Cabet a la faena

Imatge de El Mundo

És cert que els detalls concrets no els coneixíem, i cal reconèixer que n'hi ha alguns que resulten especialment cridaners --i d'altres, fins i tot, repugnants. Però em costa creure que hi haja algú amb dos dits de trellat que estiga realment sorprès per tot el que està sortint a la llum, aquests dies, gràcies a la vendetta particular de l'inefable Barcenas. Com tampoc crec que puguen qualificar-se de sorprenents els papers que estan interpretant els principals personatges d'aquest sainet lamentable: allò insòlit hauria estat veure a Rajoy donant explicacions, a Cospedal acceptant una crítica o a González Pons dient alguna veritat. Insòlit i, a aquestes alçades, un poc desconcertant, malgrat que hi haja qui ha optat per l'escarafall i la sobreactuació, com si tot açò l'hagués agafat per sorpresa.

No diré, per tant, que tot el que està passant al voltant dels papers en qüestió siga irrellevant, sobretot tenint en compte la possibilitat --remota, a la vista dels precedents-- que algú, a més de l'ex-tresorer, acabe assegut al banc dels acusats. Però al costat de tots els mèrits que ha acumulat en el seu compte el Partit Popular d'ençà que governa a Madrid --la llista, al País Valencià, és infinitament major-- l'eventual confirmació, per via judicial, d'unes pràctiques mafioses que des de fa temps s'intuïen no altera substancialment la meua percepció: els responsables de la reforma laboral, la llei Wert, la destrucció del territori o el desmantellament dels serveis públics podrien ser les persones més honrades del món (i de fet n'hi haurà que ho seran) i no per això deixaria de considerar la seua gestió com un gran despropòsit del qual ens costarà molts anys i molts esforços recuperar-nos.

Amb aquests antecedents, i tenint en compte a més que, com ha estat constatat en repetides ocasions, la corrupció –pressumpta o confirmada-- no sembla ser un factor rellevant entre els votants de dreta, m'estic mirant tot açò de Barcenas i els seus papers amb una certa distància i un notable escepticisme. Si de cas, i a banda d'una innegable i si voleu morbosa curiositat per algunes dades pintoresques sobre la trama i el seu funcionament, m'interessa saber com acabarà afectant tot açò a la branca valenciana del partit: les lluites internes de poder a Madrid, raó última, segons em sembla, de tot el que està passant, poden ser la sentència definitiva per a un govern –el valencià-- dèbil, confús i pràcticament inoperant que ja es troba, segons tots els símptomes, en un avançat estat de descomposició. I això que, en apariència, encara els queda passar pel pitjor, amb Gürtel i sense.

Fariem bé, doncs, en no distreure'ns massa amb les formes, i tractar d'anar al fons: encara que els seus mitjans no foren sempre legítims, el Partit Popular ha governat aquest País durant vint anys llargs perquè, una volta i una altra, ha obtingut les majories necessàries per a fer-ho. Ara, tot sembla indicar que pot iniciar-se una nova etapa; però per garantir que aquest canvi es produirà realment (i, sobretot, per evitar que siga flor d'un dia i que servisca per encetar un redreçament que s'antoixa llarg i complexe) ens queda encara molta feina per fer. Cal demostrar a molts valencians i valencianes que els van votar, que les polítiques que van afavorir amb els seus vots han servit per fer-los més pobres, per deixar-los sense serveis públics, per devastar els paisatges i per portar la llengua i la cultura a un estat crític. I convencer-los, també, que hi ha alternatives viables, idees noves i persones capaces de dur-les a la pràctica. I davant d'això, el que Rajoy diga o faça no deixa de semblar-me, sabreu perdonar-me, una qüestió secundària; que la justícia faça camí i nosaltres, cabet a la faena, que hi ha molta merda per agranar.