El procés, si fa no fa, sol anar més o menys així: per una o altra raó, arriba un moment en què deixe de poder dedicar-li al blog temps, cap o totes dues coses, la qual cosa acaba tenint com a conseqüència una aturada temporal (i habitualment no premeditada; "no programada", podria dir-se...) de l'activitat de La línia. Tard o d'hora, però, les circumstàncies acaben canviant; els tràfecs que ocupaven el temps, el cap o totes dues coses comencen a esbandir-se, i a poc a poc comença a haver-hi alguna vesprada disponible per seure davant del teclat i veure de recuperar alguna de les idees que, fins i tot en els moments més atrafegats de l'aturada, no han deixar de rondar pel cap perquè a aquestes alçades ja fa temps que em vaig adonar que una cosa és deixar d'escriure al blog, i altra molt diferent deixar de pensar-ne. I ací és on ve el problema, perquè --digueu-me maniós-- quan arriba aquest moment sempre em fa la sensació que, en aquestes circumstàncies, no n'hi ha prou amb reprendre-ho simplement allà on ho vaig deixar, i que hauria de trobar alguna forma de reomplir el buit, d'apedaçar l'incòmode i imprevist esquinç que li ha quedat al blog després d'aquestes setmanes d'abandonament... És el cas, però, que aquesta vegada, amb les vacances ja a la vista i després d'un parell d'intents òbviament infructuosos de reomplir i apedaçar, he decidit fer-ho senzill, deixar-me de manies i, simplement, començar a escriure per començar a tornar. Ha estat, només, un silenci.
dijous, 21 de juliol del 2016
Un silenci
El procés, si fa no fa, sol anar més o menys així: per una o altra raó, arriba un moment en què deixe de poder dedicar-li al blog temps, cap o totes dues coses, la qual cosa acaba tenint com a conseqüència una aturada temporal (i habitualment no premeditada; "no programada", podria dir-se...) de l'activitat de La línia. Tard o d'hora, però, les circumstàncies acaben canviant; els tràfecs que ocupaven el temps, el cap o totes dues coses comencen a esbandir-se, i a poc a poc comença a haver-hi alguna vesprada disponible per seure davant del teclat i veure de recuperar alguna de les idees que, fins i tot en els moments més atrafegats de l'aturada, no han deixar de rondar pel cap perquè a aquestes alçades ja fa temps que em vaig adonar que una cosa és deixar d'escriure al blog, i altra molt diferent deixar de pensar-ne. I ací és on ve el problema, perquè --digueu-me maniós-- quan arriba aquest moment sempre em fa la sensació que, en aquestes circumstàncies, no n'hi ha prou amb reprendre-ho simplement allà on ho vaig deixar, i que hauria de trobar alguna forma de reomplir el buit, d'apedaçar l'incòmode i imprevist esquinç que li ha quedat al blog després d'aquestes setmanes d'abandonament... És el cas, però, que aquesta vegada, amb les vacances ja a la vista i després d'un parell d'intents òbviament infructuosos de reomplir i apedaçar, he decidit fer-ho senzill, deixar-me de manies i, simplement, començar a escriure per començar a tornar. Ha estat, només, un silenci.
Etiquetes de comentaris:
coses del blog,
Miquel Gil,
música,
tornar
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Potser una mica maniós sí, perquè el millor és fer-ho amb naturalitat. No és que hagis estat 5 anys fora, ni ens cal cap explicació ni justificació. Si tens ganes d'escriure, escriu. I que flueixi. Quan he deixat descansar el blog alguna temporada durant aquell temps m'han vingut idees al cap, que fins i tot he anotat per poder escriure posteriorment. Quan llavors me les miro, trobo que ja han perdut la seva oportunitat, que els ha passat el tren i ja no em ve de gust parlar-ne. Per això hem de fer les coses tal com ens vénen, sense pensar-hi massa. T'animo a fer-ho.
ResponEliminaEm tem que, amb l'edat, algunes de les meues manies --em reconec un puntet obsessiu-compulsiu; el gen Nebot, li diuen les meues filles-- se m'estan accentuant, XeXu. Pel moment, però, encara les mantinc més o menys sota control, si més no a efectes pràctics: ser-hi, hi són, però tracte de no fer-lis massa cas. Em faig propòsit, en tot cas, de fer una llista de les meues "manies blogaires" i exposar-la a la vostra consideració: a veure si, a més de per l'amor per les banderes (una de les meues aficcions des que era xicotet), acabe sent més paregut a Sheldon Cooper del que em pense... Salut i moltes gràcies
EliminaEm sento plenament identificat perquè ja saps que jo també acostumo a "patir" moments més o més llargs de desconnexió. Les raons sempre són diverses i és molt difícil trobar una causa única. Després em sento deutor dels qui us acosteu a casa meva a llegir-me i em veig amb la necessitat de justificar-me, quan en realitat no hauria de ser així ja que no hi tenim cap més compromís que amb el nostre interior. Sigui com sigui, endavant amb el que necessitis ara. Salut!
ResponEliminaLa justificació davant de la gent que vos passeu per ací és una part important, ignasi. Però hi ha també una mena de necessitat pròpia, quasi diria que "estètica": com si després d'un buit, un no poguera fer com si res perquè queda, no sé com dir-ho, "lleig"... En tot cas, totalment d'acord amb tu, i amb XeXu: naturalitat, sense compromisos ni obligacions, i simplement perquè ens ho passem bé. Venen les vacances, i tot serà més fàcil... Salut i una abraçada!
EliminaEscriure i llegir. Tot és posar-s'hi.
ResponEliminaCert, xavier. Ens hi posarem --també en llegir hi he fet una pausa massa llarga-- i reprendrem el fil. Gràcies, salut!
Eliminabenvingut i bentornat de nou després del silenci...això d'escriure va i ve com les onades no cal fer res més que posar-s'hi com be et diu el xavier
ResponEliminaAhi estem, Elfree, anant i tornant entre silenci i silenci. Com tot, si fa no fa... Una abraçada i moltes gràcies!
Elimina