Pinyols de tàpena

A ma casa, quan algú feia un mal pas o ensopegava sense cap causa aparent, es deia que havia entropessat "amb un pinyol de tàpena" --que és com, al sud valencià, li diem a la tàpera. Jo, que era un xiquet, interpretava com a "pinyols" les minúscules boletes que es veuen dins de les tàpenes quan les obris, amb la qual cosa quedava clarament de manifest l'exageració que implicava la frase. Per això, quan em vaig assabentar que aquelles "boletes" eren, en realitat, els estams de la flor tancada --la poncella, que és el que es consumeix adobada en vinagre--, i que els pinyols, on calia buscar-los, no era en les tàpenes sinó en els també comestibles tapenots, em vaig quedar un poc despagat: no sembla probable que els petits pinyolets --de dos o tres mil·límetres de grandària-- siguen tampoc suficients com per provocar una ensopegada a ningú, però em va semblar que, almenys en part, l'expressió que tantes voltes havia sentit en boca dels meus avis perdia una part important de la seua força expressiva.

He pensat en els pinyols de tàpena perquè, d'una forma o d'altra, almenys un d'ells ha arribat fins a les parets del pati: des de fa unes setmanes, una petita però vigorosa tapenera ha començar a créixer de forma espontània en una d'aquestes parets. Sobre com va arribar fins allí el pinyol en qüestió. és difícil aventurar cap hipòtesis: ocells, sargantanes, formigues i fins i tot vespes han estat assenyalats com a consumidors habituals dels fruits de la tapenera i, per tant, tots ells poden actuar com a potencials dispersadors de les seues llavors. Vaig pensar, però, que allò més probable és que aquesta dispersió s'haguera produït des d'algun lloc més aviat pròxim, així que, tot i que no em constava la presència de la planta en la rodalia de casa, vaig sortir a buscar el possible origen de la meua nouvinguda tapenera, amb resultat immediat: en els talussos pròxims, un reguitzell de petites plantes em va acabar conduint fins una esponerosa --i florida-- mata que, en tot cas i atenent al temps que fa no hi passava per allí, no deu de fer més d'uns mesos que hi creix, i que en base als seus caràcters he identificat com a la varietat canescens de la Capparis spinosa subsp spinosa (C. sicula subsp sicula, per a alguns autors)

La jove tapenera del pati s'enfronta, ara com ara, a un futur com a mínim incert. El lloc on ha nascut no sembla el més adequat --ocupa, o acabarà ocupant, un lloc de pas-- però no he trobat la forma de trasplantar-la amb garanties a una altra ubicació més escaient on la planta puga créixer sense entrebancs i lluir les seues precioses flors. En tot cas, tampoc no em caldrà esperar a què una altra llavoreta, portada per qui sap qui, acabe germinant allí on millor convinga als meus interessos: quan les flors de les plantes veïnes esdevinguen tapenots, aniré a recollir-ne uns quants i tractaré de fer planter. Amb cura, això si, de que no em caiga cap pinyol per ahi, no siga que algú hi entropesse.