Falsos amics

Quan un botànic vos parle de l'Spartium, no està referint-se a allò que a la nostra terra anomenem habitualment espart, sinó a una planta de la família de les lleguminoses, d'esponerosa floració groga, a la que solem conèixer com a ginesta vera. Segons sembla, en grec i en llatí es feien servir els termes "spartion" i "spartum" per a designar genèricament diverses plantes, molt diferents entre elles, però que tenien en comú la seua utilitat per a confeccionar cordells; entre elles, la nostra ginesta, per a la qual Linné va escollir l'epítet específic amb el qual és coneguda a hores d'ara entre els científics. En canvi, per a posar nom al gènere en el qual s'hi inclou el que nosaltres coneixem com a espart ver (similar, però fàcil de distingir, de l'espart bord o albardí), el gran naturalista suec va optar per la paraula Stipa, l'etimologia de la qual remet a diverses paraules també gregues i llatines --com ara "stipula", tija, palla; "stipes", tronc, o "stuppa", tija del lli, origen de la nostra estopa-- i que sembla que s'aplicava genèricament a algunes mates i petits arbusts que, en ser tallats, assecats i embolicats (o apretats; en llatí, stipare), s'utilitzaven per a fer foc. Paraules (i significat) que, al seu torn, podrien ser l'origen d'una forma llatina vulgar stippa, de la qual deriva el nom que apliquem a hores d'ara a les nostres estepes, a les quals els botànics designen com a Cistus, i que no són en absolut estepàries perquè, a desgrat de l'homonímia, el terme que utilitzem per a referir-nos als paisatges oberts i herbosos que evoquen les interminables planures de l'Àsia Central és un préstec, a través del francés steppe, del rus step (степь), d'origen incert però que sembla vinculat al nom propi d'una àmplia zona desèrtica de Sibèria. I encara podríem adobar-ho un poc més amb el fet què, entre les herbes que creixen en les zones estepàries d'arreu del món, hi sovintegen moltes espècies del gènere Stipa; però com que em tem que, entre etimologies, taxonomies i falsos amics botànics (l'Spartium que no és espart, l'Stipa que no és estepa...) la cosa se me n'ha anat un poc de les mans, quasi que ho deixe ací, i em limite a dir allò que, ben mirat, m'havia dut hui a posar-me a escriure: pràcticament exclusives del nostre món mediterrani, excepcionalment adaptades al pas del foc consubstancial als nostres medis, bellíssimes quan esguiten amb la seua esplèndida floració les notres brolles i matollars, paga la pena parar atenció a les estepes. Però no a aquelles estepes, sinó a... bé, vosaltres ja m'enteneu.

En les imatges, cinc de les deu espècies d'estepes (Cistus) que creixen de manera espontània a les nostres terres, totes elles fotografiades en flor en una estoneta que vaig dedicar l'altre dia a recórrer els estreps ponentins de la Serra de Benicadell, en la rodalia de l'anomenat Port d'Albaida. Dalt de tot, l'estepa dita ladanífera (Cistus ladanifer), que ha aparegut fa pocs anys per aquestes contrades --probablement associada a les obres de l'autovia que les travessa-- i que al remat té la culpa d'aquest despropòsit que acabe d'escriure, perquè a força de veure-la passant amb el cotxe no vaig tindre més remei que fer una parada per confirmar que era el que semblava que era. Baix, l'estepa de fulla de romer, romer mascle o esteperola (Cistus clusii); l'estepa blanca (Cistus albidus), que evidentment deu el seu nom a les fulles i no a les flors; l'estepa negra (Cistus monspeliensis), i l'estepa borrera (Cistus salviifolius). De les altres cinc estepes pròpies del País, potser que diré alguna cosa en altre moment; però no ho considereu una amenaça...