Rajol a rajol

Les guies ho expliquen, sobretot, com una qüestió de caràcter pràctic: en una terra en la què abunda l'argila i on falta quasi per complet la pedra --en el cas de Polònia, només en el sud muntanyenc apareixen afloraments rocosos susceptibles de ser aprofitats; en la resta del país, com en la  majoria de les zones pròximes banyades pel mar Bàltic, aquests afloraments són pràcticament inexistents-- sembla una decisió lògica inclinar-se per la primera com a material principal per a bastir tota classe d'edificis; incloent-hi, lògicament, aquells de caràcter monumental que, en el nostre context més immediat, tendiríem a associar amb la sòbria solidesa de la pedra tallada. És per això que, si més no en un primer moment, veure catedrals, edificis civils, fins i tot torres, castells i muralles bastits a base de milions de maons rojos, em va resultar un poc xocant, quasi diria que lleugerament impropi. Després --ja ho avançava, l'altre dia-- he sabut que aquestes construccions constitueixen un estil arquitectònic específic, anomenat precisament gòtic de rajols o gòtic bàltic, el qual es caracteritza no solament per la utilització predominant d'aquest element constructiu, sinó també, i a causa d'això, per determinades solucions arquitectòniques i per una simplicitat ornamental que, al remat, em va acabar resultant innegablement elegant. Elegància, doncs, i pragmatisme; però també resistència: tot i que alguns d'aquests edificis han estat reconstruïts després de la Segona Guerra Mundial, aguantar dempeus --o quasi-- una història com la polonesa, no està a l'abast de totes les construccions...

Després d'algunes vacil·lacions, m'he decidit a utilitzar ací la paraula "rajol" en el sentit que se li dóna a Alcoi, com a sinònim de maó (bloc d’argila endurit al sol o al foc, emprat per a fer parets, voltes, xemeneies, etc,). Pel que sé, a la major part del País Valencià hom fa servir, amb aquest sentit, el terme "rajola", que jo entenc --sovint en diminutiu-- com una peça per a recobrir parets i paviments; ací ho expliquen molt bé.

Capacitat de càrrega

Veus el que vull dir? Que a mi, d'entrada, això de llogar joncs als turistes no em sembla malament; però ha d'haver-hi un control, perquè el que no pot ser es que se te'n fiquen en el jonc del costat cent i la mare amb ganes de gresca, i els qui ho paguem som els pobres caragols que vivim al prat durant tot l'any, que porte quasi tot l'estiu sense dormir...




Per a la proposta, un any més, dels relats estiuencs de la Carme. I alerta amb les saturacions, no siga que acabem matant el caragol dels ous d'or...

D'agost

Primera setmana de faena després de les vacances. Enguany, més matineres que altres vegades per allò de les necessitats del servei, però amb l'avantatge de tornar en un moment en qual sembla que tot va a un altre ritme --ritme d'agost-- i en el que potser serà un poc més fàcil fugir de les urgències per dedicar un poc de temps a planificar importàncies. I a més, de vacances, encara m'ha quedat algun remitjó al qual espere treure profit, en el seu moment; per exemple, quan trobe massa a faltar les muntanyes. O la pluja. Bon cap de setmana!

És cert que la sequera --ho vaig tornar a comprovar l'altre dia, passejant pel que queda del Pantà de Beniarrés-- pot arribar a ser molt fotogènica; però crec que, ara com ara, allò que més enyore dels dies passats a Polònia és el verd, i la pluja. I dient d'enyors i de records, tal dia com hui de fa deu anys, vaig veure complit un dels meus somnis d'infantesa: fer cim al Kilimanjaro; i a més, fer-ho amb una colla d'amics d'aquells que saps que ho seran per sempre, encara que no ens vejam tant com volguerem. Asanteni, companys!

Interessos

Evidentment, no es tracta d'ignorar altres coses que, sovint de forma totalment imprevista, se'm posen a l'abast, perquè em tinc per persona curiosa i les meues inclinacions --ja ho veieu, sense anar més lluny, en aquestes mateixes planes-- tendeixen a cobrir una gama relativament àmplia i no necessàriament coherent d'aspectes. aficions i interessos. Però és bastant habitual que, quan em plantege fer algun viatge, ho faça essencialment perquè m'interessa un tret específic (o uns pocs, com a molt) del lloc que pretenc visitar. La qual cosa m'ha dut, en ocasions anteriors, a Bretanya per veure (essencialment) dolmens, a Madeira per caminar per la laurisilva, o a la Vall d'Aosta per sentir parlar en arpità; per no parlar-ne de quan l'objectiu del viatge ha estat, quasi exclusivament, ascendir a algun cim especialment remarcable, que també ha estat el cas alguna que altra vegada.

Que jo recorde, però, mai fins ara no m'havia plantejat un viatge amb l'objectiu primordial de veure un animal. Bé, un animal, i el lloc on va aconseguir escapar, de forma quasi miraculosa, de l'extinció, perquè de bisons europeus, a hores d'ara, se'n poden veure a molts llocs: vora cinc-mil exemplars viuen escampats per zoològics i parcs de natura arreu del món, i alguns grups han estat també reintroduïts i viuen en llibertat en un grapat de parcs nacionals europeus. Tots ells, però, descendeixen dels últims dotze animals que, a partir de les poques desenes que van sobreviure en captivitat després de la Primera Guerra Mundial (l'últim bisó europeu salvatge va ser abatut al Caucas occidental el 1927), van ser alliberats l'any 1952 al grandiós bosc de Białowieża, a l'actual frontera entre Polònia i Bielorússia, on el bisó --Żubr, en polonès-- havia sobreviscut a guerres i caceres fins el 1921.

Fascinat des de fa molts anys per la història dels bisons i l'últim bosc pristí europeu --Białowieża està considerat com l'últim reducte inalterat dels boscos mixtos que cobririen les vastes planures de l'Europa central i oriental, amb arbres que superen fàcilment els quaranta metres d'altura i els quatre-cents anys de vida-- poder recórrer durant unes hores aquells indrets, coneixent de primera mà alguns detalls de la gestió que s'hi duu a terme i admirant uns arbres que no perden la seua monumentalitat ni quan el temps els abat, ha estat una experiència que tardaré en oblidar. I no serà l'única, perquè tot i que han estat només uns dies, han estat suficients per estendre la meua fascinació a la història --turmentada com poques-- i els paisatges polonesos; però d'això --dels camps de concentració i les ciutats devastades i reconstruïdes des de la runa, del gòtic de rajoles, els Cavallers Teutònics o els caixubis, fins i tot del vodka aromatitzat amb l'herba dels bisons-- ja aniré parlant, si fóra el cas. Interessos, molts i variats; però millor d'un en un...

A tall d'aclariment: tot i que vam poder entreveure en la llunyania un bisó lliure --i infotografiable-- mentre la guia del parc, ornitòloga experta i micòloga remarcable, ens anava desvelant els detalls del bosc, les fotos dels animals són d'unes instal·lacions incloses també en el Parc Nacional, on es mostren les principals espècies de mamífers que hi viuen: bisons, òbviament, però també ants, cèrvols, cabirols, koniks, llops o linxs. Per cert, ens explicaven a Białowieża que, tot i la seua importància excepcional i malgrat trobar-se protegit per diverses figures nacionals i internacionals, el govern polonès ha recuperat antics projectes d'explotació fustanera del bosc, sota el pretext de "protegir" els arbres de malalties i a pesar d'una oposició social cada volta més sòlida i organitzada; plou més i els boscos no es cremen fàcilment, però en certes coses no som tan diferents. I dient de focs, i de Madeira, impossible no tindre hui un pensament per a la tragèdia que està vivint-se a Funchal; força, i tan de bo el malson acabe aviat.