L'altre dia parlava, un poc de passada, del temps limitat que, entre unes coses i altres, puc dedicar-li ara a la xarxa en general i a la blogosfera en particular. La malaltia de la mare, tot i trobar-se encara en una fase relativament primerenca, avança amb rapidesa i exigeix que li prestem una atenció creixent, i els passeigs i les converses --estranyes, sovint-- ocupen ara, no cal dir que ben gustosament, una part substancial del temps que no dedique a altres ocupacions professionals i familiars. És inevitable, doncs, que la meua capacitat per atendre aquestes planes es veja des d'ara molt més limitada, fins el punt que en algun moment he arribat a pensar si no acabarà resultant simplement impossible mantenir-la.
Però si bé és cert que menys estones cara a l'ordinador representen una limitació rellevant (per exemple, tinc més difícil respondre comentaris o deixar-me caure per blogs amics, el que lamente molt especialment), m'he adonat que el principal efecte d'aquesta nova etapa s'esdevé precisament quan no hi ha el teclat pel mig. No sé si és una cosa habitual, si només passa els primers mesos o si té més a veure amb predisposicions personals; però el cas és que, a hores d'ara, em resulta molt difícil deixar de pensar, arreu i tothora, en l'Alzheimer i en tot el que representa. Tan bon punt deixe anar lliurement els pensaments m'hi trobe, indefectiblement, pegant-li voltes a l'evolució dels símptomes i les seues conseqüències, a les decisions que cal prendre des d'ara mateix i a les que caldrà prendre en un futur imprecís però inevitable... Voltes, al remat, que quasi mai porten enlloc; almenys, enlloc on pague la pena estar.
Afortunadament, hi ha moltes clarors en la meua vida a les quals acudir quan la foscor comença a fer-se massa densa i feixuga. Però m'he adonat també que el blog té, en aquestes ocasions, un paper que no s'ha de menystenir. Pensar en possibles entrades, decidir il·lustracions, escollir una cançó --coses que, de fet, solc fer en moments en què no tinc el teclat a mà; conduint entre València i Alcoi, per exemple-- són ocupacions que, ara més que mai, m'ajuden a esbandir recances recurrents i capficaments estèrils. I això és, bàsicament, el que volia dir: no sé molt bé com podré disposar del meu temps d'ara endavant, ni com afectarà això a aquestes planes, ni a moltes altres coses, algunes més importants i d'altres menys; però ara com ara, escriure --i pensar-- en la Línia em senta bé, i d'una forma o d'una altra faré per seguir fent-ho. Teràpia de blog, podria dir-se...
Foscors, deia... Hui m'he assabentat --encara em costa creure-ho-- que un bon amic ens ha deixat de forma sobtada. Ens coneixíem de tota la vida, tot i que durant molts anys els nostres camins van discórrer allunyats; però per damunt de matisos, distàncies o diferències, ens unia un amor incondicional per la muntanya. I la seua generositat, que ho feia tot molt més fàcil. Et trobarem a faltar, Inda. Molt.
La meva mare també va patir aquesta malaltia els últims 7- 8 anys de la seva vida, o sigui que la conec molt bé... una etapa difícil i per això està prou bé buscar maneres de mantenir el cap ocupat i la moral ben alta. Si el blog et serveix (a mi sí) doncs per poc que sigui sempre serà millor que res. Jo seguiré aquí, de moment, i m'alegraré quan et deixis veure.
ResponEliminaUna abraçada ben forta!
El blog i la Natura, que també ajuda. Agafa forces d'on puguers xuclar-ne, això sempre ve bé.
ResponEliminaI nosaltres t'agrairem que continues, Pep. Escriure és molt important, tu ja ho saps. En públic o en privat. Una higiene meravellosa. Paga la pena l'esforç. I amb malalties com les que dius si podeu arribar a mig conviure ja haureu fet molt. Ànims.
ResponEliminaEncara hi sóc, hi som en aquesta lluita. Ja portem onze anys, la fase on es troba la meva mare ara és la més dolça, si se pot anomenar així...Sé el que sents i el que vius, mai se pot acceptar ni entendre del tot. Només podem estar vora elles, fer-lis el camí més f'àcil i cercar moments per agafar forces perquè no ens faci tant de mal.
ResponEliminaUna aferradeta ben forta!!
Jo escric als blocs tant com puc ara perquè sé que no sempre podrà ser així, ni sempre ha pogut ser així tampoc. Sí que és una bona teràpia.
ResponEliminaTu dedica, a la teva mare i als teus tot el temps que necessitin. I si et ve de gust, per desconnectar per saber què fem la resta de blogaires, passa per aquí, deixa-hi quatre ratlles o llegeix-nos si et plau. Jo també he reduït de forma dràstica el temps que puc dedicar al meu blog i a la resta. El teu, però, per poc que pugui, sempre serà dels que no deixaré de visitar, escriguis un cop al dia, o un cop l'any.
ResponEliminaNoi tens tot el meu suport....ho comprenc perfectament ,,,,,aquesta lladre d'ànimes que és aquesta síndrome és devastadora....coratge! tanmateix com dius si el blog et serveix de teràpia o consol fes el que creguis i el que vulguis i puguis fer que aquí estarem .....ànims, i força
ResponEliminaabraçades!
Em sembla que només per simple fet d'escriure i dir el que ens has dit ja n'hi ha prou de terapia. Una cosa és donar ànims i l'altra és passar per un trangol com el del Alzeimer. Et deixe un poema que em va agradar molt quan el vaig llegir:
ResponEliminaALZHEIMER
Aquest és el nom del meu rival.
Qui t’allunya de mi.
Però com si es tractés d’una dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d’amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.
CÈLIA SÀNCHEZ MÚSTICH
Una abraçada,
Estimat Pep,
ResponEliminaEts un dels blocaires que segueixc des de fa més i ja t'has convertit en un referent. Segur que els amics de blocs s'alegraran de veure't quan et deixes caure i no tindran cap retret a fer-te. La teràpia de bloc és bonissima (o bonisssisssiiimaaaa)i ens hi trobaràs. Molts ànims, no et conec personalment (ja s'arreglarà) però et considere amb molts recursos i intel·ligent. I si et cal res, ja saps!
Una abraçada ben forta i ànims
Moltíssimes gràcies a totes i a tots per les vostres paraules i els vostres ànims. No ho vaig dir explícitament a l'entrada, però no en tinc cap dubte: si el blog ha esdevingut tan important per a mi és gràcies a vosaltres.
ResponEliminaCarme, jo vaig tindre l'experiència amb la meua àvia --la mare de ma mare-- però evidentment el meu grau d'implicació no va ser el mateix. I una de les coses que m'han sorprès, en començar a comentar-ho, és la quantitat de gent que es troba en aquesta situació... Jo també crec que el blog m'anirà bé, i almenys pel moment i encara que haja d'anar adaptant-me a la disponibilitat de temps, per ací seguiré :)
Cert, novesflors: la natura, més que moltes altres coses. De fet, el mateix blog no seria el que és sense ella...
Moltes gràcies, Vicicle! Tens raó, encara que només siguen unes ratlles de tant en tant, poder escriure --i pensar-- sobre altres coses que aquelles que ens capfiquen, té un efecte balsàmic. Al remat, i com tu dius, es tracta d'anar adaptant-se a una situació diferent, sense dramatismes i fent front al que vaja venint i a mesura que vinga.
Jo també ho pense, Helena: terapèutic i alliberador. I siga com siga, aprofitar al màxim el present i no preocupar-se massa pel futur...
Manen les circumstàncies, porquet: sense arribar a aquests extrems, jo he passat també èpoques en que no trobava temps per al blog per més que el buscara; ara m'ho plantege, però, com una via d'escapament, així que poc o molt seguiré escrivint. I llegint-vos, també, encara que se'm faça rebals: encara no he sentit totes les cançons de la teua primera entrega, i ja tinc pendents les de la segona...! Tot serà qüestió d'organitzar-se.
Moltes gràcies, Elfree. Per sort, som tres germans per fer-li front, i això ajuda moltíssim. I de la mateixa forma que jo m'he plantejat que el blog pot ser una bona evasió --sempre que es puga--, els he plantejar a ells que busquen també la seua pròpia forma de no pensar-hi: tot i que açò acaba de començar, m'adone que pot arribar a ser, en efecte, devastador.
Tens raó, Mercè: la veritat és que vaig dubtar molt abans de publicar l'entrada, però al remat ho vaig fer perquè em feia sentir millor dir-ho. El poema m'ha deixat sense paraules... Moltíssimes gràcies, de veres.
Ho he vingut a dir abans, Cinderella: sense vosaltres res no seria el mateix, ni el blog ni el seu paper "terapèutic". Així que t'agafe la paraula i estic segur que seguirem veient-nos per ací --i per allà-- al ritme que vagen marcant les circumstàncies. I segur que trobarem també el moment per aquella cervesa a la Plaça de Dins que tenim pendent.
Una abraçada i moltíssimes gràcies de nou.
Salut Pep! Quina entrada més bonica i més reflexiva! El teu blog és un bon refugi. Estan ben triades les fotos (molt guapes), els temes, els textos, els autors citats, la ironia i magníficament les cançons! Moltes gràcies pel temps que dediques i del qual disfrutem totes i tots. Aquesta entrada m'ha fet reflexionar de com els blogs estan provocant canvis en moltes persones que d'altra forma no coneixien els debats plantejats i pot ser ni els havien pensat mai, possiblement un blog ben fet i mantingut en el temps, pot convertir-se en un gran amic/mestre. Un bon abraç!
ResponEliminaxavi ródenas
ResponElimina