Em desperte, hui, constipat i de vacances. Bé, i també --és evident-- profundament colpit, encara, per tot el que es va viure ahir a Catalunya, i expectant --il·lusionat, però també preocupat-- pels esdeveniments que hem de viure encara en els pròxims dies; esdeveniments que apunten no solament a la imminent proclamació de la República Catalana, sinó també --i això és, ara com ara, el més important per als valencians i valencianes-- al previsible esfondrament de l'Espanya nascuda de la transición i, per tant, a la necessitat indefugible de reclamar per al País Valencià un nou marc que supere la posició obertament colonial en què ens van situar els foscos acords entre els post-franquistes i els neo-demòcrates espanyols, i que ens garantisca la capacitat de decidir lliurement el futur del nostre poble. Seguiré, per això, raonablement pendent de les notícies, les anàlisis i les decisions que marquen, i marcaran, aquests dies que duraran anys; però només en la mesura justa, perquè hui, el dia després de l'1 d'octubre, m'he despertat amb la impressió --no sé molt bé com dir-ho-- que necessite posar un poc de distància amb els esdeveniments històrics, treure'm de damunt el constipat i, sobretot, aprofitar tot el que puga aquestes vacances. Malgrat la boira.
Pendent d'aquests quinzena de vacances ajornades i amb la voluntat de deixar, en la faena, tants assumptes tancats com fóra possible, la setmana passada no vaig poder dedicar-li gens de temps al blog. Si ho hagués pogut fer, hauria parlat molt probablement de Catalunya, però també tenia pensat dir alguna cosa de la que, al remat, va ser la primera escapada mediterrània de tot l'estiu, feta finalment quan ja s'havia acabat l'estiu. Deixe per a un altre moment parlar-ne amb més detall de les destinacions (els parcs naturals de la Serra d'Irta i el Prat de Cabanes i Torreblanca) perquè totes dues ho mereixen a bastament; però no volia, almenys, deixar de posar algunes de les imatges que ho justifiquen...
Ahir vam viure al Principat de Catalunya hores intensíssimes. Els que vam tenir la sort de no topar-nos amb cap violent, ho vam viure com una solidaritat absoluta de tots els que érem allà defensant les urnes hores i hores. Fermesa, alegria, col·laboració i preocupació per les notícies de la violència policial en altres bandes.
ResponEliminaMalgrat tota la persecució prèvia i la del mateix dia, el referèndum es va fer amb aquests resultats.
La participació va ser més alta que els vots comptabilitzats, perquè se'n van requisar molts, però constaven pel control dels carnets d'identitat. No és veritat la la participació va ser del quaranta i no sé quant per cent.
Cens electoral: 5.343.358 persones
Participació (segons el nombre de DNI que es va constatar que havien votat): 3.032.424
Per tant: un 56,75% del cens va anar a votar.
Vots vàlids: 2.262.424 (entre els no vàlids hi ha els requisats per les forces policials)
D’aquests vots vàlids:
2.020.144 vots SÍ 90,09%
176.566 vots No 7,87 %
65.715 vots nuls o en blanc 2,92%
Ahir vareu donar al món una lliçó colossal de civisme, determinació i dignitat, Carme. Impossible no sentir-se orgullós, i emocionat, veient com malgrat tots els seus esforços, a pesar dels entrebancs, les escomeses i la manipulació, es va poder votar pràcticament a tot Catalunya. Però també trist, i indignant, veure les imatges de les càrregues, i el cinisme hui de qui les justifica o, pitjor encara, les nega. Voldria creure que les imatges penoses que vam haver de veure ahir hauran servit també per somoure algunes consciències a Espanya, per bé que veient hui la majoria dels seus mitjans --i molts comentaris en les xarxes-- no tinc més remei que dubtar-ho.
EliminaNo sé què passarà en els pròxims dies, com es farà el pas ni quins efectes tindrà. Em tem --ho deiem també l'altre dia-- que encara queda lluita per davant, perquè no ho han de posar fàcil. Però ara més que mai, ho teniu a la mà, i no hi ha marxa enrere: ells mateixos han trencat tots els ponts, si és que encara en quedava algun. Ho heu guanyat a pols, sort, força i endavant. I una abraçada gran, com sempre, des del sud.
Això és el que desitjo que passi a Espanya, que la independència de Catalunya desperti altres pobles de l'Estat i que comencin a reclamar allò que és seu. La transició ens va deixar ben adormits a tots, i per això la dictadura no necessitava mostrar-se tal com és. Ara que algú s'ha plantat, la dictadura torna a treure la cara. Però això ja no ho para ningú. Aquest cop sí que acabarem amb ella entre tots.
ResponElimina