Silvestre

Enguany, la gasiva floració dels narcisos del pati contrasta poderosament amb l'esplendor excepcional que mostren els seus parents muntanyencs: potser és una impressió meua, i tampoc sabria dir si és una cosa local o ha estat un fenomen general, però diria que feia molt de temps que no veia tanta nadala menuda com ahir, caminant per la rodalia del Benicadell. Pensava, fins ahir mateix, que l'escàs ímpetu floral dels meus narcisos domèstics era una conseqüència probable de la poca atenció que, també a ells, he pogut prestar-los darrerament; però després de veure les flors blanques dels narcisos silvestres esguitant pertot arreu pradells i matossars, i tenint en compte que --amb permís de Lluc, 12:27-- tampoc ells deuen haver rebut  cap cura especial, potser hauré de pensar alguna explicació alternativa. Mentre la trobe, en tot cas, la solució és ben senzilla: enguany, el meu reconegut narcisisme ha abandonat l'àmbit casolà, i ha esdevingut decididament silvestre.

And then my heart with pleasure fills, 

And dances with the daffodils. 

Ja veieu que, al remat, ha acabat imposant-se l'opció de fugir de València i de l'enrenou de les Falles. Però sense prescindir-ne, això si, del foc: no hi ha falleres ni ninots, però el sentit i l'esperit de les fogueres de Sant Josep que van cremar anit a la comarca és el mateix: fum i cendra amb allò vell, endavant amb la primavera.

Intermitències

Al remat, tot podria atribuir-se a una senzilla però pertinaç errada de càlcul: en passar nadal, amb l'any nou tot just acabat d'estrenar, les Falles apareixen com una fita remota, tan llunyana a tots els efectes que el temps que ha de discórrer fins que arriben sembla capaç d'encabir, sense estretors, qualsevol tasca, objectiu o propòsit que vulguem plantejar-nos. I és així com any rere any, en passar nadal, tornem a afirmar amb la solemnitat deguda que tal cosa o tal altra estarà acabada “abans de Falles” --o “abans de Pasqua”, o del que pertoque en cada cas-- sense voler recordar que les perspectives són enganyoses i que ja fa molts anys que sabem que de Nadal a Falles el temps vola –com vola, després, entre Falles i l'estiu, i entre aquest i Tots Sants---i que complir amb allò que ens hem proposat (o pitjor encara: amb allò a què ens hem compromès) acabarà sent, com a mínim, una tasca complicada.

I ací em teniu, pràcticament com cada any, lamentant la meua tradicional inconsciència post-nadalenca i tractant de treure temps de baix les pedres per veure de complir amb els objectius marcats i la paraula empenyada, perquè tant a la feina com fora d'ella hi havia moltes coses que m'havia compromés a tindre enllestides “abans de Falles” i les Falles, qui ho havia de dir, ja estan ací. D'alguns d'aquests compromisos –els més rellevants, crec-- ja puc dir que me'n sortiré amb certa dignitat; amb alguns altres, lamentablement, em sembla que no ho tindré gens fàcil, així que no quedarà més remei que recórrer –pràcticament com cada any-- a una lleugera adaptació sintàctica, i aquella presentació o aquell article que havien d'estar acabats “abans de” ho estaran “ara en passar”. Sense falta, cal afegir.

La qüestió –i ací és on anava-- és que entre els principals damnificats per la meua obstinada miopia temporal i la conseqüent incapacitat per calcular com cal les distàncies hi ha, com quasi sempre, aquest blog, instal·lat una volta més en la intermitència forçosa i sobrevivint, a dures penes, entre entrades a mig fer i comentaris per respondre. Una situació, aquesta, que em genera una inquietud innegable, però que –amb permís dels meus capficaments habituals i d'algun altre de sobrevingut-- espere que no es prolongue massa: si tot va com espere, ben prompte podré tornar a comptar amb alguna estoneta lliure i amb un parell de neurones disponibles, a veure si poc a poc puc anar posant-me al dia. Ara en passar Falles, sense falta.

Imatge de Levante-EMV

L'atrafegament d'aquestes últimes setmanes ha tingut, també, alguns aspectes positius: a penes he pogut prestar atenció als mitjans de comunicació, amb la qual cosa mantinc una momentània però  higiènica distància respecte a les barbaritats i els despropòsits de la dreta governant; per no tindre, no he tingut temps ni per a l'astènia. I quant a les Falles pròpiament dites, el trasllat --ja fa quasi un any-- al Complex Administratiu 9 d'Octubre m'ha privat també de l'estimulant experiència de treballar entre masclets i pasdobles, amb la qual cosa tampoc no hi estic massa posat; de fet, i a hores d'ara, encara no he decidit si les passaré a València o marxaré a buscar la primavera a les serres del poble. En tot cas, i siga com siga, un parell de dies de descans sempre van bé, i farem per aprofitar-los. Potser, fins i tot, miraré la premsa. Bones Falles! (i feliç dia de Sant Patrici)

Supervivent

Sé que vaig fer malament, i després me n'he penedit més d'una volta; però quan aquell vespre vaig veure un gripau fent tombs i esquivant cotxes i xiquets pels carrers del poble, no vaig poder resistir la temptació de dur-lo temporalment al pati, tot pensant en alliberar-lo l'endemà en algun lloc pròxim però un poc més tranquil. El cas és que ni l'endemà, ni a l'altre: tot i que el pati és més aviat menudet, l'animal degué trobar algun amagatall discret i confortable i una dieta del seu gust –no podria assegurar-ho, però juraria que des de llavors hi ha hagut molts menys caragols i formigues a casa-- perquè, des d'aquell moment i durant quasi tres anys, ha romàs simplement invisible. De fet, descartada la fuga (el mur que envolta el pati és impossible de superar per a un gripau i la porta que dona al carrer s'obri molt rarament) feia ja molt de temps que el donàvem per mort, probablement a mans –a urpes-- dels gats que corren per allí i amb els quals comparteix costums crepusculars. Fins que ahir, treballant al pati per preparar la imminent arribada de la primavera, em va sorprendre trobar-lo, prim i atalbat encara per la frescor del matí –fins fa molt poc devia estar encara hibernant-- però aparentment en bon estat, mig soterrat entre la terra i la fullaraca. I em va semblar que, tot i que en aparença la vida en un jardí com el nostre pot ser, per a un gripau, relativament plaent, la seua capacitat de resistència (i un poc la seua sort, també: l'aixada li va passar ben a prop...) li ha fet guanyar-se a bastament el dret a una llibertat de la què, sense pretendre-ho, l'he privat durant massa temps. Hui ja corre pels bancals pròxims al poble, on a més de la llibertat –concepte abstracte que no estic segur que siga ben entés per la majoria dels amfibis-- espere que trobe també menjar, tranquil·litat i, sobretot, algú amb qui reproduir-se: els seus gens de tenaç supervivent mereixen una oportunitat. I després de quasi tres anys de confinament i soledat, un bon amplexus també se'l mereix.

Dinou anys fa ja d'ençà que, tal dia com hui, l'Ovidi va agafar vacances. Un bon dia, doncs, per recordar-lo. Com ahir. O com demà.

Gestió responsable

Es tracta d'una història (quasi sempre és així) plena de matissos i detalls, alguns d'ells certament singulars, sense els quals no resulta senzill apreciar les dificultats del trajecte recorregut i el valor del seu resultat final. Però trobe més escaient que siguen els protagonistes –l'amic Vicent Ferri, que em consta que de tant en tant es deixa caure per ací, per exemple-- els qui, si fóra el cas, la conten allà on creguen oportú. Jo em limitaré a fer-ne un brevíssim resum, començant pel final: la finca denominada Buixcarró, sis-centes cinquanta-cinc hectàrees de terrenys majoritàriament forestals en el Parc Natural de la Serra Mariola, és a hores d'ara un espai privat dedicat essencialment a la conservació de la natura, amb programes de gestió cinegètica, restauració de la vegetació i educació ambiental, entre d'altres. En el seu moment, i després de no poques vicissituds, la seua propietària –que va faltar fa algun temps--, Doña Victoria Laporta Carbonell, va decidir que el terreny no havia de passar a unes altres –i devotes-- mans ni havia de destinar-se a cap altre ús. I per garantir-ho, va promoure la constitució d'una Fundació, que porta el seu nom, i que actualment és la responsable de gestionar aquest espai i de complir els objectius (còpie de la seua pàgina web: conservació i preservació de la biodiversitat, restauració d'ecosistemes mediterranis, formació, investigació i educació ambiental) que té atribuïts.

Em consta, ja ho he dit, que el camí que ha dut fins ací no ha estat en absolut planer; ha calgut conciliar visions molt diferents, quant no directament antagòniques, i s'hi han hagut de sumar molts esforços i voluntats per aconseguir-ho. Però a hores d'ara, i després d'uns temps incerts, sembla que el futur s'aclareix i la Fundació, a banda de les no poques actuacions que ha vingut executant aquests últims anys, podrà fer un salt endavant i començar a posar en marxa nous projectes i iniciatives, alguns d'ells especialment interessants i ambiciosos. L'altre dia, passejant per la finca –feia molt de temps que no m'hi acostava--, Vicent ens va explicar tot el que ha anat fent-se fins ara, i el que vol posar-se en marxa d'ara endavant, no solament al mateix Buixcarró sinó també –i en col·laboració amb altres entitats; la FVLC és una de les fundadores d'Avinença i promou actuacions conjuntes amb altres membres de la xarxa-- amb altres masos que confronten. Em va agradar, molt, retrobar a Vicent, a qui feia també massa temps que no veia; i em va alegrar constatar --no ho dubtava-- que d'idees n'hi ha a bastament, que l'entusiasme segueix intacte i que, si més no per aquesta banda, el projecte del Buixcarró està més viu que mai. I és que hi ha conceptes (filantropia, acord, custòdia del territori, treball en xarxa...) que potser ens sonen més propis d'altres llocs i contexts, però que encara que de vegades no ho semble, poden servir, també, per aquest País. O, si més no, per una part d'ell: aquella que segueix creient que val la pena intentar-ho.

*En Avinença, anomenem gestió responsable  a les iniciatives privades de gestió de terrenys, promogudes pels seus propietaris (persones, fundacions o entitats), que en el seu disseny, execució i seguiment presten una atenció preferent a la conservació ambiental, la introducció de pràctiques sostenibles, la preservació dels trets culturals i paisatgístics i/o el compromís ètic amb les poblacions locals, sense que s’establisquen acords amb entitats de custòdia del territori. 

Sense pensar-hi molt ni remuntar-me més enllà d'uns dies, em venen al cap: Monago burlant-se obertament de nosaltres, l'enèsim –i cada vegada més indissimulat-- cas d'imposició del castellà en les escoles valencianes, o l'omnipresència de Cotino en quasi tots els assumptes tèrbols (des de la visita del Papa a la compra dels cotxes de Vaersa) que esguiten l'actualitat del País. La qüestió és fins quan caldrà seguir acumulant evidències del preu altíssim que paguem per ofrenar glòries a Espanya i per mantenir a la colla de corruptes, hipòcrites i vividors que ens governen. A mi, tot i que no hi podré estar, ja em va bé això de la 'targeta roja' a Fabra; però potser el que hauriem de veure és com aconseguim que tot allò que per a nosaltres és tan i tan evident, ho siga també per a una majoria suficient de valencians i valencianes, que són els qui d'ací uns mesos decidiran si, després de tants anys, fem un pas decidit cap a la normalitat o seguim una temporada més rebolcant-nos en el tarquim. Bon cap de setmana!

(Hui repetisc cançó. Però mira, m'agrada. I a més, hui faig cinquanta-un anys, així que he decidit regalar-me-la. I si passeu a prop d'Alcoi, teniu una cervesa pagada) 

Buscant mamelles

Conta Cavanilles, quan comença a parlar d'Alcoi en les seues Observaciones, que després d'examinar "los montes hasta la Carrasqueta, donde está el camino que conduce a Alcoy", i abans de baixar a la vall de la Canal per dirigir-se a la ciutat, va travessar un "distrito llamado Mamelludes", al qual --segons explica-- van anomenar així "porque está sembrado de ligeras elevaciones, cuya forma es muy parecida al pecho de una muger". Mai no he sentit a ningú de la zona utilitzar aquest cridaner topònim, tot i que si que he trobat referències a un tossal amb aquest nom, dins encara del terme de Xixona i molt a prop del caseriu de la Sarga, la qual cosa descarta que algun pràctic enjogassat li volguera gastar una brometa al mossèn. Allò que em resulta més curiós, però, és la descripció que el propi Cavanilles fa de les "mamelles" en qüestió: "todas representan una media esfera más o menos abultada terminada por un pezón ; varían de diámetro de tres á ocho pulgadas, y todas están asidas al suelo calizo y blanquecino como ellas".

He caminat unes quantes vegades per aquella zona --la darrera, fa només uns dies-- amb la idea de trobar-me finalment amb les pètries rodonors que va descriure Cavanilles, a les quals no sabria atribuir de moment un origen cert però que em desperten una notable curiositat; i una volta més, no he sigut capaç de trobar-les. Potser no encerte a ubicar correctament el paratge en qüestió, o bé --es tracta d'una zona majoritàriament cultivada a hores d'ara-- el paisatge ha canviat massa des del segle XVIII i allò que llavors cridava l'atenció dels viatgers passa ara molt més desapercebut. Però també podria ser que, basant-me només en allò que indica Cavanilles, m'haja imaginat el que no és i haja passat al seu costat sense adonar-me'n. En tot cas, seguiré intentant-ho, per bé que, després de tots aquests intents, he decidit prescindir de donar massa explicacions: l'última volta que li vaig dir a algú que me'n anava a la Carrasqueta a buscar Mamelludes, em va mirar d'una forma un poc estranya...