Remeis

Alguna volta li he sentit contar a ma mare que, quan jo era xicotet, tenia una grenya tan rebel que va provar a posar-m'hi de tot per tractar de fer-la entrar en raó. Pel que es veu, desesperada per la meua contumaç indisciplina capilar i després d'esgotar tots els procediments usuals, va decidir atendre qualsevol consell, proposta o suggeriment, per peculiar que semblara, i aplicar-me als cabells les substàncies més peregrines només que algú li diguera que tindrien els efectes esperats. Ignore --he de preguntar-li-ho, ara que hi pense-- si al final va trobar alguna solució realment efectiva, o si finalment va decidir rendir-se a l'evidència que, tan bon xiquet com era, alguna part de mi havia d'anticipar futures indocilitats de major rellevància i abast.

Ho dic, açò, perquè si algun dia llegiu en aquestes planes una encesa lloança a les virtuts personals de Mourinho, comence a parlar amb entusiasme de la Conferència Episcopal Espanyola o, fins i tot, anuncie seriosament i solemnement que m'he afiliat al Partit Popular, no tingueu cap dubte: el que ha passat és que, tal i com m'ha succeït hui, els analgèsics habituals han deixat de fer-me efecte i algú m'ha convençut que, fent alguna d'aquestes coses (o alguna altra de pitjor que no abaste ara a imaginar), em calmarà el terrible, insistent, insuportable mal de queixal que m'ha estat acompanyant tot el dia. Al dentista? demà, sense falta. I sí, ho reconec: en el fons m'ho meresc, per haver anat deixant-ho passar...