De camp

Ho vaig dir, l'altre dia, a tall d'un comentari a l'entrada anterior: en la mesura que les noves circumstàncies m'ho permeten, m'he fet propòsit ferm de no renunciar a algunes pràctiques i costums que, fins ara i durant molts anys, m'han resultat molt útils i estic segur que seguiran sent-ho en un futur. Treure temps d'on calga per llegir, escoltar i seguir aprenent, per exemple, perquè en la meua faena hi ha moltes més incerteses que seguretats i és vital estar obert a noves visions i interpretacions. O no perdre totalment el contacte amb el territori i la gent que hi viu, perquè al remat és sobre el terreny --i sobre la gent-- on cal veure i valorar els efectes d'allò que fem, i també del que no fem. Ja vaig veient, però, que complir alguns d'aquests propòsits no serà cosa senzilla, perquè tot i que uns dels objectius marcats és reduir la quantitat de paperassa que passa per les nostres mans, caldrà fer molta paperassa per poder aconseguir-ho...

Ahir, finalment i després d'unes setmanes especialment atrafegades, vaig poder treure una estona i canviar despatx per camp. O millor, per riu, perquè veure rius era el motiu de la visita, i a més per una raó que em resulta especialment estimulant: m'haureu de permetre que em reserve pel moment els detalls, mentre es recullen totes les dades necessàries i s'enllesteixen els informes tècnics que fan al cas; però sembla confirmar-se que la Vall d'Albaida alberga, a hores d'ara, una interessant --i un poc sorprenent-- població de llúdries. I a més, a la vista dels rastres que han anat detectant-se i de la seua distribució sobre el territori, més àmplia del que ens pensàvem, no fa l'efecte que la presència en la comarca d'aquesta emblemàtica espècie siga una qüestió anecdòtica. Prompte sabrem més, en tot cas; i tot i que jo ja hauré tornat a la meua taula, més atapeïda de papers que mai, faig propòsit d'anar contant-ho. I d'escapar-me alguna estoneta a buscar rastres, també. Sempre que puga.

Ja fa alguns anys que m'hi compte entre aquells --cada volta més, em fa l'efecte-- als qui la celebració de la diada del 9 d'Octubre els provoca una certa sensació d'incomoditat: és innegable que la "fundació" del que a hores d'ara és el País dels valencians no pot entendre's sense el sotmetiment --i, al remat, la desaparició-- de la societat que ens va precedir en aquestes terres que ara reconeixem com a nostres. Espere que, algun dia, els valencians tinguem a l'abast unes altres dates simbòliques, que ens servisquen com a referent i com a punt d'unió, i que no commemoren necessàriament batalles, guanyades o perdudes. Mentre, i tot i que un poc incòmodament ("sense culpabilitats estèrils, evidentment; però també sense mitificacions puerils i innecessàries", vaig escriure fa algun temps) el 9 d'Octubre és el que tenim, i vos desitge que el passeu el millor possible. Futur avant, feliç Diada!