No sols és la ràbia

Però és també la ràbia, cantava fa ja molts anys Raimon. Perquè té nassos que siga precisament hui, que he pogut trobar per fi una estoneta per passar per ací --han estat, aquests últims, uns dies complicats, i no espere una millora substancial a curt termini-- quan quaranta-nou vots indecents han consumat l'anunciada liquidació de la radiotelevisió pública valenciana. I ahir, o despús-ahir, quan a Carlos Fabra quasi li donen les gràcies per haver-se embutxacat els diners de tots, i demà ja veurem quina és la que ens toca engolir-nos... Jo, ja ho sabeu, sóc més de mirar-me les coses amb relativa calma, aprendre la lliçó i veure la forma de seguir avançant; és cert que, al remat i a falta de veure com queda tot finalment, a Fabra l'han condemnat a quatre anys de presó, i també és molt probable que amb la mort de Canal 9 el Partit Popular haja confirmat també la seua pròpia sentència. Però mira, hi ha dies que el que abelleix és deixar-se de calmes, lliçons, anàlisis i avanços, i limitar-se a desitjar-los, als quaranta-nou en qüestió i a tots els que per acció o per omissió els han dut fins allí, que no passen ni un sol dia sense que algú els llance a la cara tot el mal que han fet, han recolzat o han consentit, fins que arribe el moment de pagar per tot plegat. O això, o cagar-se directament en ells i en tot el que representen, el que vos vinga millor: no sols és la ràbia i és també la ràbia, aquesta força que ens manté encara lluitant.