Pirineus, de nou

Després de molts mesos, he tornat a Pirineus, com aquell qui torna a casa després de certes coses. Tot i que durant aquest temps no han faltat –i són casa, també-- altres muntanyes i altres cims d'alçàries més modestes i perfils més familiars, han estat molts, massa mesos lluny de la neu, enyorant prats, torrents, congestes i tarteres. Era difícil, per això, deixar passar l'oportunitat d'una escapada ràpida i en bona companyia a Benasc i les seues valls, encara que el preu fóra renunciar a altres opcions de descans –a voltes, tornar a casa és dormir huit hores-- i assumint també el risc de que les cames, després de massa mesos, no estigueren a l'altura de les circumstàncies. Un risc que em va fer deixar per a millor ocasió el sempre abellidor Aneto, a canvi de descobrir una senzilla però llarga ascensió --amb més neu de la prevista en els graons de la valleta de l'Escaleta-- al Pic de Mulleres, que tampoc no coneixia i que em va servir per confirmar que, en efecte, caldrà recuperar la forma abans d'afrontar altres reptes més ambiciosos. I encara, l'endemà, amb l'oportunitat de gaudir de la bellíssima vall d'Estós i de l'esponerosa floració pirinenca que esclatava per tots els seus racons: acostumat a la seua relativa raresa en les nostres serralades, veure tanta corona de rei florint arreu i alhora va resultar una experiència singular. Per a la pròxima, i a més de l'Aneto, deixe pendents moltes altres valls, colls i camins, i també algun altre cim amb el qual encara crec que gosaria encarar-me; però també menjar-me un plat d'olla, sentir ragonar en benasqués, i seure sense presa a la vora d'algun ivó a esperar que aparega en el cel la silueta del trencalòs. Tot això, i més, per a quan hi torne, perquè després de certes coses, s'ha de tornar als Pirineus. I abans de certes altres, potser també.