"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 21 de febrer del 2014

De la mar




Reconec que m'ha costat un poc posar-me a escriure-hi, perquè a mi, home de muntanya, l'amable invitació d'Amadeu Ros per embarcar-me en el Cap Prim II em va donar l'oportunitat de viure un dia especial i una experiència difícil d'oblidar, i és fàcil quedar-se simplement amb aquesta imatge. Però no vull passar per alt que Amadeu, Batit i Vicent --que ens van fer sentir en tot moment com si estiguérem a casa-- van fer-se a la mar aquella matinada, com tantes altres, perquè és la seua faena. Una faena que, em va semblar, fan amb orgull –orgull, per no dir-ne passió, és el que posa Amadeu quan et parla de les diferents espècies d'aus que anàvem veient al llarg de la travessia, de les senyes de mariners o de les captures que acabaren sobre la coberta del vaixell-- però que té molt de sacrificada i molt poc de bucòlica. Afortunadament, he recordat que Àgueda Vitòria, que també anava a bord aquell dia de vent canviant i mar moguda, va publicar fa uns mesos un magnífic article sobre el tema, al qual em remet i del qual manlleve aquestes línies: “Per a la gent de terra endins, l’eixida del sol és un moment d’enorme bellesa. Vicent és el mariner que es troba en eixe moment encarregat de la navegació, mentre a les lliteres de les cabines la resta de la tripulació dorm. Sorprèn la rapidesa amb què l’astre s’eleva per damunt de l’horitzó, en qüestió de segons. El que per al profà en la matèria és digne de guardar a la memòria, per a Vicent és rutina: el pa seu de cada dia des de fa anys”.

Mentre Vicent pilotava el vaixell entre les barques de cèrcol, aquest profà en la matèria repartia la seua atenció entre la bellesa de la sortida del sol i els esforços per mantenir el mareig dins d'uns límits mínimament tolerables. Però quan vaig baixar del vaixell, dotze hores i un bon grapat de milles després –el viatge ens va dur des de Xàbia, cap el sud-est, fins el Clot dels Calpins, on va calar-se el bou; des d'allí, arrosegant l'art durant hores, fins al Clot de la Nau i finalment, cara a ponent, de nou a port-- ho vaig fer amb la sensació d'haver estat un privilegiat per haver pogut compartir, amb Amadeu i companyia, aquella jornada d'un treball del qual a penes coneixia alguns detalls. Per haver après un poc més sobre coses que no sabia ni que existien: paraules que mai no havia escoltat, l'orientació dels mariners a través de les senyes de la costa, el nom tradicional dels fons i els seus accidents –quina necessitat hi ha de rebatejar-los, doncs, i més amb noms forasters i pomposos?-- o la diferència entre moixesgats i negrets, posem per cas. I per conèixer un poc millor, també, les dificultats de tota mena amb les que s'encara la pesca tal i com la fan vaixells com el Cap Prim II, molt diferent a l'activitat de les grans companyies que estan esprement fins l'extenuació els recursos pesquers arreu el planeta.




Em va fer l'efecte, quan el bou va tornar a bord i es van escampar sobre la coberta gambes, gramàntols, moixes i altres éssers del talús el nom dels quals Amadeu s'apressava a assenyalar-nos, que la jornada –que per a la tripulació encara s'havia de prolongar fins molt després d'haver atracat en el port-- no s'havia donat malament; espere que després, a la llotja de Xàbia, fóra realment així. Per a mi, ja ho he dit abans, va ser un dia magnífic que em va deixar moltes ganes de tornar-me a embarcar --assumint el risc de tornar a marejar-me-- perquè compartir-lo amb Amadeu, Batit i Vicent –i amb Àgueda i Josep Vicent, també-- va ser, simplement, un plaer: moltíssimes gràcies, de veres. Però també em vaig endur a terra moltes idees en les quals pensar. Per exemple,  en la poca atenció que sovint prestem, aquells que aspirem a una terra lliure, a una mar igualment lliure. O en la necessitat de que qui pren les decisions acabe entenent que un dubte raonable sobre els impactes ambientals que poden produir certs projectes hauria de ser motiu suficient per no autoritzar-los, i no a la inversa. I pense sovint, també, en allò que Àgueda escrivia: “Al dia següent, abans de les cinc, els tripulants del Cap Prim II tornaran a eixir a la mar esperant que els siga propícia. Saben que ella és qui els dóna la vida i, per tant, la primera que mereix respecte. La pregunta és fins quan podran seguir fent-ho”.




Hi ha més coses, al voltant de la pesca i a tall d'aquell dia esplèndid a bord del Cap Prim II, en les què he seguit pensant aquestes últimes setmanes: en la denominada 'pesca-turisme', una activitat que es realitza amb èxit a altres països des de fa anys, i que sembla que comença a obrir-se camí ací; en experiències com la dels pescadors gallecs del Mar de Lira, les iniciatives del GOB-Menorca, o en altres exemples de la denominada custòdia marina que, si bé mai podran resoldre per elles mateixes els problemes estructurals de l'activitat, poden ajudar, almenys, a que aquests problemes siguen coneguts i vistos amb uns altres ulls. De tot això, una volta més, deixe pendent parlar-ne en ocasió més propícia, però vos anime a conèixer-ho si és que vos resulta d'interés. I quant a la cançò, hui, tampoc m'ho pensaré massa... Bon cap de setmana!








5 comentaris:

  1. Hola Alfred, sembla que soc el primer a comentar. Bo, t'agraïsc molt l'article, però no és per a tant, és la nostra feina i ens agrada... Fins i tot a vegades és divertida gràcies als convidats que ens acompanyen.
    Salut i força que haja.

    Amadeu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a vosaltres, Amadeu! Va ser un dia magnífic, amb mareig i tot (encara que reconec que, quan la mar està més tranquil·la, estic més comunicatiu ;). Salut i endavant!

      Elimina
  2. I això de sortir tan d'hora a pescar? Perquè així agafes els peixos adormits i son més fàcils d'agafar o que? :P

    ResponElimina
  3. Hola Pons, Alfred, companys. Tens raó amb això d'agafar-los adormits. Resulta que la major part de peixos i mariscos de fondura (500-900 metres de fons) són més actius de nit, desplaçant-se en la colunna d'aigua quasi fins la termoclina (frontera de temperatura superficial) i és de dia amb sol fora que es mantenen al fons, sobre el sediment de fang. És ací on els pesquem al bou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona explicació, Amadeu (pons, jo no hauria sabut contestar-te). Gràcies de nou i una abraçada!

      Elimina