En trànsit

Ara com ara, i mentre arriba el moment, avançada l'estació, en què les fulles reclamaran finalment tot el protagonisme que els pertoca, la responsabilitat de posar color a la tardor de les nostres serres recau, sobretot, en els fruits. Ací i allà, però, romanen encara restes dels colors de l'estiu que s'acaba, i que segons on poden fins i tot arribar a disputar-li, al roig del garbuller o al blau de l'aranyó, el seu paper predominant en el paisatge. Pense, per exemple, en la diminuta i perfumada constel·lació blavenca de les flors de la pebrella, o en el groc daurat dels últims cors de roca, arrapats a les penyes més elevades; però sobretot, i especialment, pense en l'explosió de color del frugal i fragant timó d'estiu, copiosament florit ara mateix en moltes de les nostres muntanyes i, per això, element singular i característic d'un paisatge en trànsit que es debat, encara, entre el final inevitable d'una estació i l'arribada imminent i esperançadora de l'altra. Primavera d'hivern, ja sabeu..

Tenia pendent tornar a les serres de Biar des de la primavera (d'estiu), quan una inoportuna lesió --afortunadament, més lleu del que en principi em vaig pensar-- em va fer retirar-me, coixejant, cap al cotxe. I encara he de tornar-hi prompte, perquè jo sóc més de buscar la tranquil·litat en la muntanya, i compartir-la l'altre dia amb un miler de ciclistes de muntanya voltant per aquelles sendes (hi havia, diumenge, una multitudinària competició) em va condicionar un poc la caminada. Pel demés, i de la setmana, quasi que no diré res: s'acaba una època i en comença una altra, imminent i esperançadora. Però caldrà lluitar-la encara, i molt; els qui marxen, per suposat, però també els qui, si més no per ara, ens quedem... Bon cap de setmana!

Ara

Sincerament, veig les notícies i no em surten les paraules, perquè els fets parlen per ells mateixos. Però no puc deixar de pensar que hui, 20 de setembre de 2017, és un dia que haurem de recordar durant molts anys; i he pensat, també, que volia deixar-ho escrit encara que siga només per recordar-ho, quan torne algun dia a aquestes pàgines. Per la democràcia, i per la llibertat --la vostra i la nostra-- hui més que mai, visca Catalunya!

Diria Catalunya

I, com deia Estellés, diria molt poc més. Diria, si de cas, allò que ja s'ha dit: que som molt els qui, des del sud, estem al vostre costat, per tot el que ens uneix i perquè ens estimem més, ara com sempre, estar del costat de la democràcia. Dic, diem Catalunya, i acariciem amb els dits la terrosa cal·ligrafia, com s'acaricia un desig llargament cobejat i que ara és tan a prop. Des del País Valencià, com tantes altres voltes però com mai abans, bona Diada!







Hui hauria volgut parlar d'alguna muntanya a la que esperava haver pujat ahir, i fins i tot és molt probable que haguera pogut posar ací alguna foto de la senyera feta des del cim. Però les circumstàncies manen, i la notable pedregada que ens va caure damunt la matinada del dissabte em va mantindre ocupat tot el diumenge retirant fulles --moltes-- del pati i tractant de recompondre, en la mesura possible, els danys ocasionats pel pas de la tempesta. Danys estètics, en tot cas, i per tant poc remarcables, sobretot per comparació amb el mal que pot haver fet a les oliveres i a altres conreus. I a més, sent positiu, tota la fullaraca que he arreplegat ara no l'hauré d'arreplegar a la tardor... 

Per gustos...

Després d'un parell d'anys de collites ben minses --la sequera, supose-- l'atzeroler híbrid de la vora del riu mostra, enguany, una fructificació pletòrica i exuberant. Amb una sorpresa afegida, a més: un parell d'arbrissons que li creixen relativament a prop, i que a falta de fruits vaig suposar que pertanyien a la mateixa varietat, han resultat ser atzerolers vers, com delaten els seus fruits grocs (de la varietat chlorocarpa, en diuen els botànics), més grossos i gustosos, i amb tres pinyols. Si tot va bé, doncs, aquest hivern hi haurà, de nou, licor d'atzeroles; o, més ben dit, licors: de roges, de grogues i, si dóna per a tant, de totes dues juntes. Per gustos, els colors... i els licors. 

D'acord, ho reconec: fer creure que seré capaç de distingir els licors en funció de la varietat o varietats d'atzeroles que faça servir és un poc pretensiós i, en tot cas, bastant poc realista ateses les meues limitades capacitats gustatòries. Però mira, tampoc no es perd res de provar-ho. En el pitjor dels casos, tindré el doble de licor; o el triple, si dóna per tant... Bon cap de setmana!

Terra d'aus

"Para llegar hasta aquí hemos atravesado durante dos jornadas --por caminos cada vez más limpios de reptiles, ricos en orquídeas y en árboles florecidos-- las Tierras del Ave. De sol a sol nos escoltaron los guacamayos fastuosos y las cotorras rosadas, con el tucán de grave mirar, luciendo su peto de esmalte verdeamarillo, su pico mal soldado a la cabeza --el pájaro teológico que nos ha gritado: ¡Dios te ve!, a la hora del crepúsculo, cuando los malos pensamientos mejor solicitan al hombre. Vimos a los colibríes, más insectos que pájaros, inmóviles en su vertiginosa suspensión fosforescente, sobre la sombra parsimoniosa de los paujíes vestidos de noche; alzando los ojos, conocimos la percutiente laboriosidad de los carpinteros listados de oscuro, el alborotoso desorden de los silbadores y gorjeadores metidos en los techos de la selva, asustados de todo, más arriba de los comadreos de pericos y catalnicas, y de tantos pájaros hechos a todo pincel, que a falta de nombre conocido --me dice fray Pedro-- fueron llamados "indianos girasoles" por los hombres de armaduras. Así como otros pueblos tuvieron civilizaciones marcadas por el signo del caballo o del toro, el indio con perfil de ave puso sus civilizaciones bajo la advocación del ave. El dios volante, el dios pájaro, la serpiente emplumada, está en el centro de sus mitologías, y todo cuanto es bello para él se adorna de plumas. De plumas fueron las tiaras de los emperadores de Tenochtitlán, como son hoy de plumas los ornamentos de las flautas, los objetos de juego, las vestimentas festivas y rituales de  los que aquí he conocido"

Alejo Carpentier, "Los pasos perdidos"

Alguna volta he dit --en broma, però potser no del tot-- que em vaig fer botànic per una qüestió de vista: per als miops, això de que les plantes s'estiguen quetes i deixen que t'hi acostes sense fugir representa un avantatge molt notable a l'hora d'estudiar-les. Amb tot, sempre m'ha agradat observar altres classes d'éssers vius, com ara les aus, molt més bellugadisses i, per tant, poc disposades per regla general a col·laborar amb els qui arrosseguem una bona provisió de diòptries. Caminar pels boscos costa-riquenys em va servir, però, per a relativitzar un poc aquest principi bàsic (que podria formular-se com "millor planta a mà que ocell --mmm... si, crec que és un ocell-- en la distància") que ha marcat les meues prioritats com a naturalista. Perquè si bé és cert que plantes i aus tendeixen a mantindre el mateix comportament que els d'ací, és tal la varietat i riquesa d'ocells que hom troba en aquelles terres, que no cal tindre una vista de xoriguer --mai millor dit-- per a no parar de veure'n. No sorprèn, per això, que Carpentier repararà en aquest fet, i en la forma en què això va influir també a les diferents cultures que van poblar el continent abans de l'arribada dels europeus: Amèrica és el continent de les aus, probable origen evolutiu d'aquest grup fascinant que assoleix en aquelles terres una diversitat única i excepcional, disposada a mostrar-se en tot el seu esplendor a qui vulga parar-li només un poc d'atenció. Això si, no oblideu els prismàtics, i no només pels ocells: de vegades, les orquídies volen més amunt que ells...

Dalt del tot, un mascle de mielero verde (Chlorophanes spiza). Més avall, dues espècies de colibrís (l'amazília de cua roja, Amazilia tzacatl, i l'esmeralda capirotada, Elvira cupreiceps); araçari de collar (Pteroglossus torquatus); merla mexicana (Quiscalus mexicanus); corb marí o biguà (Phalacrocorax olivaceus); l'omnipresent zopilot negre (Coragyps atratus); tucan de bec verd (Ramphastos sulphuratus); picot de cara negra (Melanerpes pucherani); candelita collareja (Myioborus torquatus) i ànec arborícola de bec roig (Dendrocygna autumnalis)

No puc estar-me de dir-ho, i si sou com jo admiradors de Fèlix Rodríguez de la Fuente i el seu inoblidable "El hombre y la tierra", potser m'entendreu: "Los pasos perdidos", segons explica el mateix Alejo Carpentier en una nota final a la novel·la, es basa en gran part en els paisatges de Veneçuela, on l'autor cubà va viure durant catorze anys. Doncs bé, quan descriu unes singulars formacions rocalloses que s'aixequen al bell mig de la selva, escriu: "La Capital de las Formas es el Monte Autana, con su perfil de catedral gótica". Llegir "Autana" i reviure, sent jo molt xiquet, aquell capítol en concret --el descens en helicòpter sobre el tepui sagrat, les plantes i animals únics que hi apareixien-- va ser tot un. I per cert: també recorde perfectament que vaig pensar en com de paregut sonava "Autana" i Aitana. Records, de vegades amagats allí on no esperaves trobar-los...

Imatge de la xarxa

Irat de punys, pacífic de corbelles (homenatge a Estellés)

Imatge de la xarxa

No coincideix, enguany i en el meu cas, amb cap tornada de vacances, perquè la meua ja va ser --a l'espera d'agafar-me un bon remitjó que tinc encara pendent per a quan més convinga-- a principis d'agost. Però hi ha tradicions que paga la pena mantindre; i, tot i que quant a tradicions, la important és la Diada d'Estellés, promoguda ja fa huit anys per l'escriptor Josep Lozano i cada any més estesa i consolidada arreu el País, també ho és un poc que La línia s'hi afegisca, modestament, a aquesta jornada d'homenatge al poeta de Burjassot. Amb la temptació, circumstàncies obliguen, d'evocar algun que altre Suetoni (que és un fill de puta / cosa que no té cap mèrit...), al remat m'he estimat més deixar-ho córrer: posats a construir-nos un futur diferent, millor bastir-lo sobre cançons noves i multituds contentes, i ja s'ho faran, ells, amb els seus odis.

Enyore un temps que no és vingut encara

com un passat d'accelerada lluita,

de combatius balcons i d'estendards,

irat de punys, pacífic de corbelles,

nou de cançons, parelles satisfetes,

el menjador obert de bat a bat

i el sol entrant fins al darrer racó.

Em moriré, però l'enyore ja,

aquest moment, aquest ram, aquest dia,

que m'ha de fer aixecar de la fossa

veient passar la multitud contenta.

Quasi tots els anys em passa, si fa no fa, el mateix: em pose a rellegir poemes en els llibres que hi ha per casa, i em costa molt decidir-me per posar-ne ací un o un altre; que ve a ser, si se'm permet dir-ho així, com triar a un Estellés o a un altre: el que estima, solemne, un País que encara no és; el dels odis concrets i ben delimitats, de l'afany i la ràbia; el del sexe vital i l'amor brusc i salvatge, però també el de la tristesa amarga i les morts quotidianes... I al final, sense ser-ne millor o pitjor, sempre m'acabe demorant en aquell Estellés de poble i del poble, apegat a la terra, que talla en tires el pimentó torrat i li canta a l'horta i als canyars i a la meua Mariola; i faig, com quasi tots els anys, el mateix: en pose un altre, de poema, només perquè m'agrada.

He vist un plat dels d'obra, de Manises

d'aquells que canviaven, al meu poble,

per espardenyes velles o per draps,

amb unes pomes i unes peres, i era

millor el plat que un capitell romànic

amb uns colors, una vivacitat,

amb una carn tendral de novençana,

la matinera gràcia d'octubre,

la incipient tardor, una dolcesa,

jo no sé dir-ho, alguna plenitud,

tot l'orgull de la terra, arrels agrícoles,

i era agradable viure i oblidar-se

dels poetes llatins, i de Cézanne,

i una tristesa encara remotíssima.