Tot és nou

Quin doll d'aigua a la font

                                       ara que és vespre,

i la lluna s'afanya a pujar la carena!

I ronda el ca fidel a la serena

perquè al seu amo capritxós i destre

plau-li besar l'amada sota la lluna al vol

en el porxo del barri de la masia quieta

adormida pels grills,

                                missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font

                                       ara que és vespre,

i el vent també és a jóc.

I els romanins només, desperts, escolten,

perquè demà al matí puguin parlar d'amors

amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,

que és quan reposa el pou

i canten les cigales esguardant la ginesta,

i ells agafen el son.

Quin doll d’aigua a la font

                                        ara que és vespre,

i la lluna ha assolit les cimes cobejades,

i l'estrella primera

                            lluerna dels camins

és perduda entremig les immenses miríades

i als confins de la terra

tots els enamorats es besen i s'estrenyen,

de l'una a l'altra serra. 

Quin doll d'aigua a la font

ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

                Joan Salvat-Papasseit, Poema sense acabar