien mentre hi eren allà; però no es difícil imaginar les emocions vivíssimes, la petjada duradora que ha de produir una experiència tan intensa com aquesta a qui ha tingut ocasió de viure-la. Compartir-la, a través seu, és indubtablement un gran privilegi.



Jaume, d'Alcoi, i Jaime, de l'Havana. Dos cosins germans
--fills de bessons-- que es coneixen finalment als setanta anys...

El retrobament ha estat fèrtil, també, quant a detalls sobre la petita història familiar, tant per les anècdotes recollides a l’Havana, com per una contribució imprevista: Pepe Rulán, que ara viu a Miami amb la seua família, ens ha fet arribar un parell de missatges especialment emotius a propòsit del que vaig escriure al blog, del qual diu que, malgrat la dificultat amb la llengua, “entendi todo lo que escribiste con tanto sentimiento”. Dels records d’uns i d’altres ha anat sorgint l’evocació de la dolorosa decisió d’abandonar Cuba en un viatge del que ja s’intuïa, també, la dificultat del retorn: segons conten, l’àvia Verònica va lamentar molt deixar a l’Havana família, mare i germans (un d’ells, el seu jimagua o bessó Jaime, pare i avi dels cosins que ara han anat a visitar), i sempre va enyorar profundament el seu país. Hem sabut també del viatge en el “Marqués de Comillas” des de l’Havana fins a Barcelona, via Nova York –conta Pepe d’un gallec que anava en el vaixell “que se quiso quedar en USA y se tiró al agua”, però va ser rescatat i tornat a embarcar; el dur descobriment dels freds de l’hivern, ja en el mateix trajecte (el riu Hudson estava congelat) però sobretot en arribar a la Península i, especialment, a aquestes muntanyes; com també el contrast entre la prosperitat de l’Havana luxosa i decadent d’aquells anys, i la convulsa situació d’una Barcelona a les portes de la proclamació de la Segona República.



El vapor "Marqués de Comillas". Foto de la xarxa 


Com deia l’altre dia: fils per anar seguint, vincles amb un passat sense el què ningú no seriem el que som i al què, només per això, paga la pena conéixer i reconéixer, siga on siga que es trobe. Per cert: segons em diuen, dels dos Rulán més joves de l'Havana (Ernesto i Carlos), un és del Barça i l’altre del Madrid. En totes les famílies ha d'haver qui entenga més de futbol, i qui n'entenga menys…