Interessos

Evidentment, no es tracta d'ignorar altres coses que, sovint de forma totalment imprevista, se'm posen a l'abast, perquè em tinc per persona curiosa i les meues inclinacions --ja ho veieu, sense anar més lluny, en aquestes mateixes planes-- tendeixen a cobrir una gama relativament àmplia i no necessàriament coherent d'aspectes. aficions i interessos. Però és bastant habitual que, quan em plantege fer algun viatge, ho faça essencialment perquè m'interessa un tret específic (o uns pocs, com a molt) del lloc que pretenc visitar. La qual cosa m'ha dut, en ocasions anteriors, a Bretanya per veure (essencialment) dolmens, a Madeira per caminar per la laurisilva, o a la Vall d'Aosta per sentir parlar en arpità; per no parlar-ne de quan l'objectiu del viatge ha estat, quasi exclusivament, ascendir a algun cim especialment remarcable, que també ha estat el cas alguna que altra vegada.

Que jo recorde, però, mai fins ara no m'havia plantejat un viatge amb l'objectiu primordial de veure un animal. Bé, un animal, i el lloc on va aconseguir escapar, de forma quasi miraculosa, de l'extinció, perquè de bisons europeus, a hores d'ara, se'n poden veure a molts llocs: vora cinc-mil exemplars viuen escampats per zoològics i parcs de natura arreu del món, i alguns grups han estat també reintroduïts i viuen en llibertat en un grapat de parcs nacionals europeus. Tots ells, però, descendeixen dels últims dotze animals que, a partir de les poques desenes que van sobreviure en captivitat després de la Primera Guerra Mundial (l'últim bisó europeu salvatge va ser abatut al Caucas occidental el 1927), van ser alliberats l'any 1952 al grandiós bosc de Białowieża, a l'actual frontera entre Polònia i Bielorússia, on el bisó --Żubr, en polonès-- havia sobreviscut a guerres i caceres fins el 1921.

Fascinat des de fa molts anys per la història dels bisons i l'últim bosc pristí europeu --Białowieża està considerat com l'últim reducte inalterat dels boscos mixtos que cobririen les vastes planures de l'Europa central i oriental, amb arbres que superen fàcilment els quaranta metres d'altura i els quatre-cents anys de vida-- poder recórrer durant unes hores aquells indrets, coneixent de primera mà alguns detalls de la gestió que s'hi duu a terme i admirant uns arbres que no perden la seua monumentalitat ni quan el temps els abat, ha estat una experiència que tardaré en oblidar. I no serà l'única, perquè tot i que han estat només uns dies, han estat suficients per estendre la meua fascinació a la història --turmentada com poques-- i els paisatges polonesos; però d'això --dels camps de concentració i les ciutats devastades i reconstruïdes des de la runa, del gòtic de rajoles, els Cavallers Teutònics o els caixubis, fins i tot del vodka aromatitzat amb l'herba dels bisons-- ja aniré parlant, si fóra el cas. Interessos, molts i variats; però millor d'un en un...

A tall d'aclariment: tot i que vam poder entreveure en la llunyania un bisó lliure --i infotografiable-- mentre la guia del parc, ornitòloga experta i micòloga remarcable, ens anava desvelant els detalls del bosc, les fotos dels animals són d'unes instal·lacions incloses també en el Parc Nacional, on es mostren les principals espècies de mamífers que hi viuen: bisons, òbviament, però també ants, cèrvols, cabirols, koniks, llops o linxs. Per cert, ens explicaven a Białowieża que, tot i la seua importància excepcional i malgrat trobar-se protegit per diverses figures nacionals i internacionals, el govern polonès ha recuperat antics projectes d'explotació fustanera del bosc, sota el pretext de "protegir" els arbres de malalties i a pesar d'una oposició social cada volta més sòlida i organitzada; plou més i els boscos no es cremen fàcilment, però en certes coses no som tan diferents. I dient de focs, i de Madeira, impossible no tindre hui un pensament per a la tragèdia que està vivint-se a Funchal; força, i tan de bo el malson acabe aviat.