dimecres, 10 de juny del 2015
No res i avant
Es tractava d'ajuntar-se, passejar i celebrar com cal allò què, ara com ara, mereix ser celebrat sense condicions ni matisos: el segon triplet del Barça en sis anys. D'altres eventuals celebracions, i de les esperances i malfiances que ens desperten, s'hi va parlar també, i molt; però això és, en tot cas, una altra història. La d'aquest diumenge va ser compartir una estona esplèndida amb gent que s'estima la seua terra i a qui li agrada compartir tot el que sap d'ella, ja siguen castells, fòssils o paraules: uns què magnífics, amb els millors qui. I amb un com francament interessant, també.
Per si interessa: el castell és el dels Alcalans; els fòssils, les espectaculars formacions d'ostreïds del Miocè, que a Montserrat anomenen --no sense certa lògica, com podeu veure en la imatge-- "paladars"; i de paraules, la collita va ser notable, però per triar-ne alguna, em quede amb el feixcar, que és com es deia la trenella d'espart amb què es lligava la fornilla.
I per cert, veig que he dit "eventuals celebracions" però, pensant-ho bé, me'n desdic: a aquestes alçades, i passe el que passe d'ara endavant, em costa veure que hi puga haver res a celebrar. Vull creure --prudent encara, i raonablement tranquil, i pacient també-- que de tot aquest embolic acabarà eixint alguna cosa de trellat, i potser fins i tot tindrem un bon govern els pròxims quatre anys i jo, òbviament, me n'alegraré moltíssim. Però si volen, que ho celebren ells per què a mi, entre els uns, els altres i els acòlits respectius, m'han llevat les ganes. Ara, tampoc passa res: jo vaig fent i, si això, ja ens veiem treballant un dia d'aquests. Sense preses, quan els vinga bé.
Força interessant aquesta passejada que ens mostres. Ja he deixat les celebracions justament per aquestes coses, compartir amb qui, com i que i sentint-me a gust.
ResponEliminaS'ho han agafat amb molta calma, després vindran les presses i amb aquestes els errors. :(
Aferradetes i salut!
Així és lluna: al remat, això --sentir.se a gust-- és l'únic important... Com escrivia una bona amiga l'altre dia (li ho manlleve, que segur que no li sabrà mal) , "la vida és allò que va passant mentre nosaltres ens entretenim a veure si pacten o no pacten". I no està la cosa com per a deixar-la passar...
EliminaAcí, les últimes hores han estat delirants: uns que trenquen amb els altres, els altres que diuen que no, uns tercers que primer diuen que han pactat i després ho desmenteixen... Crec que deixaré de llegir la premsa (i el facebook) una bona temporada. Una abraçada i endavant!
Realment sorprès de veure la capacitat d'influència dels botànics... http://www.elpuntavui.cat/ma/article/3-politica/17-politica/866124-pspv-psoe-compromis-i-podem-signen-lacord-programatic-a-lespera-de-decidir-la-presidencia.html?cca=1 Mai em podria imaginar la signatura d'un pacte de legislatura als Aiguamolls de l'Empordà, per exemple, o al Delta de l'Ebre sota la influència d'ornitòlegs... potser som més macos però està clar que no tenim tant de pes... ;-)
ResponEliminaAixò és així, ignasi. Ací, sense anar més lluny, haurien pogut triar l'Albufera per signar-lo, però és evident que la influència dels botànics ha acabat per imposar-se... ;)
EliminaBromes a banda: em va alegrar molt que escolliren el Jardí Botànic per a escenificar l'inici del canvi al País Valencià, no solament pel seu pes simbòlic --per tota la lluita ciutadana que hi va haver per salvar el seu entorn de l'especulació-- sinó sobretot perquè, si haguera de triar un racó de València que m'estime especialment, aquest seria un dels candidats més sòlids... Salut i moltes gràcies!
El paisatge de la primera fotografia és molt acollidor.
ResponEliminaJa tens una cosa per celebrar: la pau que transmet.
És cert, xavier. I deixar-se guiar per gent que el coneix i se l'estima, encara fa el paisatge més acollidor...
EliminaA poc a poc sembla que tot va aclarint-se i que el canvi que va començar el 24 de maig va agafant forma... Així que no descar-te desdir-me del que m'havia desdit i obrir alguna botelleta ;) Una abraçada i moltes gràcies!
Com bé dius, millor creure, prudent, tranquil i pacient. De celebrar res, fins que es demostri que hi ha quelcom a celebrar. Massa vegades ens han enganyat els polítics.
ResponEliminaLa passejada, gràcies a les fotos i les paraules, la podem celebrar, fins i tot nosaltres.
Ens han fet escèptics, Teresa, i desconfiats: ja sabem que tot plegat no ha de ser senzill, però les setmanes anteriors a que s'arribara finalment a l'Acord del Botànic llegia i escoltava a amics i coneguts d'una banda i de l'altra, acusant-se mútuament de tot l'imaginable, i no podia deixar de pensar --ingenu com sóc-- en com es pot construir res eficaç i durador a partir de la desconfiança i les desqualificacions... Pel moment, però, sembla que va fent-se camí, i me n'alegre molt perquè és molt també el que ens hi juguem; però només celebraré --encara-- les passejades. Què, ben mirat, no és poca cosa... Salut i moltes gràcies!
Elimina