Sé que vaig fer malament, i després me n'he penedit més d'una volta; però quan aquell vespre vaig veure un gripau fent tombs i esquivant cotxes i xiquets pels carrers del poble, no vaig poder resistir la temptació de dur-lo temporalment al pati, tot pensant en alliberar-lo l'endemà en algun lloc pròxim però un poc més tranquil. El cas és que ni l'endemà, ni a l'altre: tot i que el pati és més aviat menudet, l'animal degué trobar algun amagatall discret i confortable i una dieta del seu gust –no podria assegurar-ho, però juraria que des de llavors hi ha hagut molts menys caragols i formigues a casa-- perquè, des d'aquell moment i durant quasi tres anys, ha romàs simplement invisible. De fet, descartada la fuga (el mur que envolta el pati és impossible de superar per a un gripau i la porta que dona al carrer s'obri molt rarament) feia ja molt de temps que el donàvem per mort, probablement a mans –a urpes-- dels gats que corren per allí i amb els quals comparteix costums crepusculars. Fins que ahir, treballant al pati per preparar la imminent arribada de la primavera, em va sorprendre trobar-lo, prim i atalbat encara per la frescor del matí –fins fa molt poc devia estar encara hibernant-- però aparentment en bon estat, mig soterrat entre la terra i la fullaraca. I em va semblar que, tot i que en aparença la vida en un jardí com el nostre pot ser, per a un gripau, relativament plaent, la seua capacitat de resistència (i un poc la seua sort, també: l'aixada li va passar ben a prop...) li ha fet guanyar-se a bastament el dret a una llibertat de la què, sense pretendre-ho, l'he privat durant massa temps. Hui ja corre pels bancals pròxims al poble, on a més de la llibertat –concepte abstracte que no estic segur que siga ben entés per la majoria dels amfibis-- espere que trobe també menjar, tranquil·litat i, sobretot, algú amb qui reproduir-se: els seus gens de tenaç supervivent mereixen una oportunitat. I després de quasi tres anys de confinament i soledat, un bon amplexus també se'l mereix.
Dinou anys fa ja d'ençà que, tal dia
com hui, l'Ovidi va agafar vacances. Un bon dia, doncs, per recordar-lo. Com
ahir. O com demà.
S'ho ha guanyat a pols... Llàstima que no sabrem com li va. Però ja es veu que es un supervivent.
ResponEliminaA la Plana de Vic en dèiem galàpets.
Segur que li anirà bé, Carme. La veritat és que em va donar una bona sorpresa trobar-me'l després de tant de temps.
EliminaA la meua zona sempre he sentit dir "sapo", fins i tot com a topònim. Sempre l'he tingut per un castellanisme antic, però sembla que Coromines el considera un mossarabisme. En altres zones valencianes he sentit dir també renoc; crec que totes les formes d'anomenar-los m'agraden...
A Mallorca els deim Calapots. M'ha agradat molt aquesta història.
ResponEliminaUna altra forma ben sonora del nom, Juan. Moltes gràcies!
Elimina